LA LLUITA SINDICAL

Unes poques vagues promogudes, en mala hora, per “sindicats corporatius” han fet que molta gent miri de reüll els sindicats com si fossin els culpables de la crisi. Aquests sindicats corporatius són generalment privilegiats i els seus afiliats ja cobren més que la resta i es poden permetre aturar els trens o els avions el dia que la gent més els necessiti o també poden aturar les escoles pensant només amb els interessos dels mateixos mestres. Aquesta mena de vagues desprestigien el moviment obrer perquè no responen a la defensa dels treballadors sinó a la defensa dels més ben situats entre els treballadors.
Això no ens ha de fer oblidar la gran contribució que els sindicats han fet a la societat laboral del nostre país. Amb bones paraules, sense mobilitzacions i sense vagues encara estaríem treballant les dotze hores amb el dissabte inclòs. Sense el treball sindical no hi haurien les vacances i sobre tot no tindríem la cobertura per als aturats i els jubilats.
Ara però el món sindical té un mal nom davant la societat com si les crisis les haguessin causat els treballadors. Es troben també amb el gran problema de la mundialització de les empreses, fenomen que fa que els empresaris més poderosos instal•lin les seves factories en països en els que poden pagar un treballador amb sis euros per tot un dia i no s’han de preocupar ni de les vacances ni de la jubilació. Davant d’això els sindicats no hi poden fer res.
Un altra problema és la identificació dels grans empresaris que s’aprofiten del diners dels pobres, el que hem dipositat en les entitats bancàries demanant-los que rendeixi el millor que pugui. L’empleat del banc ens suggereix unes accions o valors que rendeixen més que altres. Resulta que el mateix treballador que és acomiadat per una indústria que d’ací se’n va a Marroc o Romania és el que hi ha posat els diners (sense saber-ho) perquè el treball d’aquells mal pagats rendeixi més que el de les factories del Tercer Món. Així els assalariats d’ací es converteixen en botxins d’ells mateixos.
Els sindicats no tenen veu ni vot amb les indústries ubicades en països del Nord de l’Àfrica o de l’Extrem Orient.
Aquesta globalització té l’avantage que un cistellet elaborat per un tailandès o xinés es pugui adquirir en una botiga de Manresa per dos rals i un llençol teixit a Indonèsia el puguem comprar a qualsevol magatzem a baix preu, però té l’inconvenient que no tenim coneixement del cost real d’aquests productes que és el treball mal pagat del menor o l’explotació d’uns treballadors als que ningú no els tindrà en compte si han deixat la salut en el treball.
Els sindicats veuen com els capitalistes amb els que s’enfronten, no tenen cara ni ulls perquè el diner que els mou i els guanys que produeixen està extret de la suma dels estalvis dels pobres.
Els sindicats, sobre tot els generalistes (que defensen tota mena de treballadors) no mereixen que posem en dubte el seu treball perquè ja em direu qui defensarà els treballadors si no ho fan ells. Segur que no ho faran els empresaris i menys els “grans empresaris” i que tampoc no ho faran els polítics massa enfeinats en la tasca de mantenir-se en el poder.
La nostra església estat gaire entusiasta en moure fitxa en favor dels treballadors i fins els jerarques tenen por de parlar del món obrer. L’Església i els sindicats han desconfiat mútuament i és una llàstima perquè la defensa dels treballadors també és un anunci de l’Evangeli.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ELS NOSTRES ESTUDIANTS

Ho saben els nostres estudiants, sobre tot universitaris, que el cost que han abonat pels estudis, ni que sigui en universitats privades, correspon a una mínima part de la despesa real?
Els edificis, el material, el sou dels professors, els complements... estan molt per damunt del preu de les matrícules i del valor dels llibres.
Fins i tot els que s’han de desplaçar a diari o han de llogar un pis o pagar una residència estan gastant molt menys que el cost real dels seus estudis. Això sense comptar el sobreesforç dels pares que els mantenen i els paguen viatges i diversions de caps de setmana, estada a casa, mòbil...
Molts d’ells, quan acabin, ignoraran la generositat de la societat envers ells i pot ser es posaran per damunt de molta gent creient que són “qui sap qui”, com si els que els han costejat els estudis en fossin els deutors.
Molts professionals universitaris fan vagues per obtenir millors sous oblidant el que han rebut i sense tenir en compte el que estan cobrant els pobres i els aturats en aquest moment, sense fixar-se en el que reben els jubilats (no funcionaris) que, per sobreviure, s’han de fiar de la família que no sempre els respon.
Tots plegats estem obnubilats per tantes diferències i arribem a trobar normal un món tan injust en el que alguns esportistes han estat fitxats pel valor de la construcció de tot un hospital i uns professionals amb carrera universitària i lloc estable en la societat cobren molt per uns coneixements que els hem pagat entre tots quan feien els seus estudis. Sembla que la nostra societat estigui tan desconcertada que esdevingui incapaç de reaccionar.
Podríem repetir aquella denúncia que feia Jesús als que estaven al cap de munt d’aquella societat quan els recriminava que devoraven els béns de les viudes i feien veure que pregaven llargament (Mc 12,40). D’ells diu que seran jutjats amb més rigor. La situació del seu temps era més desesperant perquè els últims no tenien cap mena de protecció social.
En el moment actual tenim un plus de desproporció perquè la crisi que tanta gent pateix no l’han provocada pas els pobres i en canvi en són el més perjudicats.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL PERDÓ EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Una exposició de dibuixos recents del pintor Joan Sallent al “Coro” rememora aquella difícil època que va de la república a la dictadura passant pel temps de la guerra. Es nota que el pintor duia aquest tristos records en l’ànima i ha volgut donar-nos testimonis visuals del que ell va veure com infant espectador.
Si us hi fixeu els protagonistes dels dibuixos no són ni el que cremaven sants, ni els que afusellaven soldats republicans, ni tampoc els que obligaven a posar el braç enlaire cantant cara el sol. Els protagonistes del tots els dibuixos eren aquella gent senzilla astorada que contemplava tota mena de bestieses i no hi podia posar-hi remei. En tots els elements hi ha una pila de gent mirant. Aquella mateixa gent que cercava el mos de pa on fos per poder menjar i acceptava humiliat i silent tota mena de vexacions.
Em sembla que aquests dibuixos són un excel•lent punt de partida per parlar de la “nostra memòria històrica” més que les entrevistes de l’any passat que carregaven massa cap una banda. En aquests dibuixos els pobres espectadors som nosaltres. Ens sentim allà dins en la pell dels pares o dels avis però som nosaltres que encara contemplem tot allò, sense entendre res del que va passar. Tots hem de demanar perdó i hem de lamentar que encara no haguem sentit de llavis de les institucions (llavors responsables) cap mot demanant perdó. No hi fa res que els actuals responsables d’aquelles institucions puguin dir “jo no hi era”. Església, sindicats, partits, governs (també el de la Generalitat) encara no han reconegut els seus errors. Hem d’anar coneixent els grans disbarats d’uns i altres espigolant entre historiadors i articles de revistes especialitzades. El poble continua, igual que en els dibuixos del Sallent, d’espectador ignorant del que realment va passar. Només sentim retrets, reals certament, que són acusacions sigui per part de l’església que corre a canonitzar els seus màrtirs com si fossin el únics o clams dels que volen desenterrar els morts ignorats. Tothom té la seva raó però ni uns ni altres no estem en condicions de reconciliar-nos. Ens cal aquella actitud del crucificat donant el perdó sense que ningú no li demanés (Lc 23,34), del centurió (un dels botxins) reconeixent que aquell que acabaven de matar era innocent (Lc 23,47), del poble que tornava a Jerusalem donant-se cops al pit dient que havien fet un disbarat (Lc 23,48) o del ressuscitat donant l’Esperit Sant per poder perdonar (Jn 20,22) sense límits.
Quan uns i altres estiguem en disposició de reconèixer el trist paper que hi vam fer (encara que no hi érem) no ens farà cap mal recuperar tots els morts i explicar les misèries que, com en tota guerra, hi va haver. Per això que no refuso pas que s’exposin els fets indignes d’uns i altres. Només lamento que encara no estem en condicions de refer la convivència. El perdó passa per la recuperació de totes les persones. Totes sense excepció.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

EL SANT LLENÇOL DE TORÍ

Aquesta setmana excepcionalment l’han posat a la vista i veneració del públic i pel que es veu els torinesos i els italians en general aniran a milers a contemplar-lo. A Catalunya tenim un facsímil al Museu Bíblic de Tarragona que, si l’aneu a veure, quedareu decebuts perquè, a ull nu, el que més es veu són les parts cremades de la tela però els detalls que ens descriuen les fotos treballades només s’endevinen amb sistemes sofisticats. Si aneu doncs al bíblic de Tarragona podreu observar el mateix que els que es desplaçaran a Torí (Itàlia) per veure la roba venerada com original.
Sembla fora de dubte que aquesta tela embolicà algun dia un cos que havia estat crucificat. Hi ha opinions dispars referent a l’antigüitat de la relíquia, dels efectes visuals, de les anàlisis de les partícules infinitèssimes... Queda per tant obert el debat de si la peça és autèntica, o una falsificació o si és d’una altra època. No hi ha precedents per endevinar com és que quedés impregnat el negatiu del personatge amb el que fou embolicat.
Les nostres televisions han corregut a desmarcar-se (per això els paguen) parlant de la notícia en tercera persona i dient que l’Esgésia creu que és el llençol amb el que van embolicar el cos de Crist.
Els periodistes tenen tot el dret a ésser anticlericals o simplement laics (amb l’interès de donar una notícia neutra) però el que no poden fer és mentir o demostrar la seva ignorància.
Per què dic això? Perquè l’Església mai no ha cregut que aquest sigui el llençol autèntic. La veracitat científica està i estarà en mans dels científics i cal estar oberts a totes les noves tècniques que es descobreixin. Cap creient no està condicionat a creure en aquesta relíquia ni en cap altra (posem per exemple la de Sant Jaume de Compostela).
L’església venera aquesta peça “sagrada” com una icona, de la mateixa manera que venerem la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Aquest Sant Llençol, sigui el veritable o no ho sigui, condueix el creient a contemplar la Passió de Nostre Senyor Jesucrist de la mateixa manera que la imatge de fusta de la Moreneta ens porta a contemplar la Mare de Jesús. Una i l’altre no són més que icones. Aquestes relíquies tenen un valor afegit que és: els anys i panys que fa que han estat objecte de la veneració de moltíssims creients.
Sembla estrany que els mateixos que guardaran com un tresor una samarreta signada per un jugador de futbol (del que cobren més diners) emprin un llenguatge ofensiu (perquè dir que ens ho creiem és tractar-nos de babaus per si un dia es descobreix que no és autèntic l’objecte de veneració) quan es tracte de llenguatges de temes de la religió. Tinc la impressió que encara vivim en la clandestinitat on tot valia per anar contra algú.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

ARA SOM ELS DOLENTS!

Parlo, com alguns podeu imaginar, dels pederastres. N’hi ha a tot arreu però una família normal al darrer lloc que imaginaria trobar-ne és entre els eclesiàstics. A casa nostra, l’únic cas que es va publicar en la premsa, ara deu fer cinc o sis mesos, recordareu que el jutge el va desestimar. Això no vol pas dir que puguem anar segurs. Ara la gran premsa i les televisions han ventilat i airejat molts cassos, casi tots de trenta o cinquanta anys enrere, quan els pressumptes culpables ja no es poden defensar simplement perquè ja han mort. Amb això no vull pas dir que els cassos no siguin reals. És probable que hagin passat i per això alguna cosa hem de dir.
La primera qüestió que se’m acut és preguntar-me perquè, si se sabia, s’ha tardat tant a fer-ho públic. Qui és el que s’ha guardat un roc a la faixa? Si la cosa era tan important s’havia d’haver publicat abans, oi?
Però hi ha una segona qüestió que em sembla que és la més important. Quan parlem de trenta-cinquanta anys enrere no cal anar a cerca culpables sinó responsables. No és pas el mateix. Els culpables ja no es poden castigar però els vertaders responsables (els que han de respondre) són els que han elegit bisbes acovardits i fanàtics defensors de l’església que, per defensar la institució, han preferit callar i tirar terra a sobre al problema oblidant aquella paraula del mateix Senyor Jesús que deia : no tingueu por de tots ells, perquè no hi ha res de secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, i allò que sentiu a cau d'orella, pregoneu-ho des dels terrats (Mt 10,26-27). Per tant ens invita a no tenir por que les coses es coneguin. I també deia: Al qui escandalitza un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una mola de molí i l'enfonsessin enmig del mar (Mt 18,6). Aquests bisbes mal triats, pel que es veu, quan van conèixer el problema, no van tenir l’agilitat de remoure el pederastra i deixar que la justícia faci el seu camí. Ja se sap que els problemes mal resolts tornen a sortir i aquest ha sigut el cas.
Encara hi ha una tercera cosa que vull remarcar i es refereix a nosaltres ara. Hem de meditar sobre la nostra pobresa. Pobres de nosaltres que no podem jutjar els altres ja que prou feina tenim amb la nostra vida. La gent té dret a demanar transparència que vol dir saber reconèixer els nostres errors, quan hi han sigut.
En el que es refereix al Sant Pare actual voldria fer dues remarques. Una és la valentia amb que va actuar en el cas del P. Maciel fundador dels “Legionaris de Crist”. Tot i ésser fundador d’una institució molt potent el va obligar a deixar el sacerdoci i això suposava molt de coratge perquè no era un qualsevol i el papa anterior no es va veure en cor de remoure’l. Encara sembla que està investigant aquesta institució mencionada perquè els molts abusos comesos pel seu fundador havien de tenir qui l’encobrís. Això si que és actual i val la pena remoure el que sigui i s’ha de felicitar el Papa per l’actuació que va tenir.
Per altra banda Benet XVI ha dit unes paraules justes de reconeixement i de petició de perdó que mai les sentim de cap mena de governant i que els periodistes al meu entendre no han valorat. Penso que s’està en el bon camí.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

PASQUA DE RESURRECCIÓ!!!

CRIST DE NOU CRUCIFICAT

Després que els espanyols descobrissin la primera terra americana (l’actual Haití) se’n van fer amos com si fos seva i en van explotar (amb ajuda d’esclaus negres) les mines d’or fins esgotar-les. Per això per ells el “descobriment d’Amèrica” va ésser l’inici de les seves desgràcies.

Al darrere vingueren els francesos que s’apoderaren de mitja illa (Mitja illa parla el francès i l’altra el castellà). Els francesos també se’n van fer amos com si fos seva i, amb milers d’esclaus importats, explotaren el tabac, la canya de sucre i els arbres de caoba. Al 1794 els haitians va fer una revolta: els esclaus es van declarar independents de la metròpoli ja que hi havia deu vegades més d’esclaus que d’amos i el poderós exèrcit de Napoleó no ho va poder impedir perquè els quedava massa lluny. Els esclaus independents van demanar indemnitzacions a França i Espanya i ho feren en tribunals internacionals. Un altre cop la justicia va ésser injusta i va decretar a favor de França que es considerava propietària de la colònia i els tribunals aquests va imposar a Haití una enorme indemnització de 90 milions de francs-or que havien de pagar a França. Els decrets dels tribunals quan van contra els pobres s’han de cumplir i els haitians van tardar 122 anys a pagar-la fins el 1947. La situació havia canviat i van recòrrer altra vegada a uns altres tribunals internacionals acusant a França del robatori de centenars d’anys que havien sofert. Aquesta vegada semblava que tot els anava a favor i França hauria de pagar els enormes perjudicis que havien empobrit la nació de les Antilles. En aquest moment va produir un cop d’estat el Dictador Duvalier, al que el va succeir el seu fill. Aquest Duvalier, un cop al poder, va oblidar les reclamacions contra França i es dedicà a enriquir-se ell i el seu fill darrere d’ell apoderant-se dels crèdits internacionals a favor de la illa (500 milions de dòlars). Aquests nous crèdits es van haver de retornar amb interessos. Això vol dir que el deute al 2006 ja pujava a 844 milions de dòlars. Aquests diners no van servir per fer ni carreteres, ni hospitals, ni empreses ja que només van enriquir el dictador,... però s’havien de tornar. Aquest poble d’esclaus alliberats, com veieu, no va obtenir cap mena de justícia internacional i el país va quedar sumament empobrit. De sobte els cau a sobre el terratrèmol. Nosaltres els europeus els hem empobrit fins l’extrem i el sisme és un episodi més però té una avantatge: ha deixat a la vista de tot el món el rostre d’aquests nous crucificats.

I ara? Molts sacs de blat i farina però qui evitarà que aquest país tan pobre es converteixi en el prostíbul de la nostra gent que cerca unes vacances de plaer? qui retindrà els intel·lectuals perquè no se’n vagin a altres països? Reconstruirem el país amb empreses de fora, amb arquitectes de fora, amb tècnica sobrera dels nostres països. Però els hem fet pobres nosaltres. Hem recolzat els governs més corruptes i ara els volem demanar comptes?

Després de donar-los menjar cal preguntar qui reforestarà el país (ells cuinen amb llenya i no hi ha un trist arbre en tot el país), qui promourà que hi hagi mestres, metges i arquitectes nascuts i formats en el país? Aquesta és la labor que l’església ha fet en aquell país: les escoles. Qui convencerà als països poderosos que no se’n duguin els caps pensants i els intel·lectuals?

No feu cas dels reconeixements internacionals cap els que només donen blat i farina ni de les declaracions d’aquells indígenes pobrissons lloant els benefactors que els han tret el ventre de pena perquè, només amb això, es mantindrà la misèria del país per molts anys.

Com veieu, Crist de nou crucificat i això passa avui.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SETMANA SANTA

Els nens i els joves probablmement només notaran la Setmana Santa per les vacances escolars. Si tenen alguna pena no seran pas capaços de relacionar-la amb res que s’assembli a la fe.

Molts de vosaltres us quedareu amb alguna escena de carrer (processó de Manresa) o de televisió amb comentaris que res no ajuden a interioritzar. Altres anys el Via-Crucis televisat del Vaticà ha estat bastant ben aconseguit i capaç de donar-nos, al menys, una mirada més universal de dolor relacionat amb la mort de Jesús.

Per altra banda els testimonis de Jehovà, que us els podeu trobar per les cases, només celebren com a gran festa de l’any, el Divendres Sant.

Què hi ha en aquesta setmana que us pugui ajudar? Doncs la contemplació de la mort de Jesús, abandonat pels seus, posat a mans dels qui l’odiaven i el volien humiliar i burlar públicament. Sense aquesta mirada no es pot celebrar la Pasqua que vindrà al darrere.

I per què ens hem d’aturar en aquesta escena tan denigrant com la crucifixió? Perquè a la vida nostra molt sovint ens trobem amb grans fracassos en els que ens sembla que tot s’acaba i que ningú no ens donarà cap cop de mà. Perquè en la vida molt sovint ens trobem com els deixebles de Jesús a dintre d’una tomba buida (Jn 20,6-10) sense respostes com si el món s’acabés.

És precisament quan ens trobem en mig de tanta desolació que ens ajuda molt escoltar la veu d’Aquell que s’apareix per dir-nos “Pau a vosaltres” (Jn 20,19).

La pau no ve perquè hagi desaparegut el problema sinó perquè al darrere de cada sofriment i fracàs el creient que ets tu, hi pot experimentar la joia de la resurrecció. El ressuscitat ens invita a recuperar la pau interior, a donar un perdó que no consisteix pas en “deixar-ho estar” sinó en “aixecar” els altres i també els que ens han fet mal, en no guardar cap mena de rancor, en no retreure res als que possiblement ens han fet mal. Si diem que amb el ressuscitat tenim una nova vida és perquè canviem la mirada del que ha de fer-se en endavant.

Aquell Déu que imploràvem i volíem que estigués al nostre costat quan les coses anaven malament no estava adormit sinó que ens ha estat esperant darrere la tomba amb la llum de la resurrecció i ens dona una Vida Nova només que nosaltres li obrim mínimament la porta. I aquesta vida nova no ens ve de fora sinó que descobrim que ja la teníem a dintre, que l’Esperit d’aquest crucificat està en nosaltres com ho es feu present caminant amb els d’Emmaús (Lc 24,13-35) i menja amb nosaltres com ho feu amb els deixebles a la vora del llac (Jn 21,12-13). Descobrim que no era lluny de nosaltres quan ens sentíem més sols i desemparats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VIDA DARRERE LA MORT

Els cristians, estiguem on estiguem, parlem (millor: hem de parlar) de l’esperança perquè creiem en a vida. Com que la vida és dura en la majoria dels àmbits massa sovint tenim la sensació que tot s’acaba. Però mai de la vida hem de contribuir a fomentar aquest desànim. .

Començant per la nostra pròpia salut que molt aviat (abans del que ens hauríem pensat) dóna senyals de fallida. Sigui com sigui la nostra salut hem de creure en la vida i un malalt pot donar ànims a tots els que el visiten. Tots hem visitat algun malalt que ens reconforta. També en la malaltia podem creure en la vida. També amb un pres podem trobar escletxes de llibertat que ens reconfortin

Els problemes familiars moltes vegades semblen insuperables però aquells que han tingut el coratge d’aguantar reconeixen, al cap d’un temps, que l’esforç havia valgut la pena perquè la joia torna en un moment u altre. Només cal veure la joia que infon en una família el naixement d’un infant que fa posar cara riallera fins i tot als més adustos de la casa. La vida torna.

Les mateixes crisis econòmiques són dures per a alguns però per a molts han estat l’ocasió de resituar-se i enfocar la vida d’una altra manera. Obliguen a reconduir la vida, reduir despeses supèrflues i diversions excessivament cares. Res no ens ha de fer perdre l’alegria i les ganes de donar vida.

Totes aquestes esperances tornen no perquè la vida es torni fàcil; no n’és mai de senzill estar en el món. Si dic que el cristià ha de saber veure totes aquestes esperances és perquè les crisis (malalties, problemes família i/o econòmics...) ens obliguen a lluitar i esforçar-nos ja que aguditzen el nostre enginy com deia Einstein. Tenim esperança perquè creiem en la vida i perquè sabem contemplar el crucificat (home humiliat i esborrat entre els vivents perquè no se’n parlés mai més) des de la mirada de la resurrecció. És allò que digué l’àngel a les dones: No busqueu entre els morts el que és vivent (Lc 24,5). Això tan humà és la mateixa resposta que la primera església va donar al fracàs de la mort de Crist: va creure en la resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HAITÍ I XILE. ON ERA DÉU?

És una pregunta que a més d’un ens ha fet aquests dies amb ocasió d’aquestes enormes desgràcies que han patit els països de Xile i Haití. Però encara pitjor a Afganistan on no són les forces de la natura sinó el pecat dels homes (pel domini del territori, pel cultiu de la droga, pel petroli d’aquell indret...) el que malmet la població, sobre tot a la més indefensa.

Doncs bé. La pregunta que diu: On era Déu? és mal feta i com tota pregunta mal formulada no té resposta.

Per què és mal feta la pregunta? Perquè el que la fa imagina el Déu en el que creiem com una mena de superman que acut en ajuda de les noies violades i atura les pedres que cauen de la muntanya sobre uns infants. Aquesta mirada de Déu és infantil i ja no som criatures. Diu Sant Pau que ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error (Ef 4,14). Si algú ens vol fer creure que el nostre Déu ens resoldrà els problemes que ens vindran a sobre, s’ha confós de divinitat. Si algú ens vol fer creure que Déu és d’aquesta manera ens està enganyant amb astúcia i ens encamina cap a l’error com he mencionat en la cita de Sant Pau. La divinitat no intervé pas per canviar el recorregut del sol (ja fa molts anys que ho creia la gent en temps de Galileu), ni tampoc per aturar un terratrèmol. El món l’hem de lluitar i guanyar nosaltres. Com diu també Sant Pau quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat (1Co 13,11-12).

On hem de trobar Déu amb el nostre coneixement limitat si no és a les altures a punt de baixar per salvar-nos quan li ho demanem?

Per entendre això ens va molt bé contemplar la imatge de Jesús crucificat. El primer que veiem és que Déu no va baixar a desclavar-lo de la creu com li requerien desafiant-lo els notables del poble que es mofaven d’ell (Mt 27,40). Els cristians hem après a contemplar la imatge del crucificat i alhora l’adorem i el venerem. Vol dir que endevinem allò que ens fa adults en la fe: que creiem en un Déu que està al costat del que pateix, al costat del crucificat i per tant al costat dels damnificats d’Haití i dels que han quedat sense casa a Xile o han quedat malferits pa l’Aganistan o a l’Iraq per un suïcida que ha fet detonar l’explosiu just quan estava en un mercat a la vora dels pobres.

En tot cas ens pot ajudar la mirada de Jesús a Pere després que aquest l’hagués negat tres vegades (Lc 22,61). En tenim prou amb una mirada per entendre que som nosaltres els que ens hem de moure a favor dels ensorrats a sota les runes que ha provocat el moviment sísmic i que som els que hem de preveure la construcció de cases en llocs que puguin aguantar les envestides de la terra que es mou o del mar que entra com un brau a dins el continent. I quan les forces de la natura ens sobrepassen hem de fer com Sant Pau elogiant la generositat dels cristians de Corint quan els diu: Convé que dugueu a terme la col·lecta ja que l’any passat vau ésser els primers en proposar-la i començar-la (2Co 8,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA PENITÈNCIA I ELS DEJUNIS

Vaig dir fa poc amb ocasió de la carnestolta que la disbauxa i la festa sense cap altra perspectiva és una postura adolescent que massa adults voldrien gaudir però també que creia que la festa per ella mateixa és un do de Déu i un aliment per l’ànima.

La penitència i el dejuni, en canvi tenen mala premsa excepte si els canviem el nom. Si, en comptes de dir-ne penitència i dejuni en diem entrenament ja hi estarem d’acord perquè l’entrenament suposa regular els menjars, esforçar-se per dominar el propi cos perquè pugui rendir i també suposa regular la ment. Els bons entrenadors no sols fan córrer els jugadors o fan caminar les models que han de lluï en la passarel·la sinó que els inculquen la mentalitat guanyadora i això és també controlar la ment. És la penitència i el dejuni amb un altre nom que tothom reverenciarà.

La mala premsa que encara tenen els mots de penitència i dejuni prové, al meu entendre, perquè se les veu com una mena d’imposició de l’església. És que la nostra pobra església encara es presenta a la societat com a portadora de valors imprescindibles que tothom ha de reconèixer.

Tan poc que costaria parlar amb el llenguatge de Sant Pau quan deia: Anunciem Jesucrist que és el senyor i proclamem que som servidors per amor de Jesús (2Co 4,5). I continua dient: Portem aquest tresor en gerros de terrissa perquè quedi ben clar que el poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres (2Co 4,7). Som servidors i portem el tresor en vasos de terrissa.

Un anunci fet amb aquesta humilitat ens ajudaria a reconèixer els nostres errors i ens estalviaria el calvari que hem de passar cada vegada que, en algun lloc del món hi ha alguna acusació de pederàstria o d’enriquiment. Com que ens presentem com a perfectes qualsevol tara macula tota la institució. Podríem contestar als acusadors que ja hi comptàvem ambels gerros de terrissa però que creiem molt amb el missatge que portem.

Amb un llenguatge com el que he dit podrem tornar a anunciar a Jesucrist crucificat i no reconegut pels homes però honorat i ressuscitat per Déu mateix; i podrem dir, com Sant Pere, penediu-vos i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats i així el senyor farà venir el temps de consolació (Ac 2,19-20). Podríem anunciar la joia que ve darrere la conversió.

Mentrestant haurem de procurar amb molta cura no posar-nos com exemples, perquè no en som i evitarem de qualsevol llenguatge que tingui tuf d’imposició.

La penitència i el dejuni certament són mots que hem de recuperar però també hem de recuperar la humilitat de saber-los anunciar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CLIMA DE TENSIÓ POLÍTICA I SINDICAL

El nostre país té la sort de tenir parlaments (tant a Catalunya com a l’Estat) jutges, sindicats reconeguts, i varietat de partits polítics (excepte al país basc on una part important de la població no pot estar representada). I en canvi hi ha un clima molt tens tan en el món polític com en el sindical.

Ens podem preguntar com és que hi ha aquesta tensió sovint més forta que no la que hi havia en el temps de la dictadura. En aquell temps els que no hi estaven d’acord eren poquets (més pocs del que sembla mirant-ho des d’ara) i amb lluita semiclandestina. Diguin el que diguin llavors la majoria de la gent callava.

Això és així, al meu entendre, perquè, quan es dóna a la gent la possibilitat de votar i opinar, quan tenim uns que ens representen surten els dimonis interiors a la vista. Ja hi eren però estaven amagats. El nostre esperit quan més té més demana si no sabem aturar-nos a veure on som. Dic que s’exterioritzen els dimonis interiors perquè els tres grans pecats de la nostra societat es fan més palesos.

El pecat de la recerca de privilegis ja hi era en altre temps (també en la dictadura) però el tenien uns pocs, els que estaven ben situats per la seva habilitat i ideologia. Ara estem en un moment en el que proclamem grans elogis per als que obtenen el diner fàcil (loteries i concursos), un temps en el que hi ha subsidis de tota mena, molt més que abans i com més n’hi ha més s’en vol. La corda no dóna per tant.

El pecat d’aprofitar-se del poder que en altre temps el tenien aquells que formaven part del règim però ara s’ha multiplicat per molt per la quantitat de funcionaris que poden disposar dels altres mentre mantenen el lloc de treball de moment assegurat. Quan a Jesús li pregunten quin poder té els contesta que ell es pot fer pa per als altres (Jn 6,30-35).

I tercer el pecat: la complaença amb el prestigi i l’aplaudiment. Mai havíem vist tantes multituds fanatitzades darrere els ídols intentant “tocar” el cantant o l’esportista i maldar per aconseguir una signatura en una pilota, samarreta o en un tros de paper. El medis encara ho afavoreixen i feliciten els que ho aconsegueixen. Quan una multitud de gent anaven darrere Jesús per convertir-lo amb ídol se’n va anar a la muntanya, lluny de tothom (Jn 6,15).

És que ens hem tornat bojos? No. Aquests dimonis ja els teníem en el nostre interior i ara surten amb més llibertat. Ha passat que la democratització del país no ha anat acompanyada ni del silenci, ni de la reflexió ni de la contemplació sinó del soroll.

Si em permeteu ho diré des de la fe que professo i que molts lectors compartiu. Ens falta la referència (model a imitar) d’aquell Jesús que “no disputava, ni alçava la veu pels carrers. Que no trencava la canya esberlada ni apagava el ble que vacil·lava per acaba fent triomfar la justícia” (Mt 12,19-20). Hem mirat de apartar de la nostra vista aquella imatge d’un crucificat que va morir sense privilegis, sense poder i sense prestigi i que Déu ens l’ha tornat ressuscitat. L’eliminació de les imatges del crucificat (encara que les imatges no són més que imatges) ens dificultarà perquè no tindrem referències que ajudin a frenar l’impuls d’aquest dimonis interiors dels que parlava al començament,.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CARNESTOLTES SENSE QUARESMA .QUE EN SABEU DELS PRESOS?

La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.

La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.

Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.

Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.

Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES AJUDES DELS GOVERNS

No trobeu estrany si us dic que els països que van patir aquell psunami van rebutjar, en un primer moment, les ajudes que els oferia el nostre govern de l’estat. Per què? Perquè hi havia massa condicions. Que les obres de restauració les havien de fer les nostres empreses, que si el material s’havia de comprar ací o allà. Resultat: que dos anys després del psunami l’ajuda, canalitzada pel nostre govern, encara no els havia arribat. Es va maquillar el retard quan es va fer la gran comèdia anant-hi la mateixa reina a fer l’entrega, després que ja s’havien posat d’acord en la manera de fer-ho. Imagineu que poca cosa devia arribar un cop descomptades les despeses de les converses i el viatge reial. El mateix passarà a Haití, un cop transcorreguts els primers moments. Els països que voldran mantenir una ajuda permanent intentaran cobrar-s’ho. Com ho poden ser si el país està en la misèria? Molt fàcil. Per una banda fent les restauracions amb empreses d’altres països, prescindint dels seus arquitectes, dels seus empresaris (només amb la mà d’obra, que són els petits, del propi país afectat) de manera que els haitians continuïn essent els darrers. Però per altra banda amb un recurs molt pitjor que és captant i emportant-se la gent intel·ligent i els caps pensants cap el país que els ajuda i deixant el poble sense pensadors i sense científics. L’ajuda semblarà desinteressada i permanent perquè hauran deixat el poble sense els intel·lectuals, sense capacitat de reacció i depenent sempre de la benevolència exterior. Nosaltres restarem com espectadors astorats de tanta misèria i, si ens descuidem, encara lloarem la labor dels països poderosos que semblarà que, amb sacs de blat i d’arròs mantenen el poble, sense adonar-nos que el perpetuen pobre. Serà un miratge. La veritable ajuda la fan i l’han feta els missioners i la mateixa església establint escoles, hospitals i llocs d’acollida en els que els dirigents són els mateixos habitants de la població que se’ls promou primer a mestres o infermers i després a metges i professors. També els bisbes són autòctons. Per això aquesta labor amagada i permanent, que dóna fruits a llarg termini, no és casi mai apreciada pels països colonitzadors, ja que la promoció dels nadius és l’inici d’un compte enrere que acaba amb la vertadera autogestió del poble que, a la fi, es regirà amb els seus mateixos habitants. Aquesta és la vertadera ajuda, la que perdurarà i foragitarà els colonitzadors. En aquesta mena de coses passa allò que Jesús va denunciar amb tanta contundència dient que els que volen dominar els pobles els agrada fer-se anomenar benefactors (Lc 22,25). Ja he dit que la millor manera d’aparentar benefactor és deixar el poble sense dirigents amb gent agenollada als peus de la potència que els omple de farina i arròs. Aquesta mena de joc no fan només els països capitalistes. El fan tots aquells que poden perquè aquesta era la tàctica de la gran Unió Soviètica que va decapitar els dirigents de tota mena d’activitats de totes les seves regions. Tot anava a Moscou. Tots els poderosos, els capitalistes actuals del nostre món occidental (EEUU i Unió Europea) proven de fer les mateixes coses. Per això he insistit aquests dies passats, en altres escrits, que mireu bé on doneu les vostres ajudes cada vegada que els mitjans ens enlluernen amb una gran catàstrofe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES DONES AL CONGO

Parlo del Congo Kinshasa i de la part oriental d’aquest enorme país on hi ha les mines de l’or i diamants i on es troba darrerament un mineral anomenat coltan (molt cotitzat per elaborar components microelectrònics tan sol·licitats en l’actualitat).

Què els passa amb les dones?

- Que hi ha els “rebels hutus” de Rwanda escampats i exiliats per aquella zona des d’aquella guerra de fa una llarga dècada que no poden tornar al seu país; embrutits de viure del pillatge i marcats internacionalment amb l’etiqueta de “genocides” com si fossin els únics que van matar i assassinar. Aquests roben, envaeixen i malmeten les dones de la zona.

- També hi ha els soldats “regulars” de l’exèrcit del Congo que tenen la capital Kinshassa a centenars de quilòmetres que, a falta de sous dignes, han d’abastir-se igualment del pillatge i tampoc no respecten les dones del lloc.

- Més poderosos que aquests són els soldats de l’exèrcit regular de Rwanda, que han travessat la frontera i també patrullen per la zona, protegint els que s’aprofiten d’aquelles mines que són grans “lobbis” occidentals. Aquests soldats se senten guardians de la zona i poden “netejar” (matar) a tot aquell que no sigui de la seva corda.

- Encara no he acabat. En la zona hi patrullen els “cascos blaus” de la ONU, jovenalla d’extracció subsahariana que prové molt sovint d’una gran pobresa i ha descobert la possibilitat de fer negocis passant de contraban els minerals que es recullen en la zona. Aquests soldats, que haurien de defensar els pobres, s’obliden d’ells i deixen que els comerciants de minerals preciosos facin la feina bruta. També s’aprofiten de les noies dels poblats. Diuen els missioners que els habitants de la regió demanen que marxin aquests cascos blaus. Serà per alguna cosa.

- Darrerament s’han afegit a la festa els militars d’Uganda que han decidit sortir cap el país veí per aprofitar-se de les riqueses de la zona. Aquests entren creant pànic a la població per fer-se un lloc. Com? Assassinant les víctimes més innocents que son les noies i la gent del país. Tot exèrcit que vol fer-se pas necessita que els nadius els donin aliments i noies per subsistir, per això crea pànic a la població amb moltes morts. D’aquesta manera serà ben rebut pels pobres supervivents aterrits.

Imagineu les dissortades dones de aquest desgraciat territori envoltades de soldats de tota mena, de cinc exèrcits diferents, famèlics de femella, violant, matant sàdicament a tota fembra que se’ls resisteix.

La comunitat internacional les ha oblidat i ens fa mirar cap a Iran, Afganistan... i tanca els ulls als dos principals causants de tanta desgràcia: Les grans empreses occidentals (d’EEUU i dels grans capitals) que realitzen, sense haver-ne demanat permís als nadius, les extraccions d’aquests minerals tan cotitzats i l’injust govern de Rwanda que ha marginat la majoria hutu que deambula exiliada, formant escamots aterridors per terres del Congo, ja que no pot retornar al país.

I nosaltres què hi tenim a veure? Doncs que els nostres mòbils i ordinadors, els jocs electrònics dels nostres infants i multitud de peces de minerals més preciosos que lluïm en els anells o collarets, estan tenyits de tota aquesta sang i molls amb aquestes llàgrimes. Les dones torturades, assassinades i violades són el preu del nostre benestar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

REFLEXIÓ

Si tu fossis un pare/una mare que viu en una altra dimensió on tot és vida i felicitat, i per altra banda tinguessis en el país mes abandonat de la terra un fill segrestat, torturat, maltractat, humiliat, sense esperança de ser alliberat... no diries “Ja n’ hi ha prou, que me’l maltracteu així!”?

Tardaries molt de temps a fer servir tota la ¨màgia¨per alliberar-lo i portar-lo al teu costat?

Això passa tot sovint.

COMUNICAT DE CARITAS DIOCESANA , VIC

INMIGRANS

Aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació, i també la gent al carrer, han parlat molt de la decisió de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic sobre l’empadronament.

Hi ha comentaris i enfocaments molt diferents: polítics, econòmics, organitzatius, culturals,... que mostren valors ben contraposats, alguns força racistes.

És molt important el to que hi donem i hi hem de donar des de Càritas, des de l’Església. No hi podem fer el sord, ni deixar-nos portar per raons que passen per alt el centre del problema. Per això us fem aquestes ratlles. La nostra anàlisi ha de ser d’un altre tipus, davant d’aquest fet i d’altres de semblants:

- Al centre del fet hi ha el futur de les persones més pobres i necessitades, sovint sense feina, sense recursos, sense protecció, i aquest fet central s’oblida.

- Des de Càritas no podem mirar mai si tenen papers o no, si procedeixen d’una regió o d’una altra. No seria una mirada cristiana perquè no posaria al centre la persona i la seva necessitat.

- Aquesta polèmica endegada pot enfrontar grups socials, dividir les nostres comunitats, també la comunitat cristiana, i crear animadversió vers els nouvinguts. Ja ho ha començat a fer. No hi hem de col·laborar, sinó donar-hi un altre enfocament.

- Ha estat una declaració política, segurament de conseqüències greus, on s’accentua la desprotecció dels més necessitats.

- Una mirada des de Càritas i des de l’evangeli ens recorda allò que és central:

Veniu, beneïts del meu Pare perquè era foraster i em vau acollir (Mt, 25,34-35).

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre considereu-lo com un de

vosaltres. Estima’l com a tu mateix (Lv 19,33-34).

No ens oblidem d’aquest to, essencial per un creient en Jesucrist.

Us hem adjuntat el comunicat que vàrem signar diferents entitats.

LA NOVETAT DE JESÚS

Ens pot semblar normal que Jesús parli de Déu com a Pare però aquesta era la novetat. Quan moltes religions accentuen el compromís d’uns dejunis, d’unes pregàries en uns moments determinats, d’unes cerimònies i benediccions per obtenir el perdó o la gràcia Jesús va sorprendre els del seu temps dient una cosa tan senzilla com que Déu és el “seu Pare”. Aquesta mirada de Déu fa que comprenguem que res no alegra tan a Déu com que l’home se salvi segons diu un autor antic anomenat Gregori Nacianzè.

Això sembla molt simple però té moltes conseqüències.

Vol dir que si Déu és Pare el perdó el podem obtenir sense cerimònies en qualsevol moment; vol dir que si Déu és Pare no té cap mena d’importància que les noies portin o no portin un vel al cap o que un govern posi o tregui imatges de les escoles. El problema és cultural i no religiós, i els problemes culturals són importants.

La novetat de Jesús està en la importància que dóna a qualsevol persona sense mirar si és jueva, estrangera o pecadora. Tan li fa perquè, en tots i cada un, hi veu la imatge del Pare que se’ls estima. Mentre els seus contemporanis miren la religió (a veure si compleix el sàbat, a veure si és fidel a la raça, a veure si es purifica abans dels menjars,...) Jesús es fixa en la persona i la mira amb els ulls de Pare. Observa si és una persona fracassada i cal donar-li una mà o si té la més mínima possibilitat de salvació com aquell endimoniat de Gerasa que mentre tots el donaven per acabat, Jesús encara li pot dir que es vesteixi, que vagi amb els de casa seva i els expliqui el que Déu ha fet amb ell (Mc 5,15-18). El recupera i el fa missatger i apòstol.

Això que sembla tan senzill i que representa una religió que pot il·lusionar la gent no va agradar i els habitants d’aquella regió van demanar que Jesús se’n anés d’aquell territori. Per quê? Que tenien por? De qui?

No es estrany que Jesús ha de dir i repetir a la gent que no tinguin por, que Déu és un Pare que ens estima, que les infraccions que podem cometre en qualsevol religió no posen nerviós al Déu de la vida i que el que vol que siguem, en esperança hereus de la vida permanent i plena (Tt 3,7).

Això té conseqüències per la nostra vida actual. Imagineu-vos que un home/dona d’una altra religió s’interessa pel cristianisme. Què li hem de dir? Doncs lo principal: que descobreixi la bellesa de la vida de Jesús i que amb Jesús s’adoni que Déu és un Pare que ens estima. Si, un cop descobert això, vol continuar portant un vel al cap o fer les pregàries a les dotze del mig dia de cara a La Meca, tan és. Si per a ell era important fer una pregària amb els peus creuats a l’estil oriental o evitar menjar uns menjars determinats que té per impurs, tan és. N’hi ha prou que no escandalitzi ningú (Rm 14,15). Amb la descoberta del Déu que és Pare ja té allò que és principal de la novetat de Jesús.

Les nostres cerimònies (Misses, pregàries, temps del Nadal o de la Pasqua) ens han de servir per fer millor la descoberta d’aquest Jesús i del Pare que ell ens ha presentat. Per això ens trobem setmanalment . I la comunió freqüent, que val la pena que la redescobrim, ens ha de valdre per sentir-nos més a prop d’aquest Jesús i dels altres que són germans i que cerquen, com nosaltres, el mateix Déu Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL SÍNDROME D’ESTOCOLM

Tots el patim. Quan una persona porta molt temps segrestada arriba que s’identifica amb el pensament dels segrestadors fins a defensar-los i ajudar-los. Recordeu aquella pel·lícula el “Pont sobre el riu Kwai” en la que els mateixos presoners, capaços d’ingeniar i construir, basteixen un pont a favor dels que els retenen. El film acaba malament com podien haver-lo fet acabar bé.

El nostre país va ésser dominat a sang i a foc pels romans i al cap d’uns quants anys (bastants per cert) la cultura llatina l’hem considerat com a nostra. Tota l’època medieval estava impregnada del llatí. Ara ens trobem amb una agressiva entrada de la cultura anglesa i nordamericana i molta gent, sobre tot jove, la tenen com a pròpia en els cants, balls i en el món informàtic. No fa tants anys una ballada de sardanes reunia mig poble i ara, de vegades, hi ha feina a reunir una colla de balladors (entre la gent gran i prou). Estem en un canvi continu que es pot palpar només amb una generació. Ens convertim en amics dels que ens dominen.

En el nostre país hi ha els que voldrien mantenir les essències catalanes i els que es deixen arrossegar per la introducció dels dominadors. Tots tenen raó però cal veure on hi ha els joves que són els grans del demà.

Quan Sant Pau va intentar anunciar l’Evangeli als grecs (Èfes, Corint, Antioquia,...), tot i que ell era de cultura i raça jueva que havia mamat de petit, va adoptar una manera de parlar i fer dels grecs perquè ell sabia que tots formem un sol cos. Diu: Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,13). Per damunt de les races i dels pobles hi ha un sol Senyor i un mateix Déu i Pare. Deia també Sant Pau: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Quan arriben els deportats foren arossegats cap a Babilònia es trobaren desposseïts de tot (Sl 137,1-4) menys de les seves tradicions i de la fe en Jahvèh. Un profeta els diu que han de lluitar per la prosperitat del país, han de construir cases i cuidar camps perquè ells, a la llarga participaran d’aquest progrés: Els diu: «Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. (Jr 29,4-7). A més a més van mantenir el sàbat per renunir-se setmanalment llegint els rotlles que havien salvat i refent, amb la memòria, el que havien perdut en el trajecte. Encara que vençuts tenien a mirada posada en Jahvèh. Van fer les dues coses. Per una banda es van identificar amb el poble que els tenia dominats i d’ells van adquirir la llengua aramea (ells que abans parlaven l’hebreu) i per altra banda no van perdre el lligam amb el seu Déu Jahvèh en les reunions setmanals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS