PASQUA DE RESURRECCIÓ!!!

CRIST DE NOU CRUCIFICAT

Després que els espanyols descobrissin la primera terra americana (l’actual Haití) se’n van fer amos com si fos seva i en van explotar (amb ajuda d’esclaus negres) les mines d’or fins esgotar-les. Per això per ells el “descobriment d’Amèrica” va ésser l’inici de les seves desgràcies.

Al darrere vingueren els francesos que s’apoderaren de mitja illa (Mitja illa parla el francès i l’altra el castellà). Els francesos també se’n van fer amos com si fos seva i, amb milers d’esclaus importats, explotaren el tabac, la canya de sucre i els arbres de caoba. Al 1794 els haitians va fer una revolta: els esclaus es van declarar independents de la metròpoli ja que hi havia deu vegades més d’esclaus que d’amos i el poderós exèrcit de Napoleó no ho va poder impedir perquè els quedava massa lluny. Els esclaus independents van demanar indemnitzacions a França i Espanya i ho feren en tribunals internacionals. Un altre cop la justicia va ésser injusta i va decretar a favor de França que es considerava propietària de la colònia i els tribunals aquests va imposar a Haití una enorme indemnització de 90 milions de francs-or que havien de pagar a França. Els decrets dels tribunals quan van contra els pobres s’han de cumplir i els haitians van tardar 122 anys a pagar-la fins el 1947. La situació havia canviat i van recòrrer altra vegada a uns altres tribunals internacionals acusant a França del robatori de centenars d’anys que havien sofert. Aquesta vegada semblava que tot els anava a favor i França hauria de pagar els enormes perjudicis que havien empobrit la nació de les Antilles. En aquest moment va produir un cop d’estat el Dictador Duvalier, al que el va succeir el seu fill. Aquest Duvalier, un cop al poder, va oblidar les reclamacions contra França i es dedicà a enriquir-se ell i el seu fill darrere d’ell apoderant-se dels crèdits internacionals a favor de la illa (500 milions de dòlars). Aquests nous crèdits es van haver de retornar amb interessos. Això vol dir que el deute al 2006 ja pujava a 844 milions de dòlars. Aquests diners no van servir per fer ni carreteres, ni hospitals, ni empreses ja que només van enriquir el dictador,... però s’havien de tornar. Aquest poble d’esclaus alliberats, com veieu, no va obtenir cap mena de justícia internacional i el país va quedar sumament empobrit. De sobte els cau a sobre el terratrèmol. Nosaltres els europeus els hem empobrit fins l’extrem i el sisme és un episodi més però té una avantatge: ha deixat a la vista de tot el món el rostre d’aquests nous crucificats.

I ara? Molts sacs de blat i farina però qui evitarà que aquest país tan pobre es converteixi en el prostíbul de la nostra gent que cerca unes vacances de plaer? qui retindrà els intel·lectuals perquè no se’n vagin a altres països? Reconstruirem el país amb empreses de fora, amb arquitectes de fora, amb tècnica sobrera dels nostres països. Però els hem fet pobres nosaltres. Hem recolzat els governs més corruptes i ara els volem demanar comptes?

Després de donar-los menjar cal preguntar qui reforestarà el país (ells cuinen amb llenya i no hi ha un trist arbre en tot el país), qui promourà que hi hagi mestres, metges i arquitectes nascuts i formats en el país? Aquesta és la labor que l’església ha fet en aquell país: les escoles. Qui convencerà als països poderosos que no se’n duguin els caps pensants i els intel·lectuals?

No feu cas dels reconeixements internacionals cap els que només donen blat i farina ni de les declaracions d’aquells indígenes pobrissons lloant els benefactors que els han tret el ventre de pena perquè, només amb això, es mantindrà la misèria del país per molts anys.

Com veieu, Crist de nou crucificat i això passa avui.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

SETMANA SANTA

Els nens i els joves probablmement només notaran la Setmana Santa per les vacances escolars. Si tenen alguna pena no seran pas capaços de relacionar-la amb res que s’assembli a la fe.

Molts de vosaltres us quedareu amb alguna escena de carrer (processó de Manresa) o de televisió amb comentaris que res no ajuden a interioritzar. Altres anys el Via-Crucis televisat del Vaticà ha estat bastant ben aconseguit i capaç de donar-nos, al menys, una mirada més universal de dolor relacionat amb la mort de Jesús.

Per altra banda els testimonis de Jehovà, que us els podeu trobar per les cases, només celebren com a gran festa de l’any, el Divendres Sant.

Què hi ha en aquesta setmana que us pugui ajudar? Doncs la contemplació de la mort de Jesús, abandonat pels seus, posat a mans dels qui l’odiaven i el volien humiliar i burlar públicament. Sense aquesta mirada no es pot celebrar la Pasqua que vindrà al darrere.

I per què ens hem d’aturar en aquesta escena tan denigrant com la crucifixió? Perquè a la vida nostra molt sovint ens trobem amb grans fracassos en els que ens sembla que tot s’acaba i que ningú no ens donarà cap cop de mà. Perquè en la vida molt sovint ens trobem com els deixebles de Jesús a dintre d’una tomba buida (Jn 20,6-10) sense respostes com si el món s’acabés.

És precisament quan ens trobem en mig de tanta desolació que ens ajuda molt escoltar la veu d’Aquell que s’apareix per dir-nos “Pau a vosaltres” (Jn 20,19).

La pau no ve perquè hagi desaparegut el problema sinó perquè al darrere de cada sofriment i fracàs el creient que ets tu, hi pot experimentar la joia de la resurrecció. El ressuscitat ens invita a recuperar la pau interior, a donar un perdó que no consisteix pas en “deixar-ho estar” sinó en “aixecar” els altres i també els que ens han fet mal, en no guardar cap mena de rancor, en no retreure res als que possiblement ens han fet mal. Si diem que amb el ressuscitat tenim una nova vida és perquè canviem la mirada del que ha de fer-se en endavant.

Aquell Déu que imploràvem i volíem que estigués al nostre costat quan les coses anaven malament no estava adormit sinó que ens ha estat esperant darrere la tomba amb la llum de la resurrecció i ens dona una Vida Nova només que nosaltres li obrim mínimament la porta. I aquesta vida nova no ens ve de fora sinó que descobrim que ja la teníem a dintre, que l’Esperit d’aquest crucificat està en nosaltres com ho es feu present caminant amb els d’Emmaús (Lc 24,13-35) i menja amb nosaltres com ho feu amb els deixebles a la vora del llac (Jn 21,12-13). Descobrim que no era lluny de nosaltres quan ens sentíem més sols i desemparats.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA VIDA DARRERE LA MORT

Els cristians, estiguem on estiguem, parlem (millor: hem de parlar) de l’esperança perquè creiem en a vida. Com que la vida és dura en la majoria dels àmbits massa sovint tenim la sensació que tot s’acaba. Però mai de la vida hem de contribuir a fomentar aquest desànim. .

Començant per la nostra pròpia salut que molt aviat (abans del que ens hauríem pensat) dóna senyals de fallida. Sigui com sigui la nostra salut hem de creure en la vida i un malalt pot donar ànims a tots els que el visiten. Tots hem visitat algun malalt que ens reconforta. També en la malaltia podem creure en la vida. També amb un pres podem trobar escletxes de llibertat que ens reconfortin

Els problemes familiars moltes vegades semblen insuperables però aquells que han tingut el coratge d’aguantar reconeixen, al cap d’un temps, que l’esforç havia valgut la pena perquè la joia torna en un moment u altre. Només cal veure la joia que infon en una família el naixement d’un infant que fa posar cara riallera fins i tot als més adustos de la casa. La vida torna.

Les mateixes crisis econòmiques són dures per a alguns però per a molts han estat l’ocasió de resituar-se i enfocar la vida d’una altra manera. Obliguen a reconduir la vida, reduir despeses supèrflues i diversions excessivament cares. Res no ens ha de fer perdre l’alegria i les ganes de donar vida.

Totes aquestes esperances tornen no perquè la vida es torni fàcil; no n’és mai de senzill estar en el món. Si dic que el cristià ha de saber veure totes aquestes esperances és perquè les crisis (malalties, problemes família i/o econòmics...) ens obliguen a lluitar i esforçar-nos ja que aguditzen el nostre enginy com deia Einstein. Tenim esperança perquè creiem en la vida i perquè sabem contemplar el crucificat (home humiliat i esborrat entre els vivents perquè no se’n parlés mai més) des de la mirada de la resurrecció. És allò que digué l’àngel a les dones: No busqueu entre els morts el que és vivent (Lc 24,5). Això tan humà és la mateixa resposta que la primera església va donar al fracàs de la mort de Crist: va creure en la resurrecció.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

HAITÍ I XILE. ON ERA DÉU?

És una pregunta que a més d’un ens ha fet aquests dies amb ocasió d’aquestes enormes desgràcies que han patit els països de Xile i Haití. Però encara pitjor a Afganistan on no són les forces de la natura sinó el pecat dels homes (pel domini del territori, pel cultiu de la droga, pel petroli d’aquell indret...) el que malmet la població, sobre tot a la més indefensa.

Doncs bé. La pregunta que diu: On era Déu? és mal feta i com tota pregunta mal formulada no té resposta.

Per què és mal feta la pregunta? Perquè el que la fa imagina el Déu en el que creiem com una mena de superman que acut en ajuda de les noies violades i atura les pedres que cauen de la muntanya sobre uns infants. Aquesta mirada de Déu és infantil i ja no som criatures. Diu Sant Pau que ja no serem més com infants, moguts d'ací d'allà i portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina, a mercè de tothom i víctimes de l'astúcia que encamina a l'error (Ef 4,14). Si algú ens vol fer creure que el nostre Déu ens resoldrà els problemes que ens vindran a sobre, s’ha confós de divinitat. Si algú ens vol fer creure que Déu és d’aquesta manera ens està enganyant amb astúcia i ens encamina cap a l’error com he mencionat en la cita de Sant Pau. La divinitat no intervé pas per canviar el recorregut del sol (ja fa molts anys que ho creia la gent en temps de Galileu), ni tampoc per aturar un terratrèmol. El món l’hem de lluitar i guanyar nosaltres. Com diu també Sant Pau quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat (1Co 13,11-12).

On hem de trobar Déu amb el nostre coneixement limitat si no és a les altures a punt de baixar per salvar-nos quan li ho demanem?

Per entendre això ens va molt bé contemplar la imatge de Jesús crucificat. El primer que veiem és que Déu no va baixar a desclavar-lo de la creu com li requerien desafiant-lo els notables del poble que es mofaven d’ell (Mt 27,40). Els cristians hem après a contemplar la imatge del crucificat i alhora l’adorem i el venerem. Vol dir que endevinem allò que ens fa adults en la fe: que creiem en un Déu que està al costat del que pateix, al costat del crucificat i per tant al costat dels damnificats d’Haití i dels que han quedat sense casa a Xile o han quedat malferits pa l’Aganistan o a l’Iraq per un suïcida que ha fet detonar l’explosiu just quan estava en un mercat a la vora dels pobres.

En tot cas ens pot ajudar la mirada de Jesús a Pere després que aquest l’hagués negat tres vegades (Lc 22,61). En tenim prou amb una mirada per entendre que som nosaltres els que ens hem de moure a favor dels ensorrats a sota les runes que ha provocat el moviment sísmic i que som els que hem de preveure la construcció de cases en llocs que puguin aguantar les envestides de la terra que es mou o del mar que entra com un brau a dins el continent. I quan les forces de la natura ens sobrepassen hem de fer com Sant Pau elogiant la generositat dels cristians de Corint quan els diu: Convé que dugueu a terme la col·lecta ja que l’any passat vau ésser els primers en proposar-la i començar-la (2Co 8,10).

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LA PENITÈNCIA I ELS DEJUNIS

Vaig dir fa poc amb ocasió de la carnestolta que la disbauxa i la festa sense cap altra perspectiva és una postura adolescent que massa adults voldrien gaudir però també que creia que la festa per ella mateixa és un do de Déu i un aliment per l’ànima.

La penitència i el dejuni, en canvi tenen mala premsa excepte si els canviem el nom. Si, en comptes de dir-ne penitència i dejuni en diem entrenament ja hi estarem d’acord perquè l’entrenament suposa regular els menjars, esforçar-se per dominar el propi cos perquè pugui rendir i també suposa regular la ment. Els bons entrenadors no sols fan córrer els jugadors o fan caminar les models que han de lluï en la passarel·la sinó que els inculquen la mentalitat guanyadora i això és també controlar la ment. És la penitència i el dejuni amb un altre nom que tothom reverenciarà.

La mala premsa que encara tenen els mots de penitència i dejuni prové, al meu entendre, perquè se les veu com una mena d’imposició de l’església. És que la nostra pobra església encara es presenta a la societat com a portadora de valors imprescindibles que tothom ha de reconèixer.

Tan poc que costaria parlar amb el llenguatge de Sant Pau quan deia: Anunciem Jesucrist que és el senyor i proclamem que som servidors per amor de Jesús (2Co 4,5). I continua dient: Portem aquest tresor en gerros de terrissa perquè quedi ben clar que el poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres (2Co 4,7). Som servidors i portem el tresor en vasos de terrissa.

Un anunci fet amb aquesta humilitat ens ajudaria a reconèixer els nostres errors i ens estalviaria el calvari que hem de passar cada vegada que, en algun lloc del món hi ha alguna acusació de pederàstria o d’enriquiment. Com que ens presentem com a perfectes qualsevol tara macula tota la institució. Podríem contestar als acusadors que ja hi comptàvem ambels gerros de terrissa però que creiem molt amb el missatge que portem.

Amb un llenguatge com el que he dit podrem tornar a anunciar a Jesucrist crucificat i no reconegut pels homes però honorat i ressuscitat per Déu mateix; i podrem dir, com Sant Pere, penediu-vos i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats i així el senyor farà venir el temps de consolació (Ac 2,19-20). Podríem anunciar la joia que ve darrere la conversió.

Mentrestant haurem de procurar amb molta cura no posar-nos com exemples, perquè no en som i evitarem de qualsevol llenguatge que tingui tuf d’imposició.

La penitència i el dejuni certament són mots que hem de recuperar però també hem de recuperar la humilitat de saber-los anunciar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CLIMA DE TENSIÓ POLÍTICA I SINDICAL

El nostre país té la sort de tenir parlaments (tant a Catalunya com a l’Estat) jutges, sindicats reconeguts, i varietat de partits polítics (excepte al país basc on una part important de la població no pot estar representada). I en canvi hi ha un clima molt tens tan en el món polític com en el sindical.

Ens podem preguntar com és que hi ha aquesta tensió sovint més forta que no la que hi havia en el temps de la dictadura. En aquell temps els que no hi estaven d’acord eren poquets (més pocs del que sembla mirant-ho des d’ara) i amb lluita semiclandestina. Diguin el que diguin llavors la majoria de la gent callava.

Això és així, al meu entendre, perquè, quan es dóna a la gent la possibilitat de votar i opinar, quan tenim uns que ens representen surten els dimonis interiors a la vista. Ja hi eren però estaven amagats. El nostre esperit quan més té més demana si no sabem aturar-nos a veure on som. Dic que s’exterioritzen els dimonis interiors perquè els tres grans pecats de la nostra societat es fan més palesos.

El pecat de la recerca de privilegis ja hi era en altre temps (també en la dictadura) però el tenien uns pocs, els que estaven ben situats per la seva habilitat i ideologia. Ara estem en un moment en el que proclamem grans elogis per als que obtenen el diner fàcil (loteries i concursos), un temps en el que hi ha subsidis de tota mena, molt més que abans i com més n’hi ha més s’en vol. La corda no dóna per tant.

El pecat d’aprofitar-se del poder que en altre temps el tenien aquells que formaven part del règim però ara s’ha multiplicat per molt per la quantitat de funcionaris que poden disposar dels altres mentre mantenen el lloc de treball de moment assegurat. Quan a Jesús li pregunten quin poder té els contesta que ell es pot fer pa per als altres (Jn 6,30-35).

I tercer el pecat: la complaença amb el prestigi i l’aplaudiment. Mai havíem vist tantes multituds fanatitzades darrere els ídols intentant “tocar” el cantant o l’esportista i maldar per aconseguir una signatura en una pilota, samarreta o en un tros de paper. El medis encara ho afavoreixen i feliciten els que ho aconsegueixen. Quan una multitud de gent anaven darrere Jesús per convertir-lo amb ídol se’n va anar a la muntanya, lluny de tothom (Jn 6,15).

És que ens hem tornat bojos? No. Aquests dimonis ja els teníem en el nostre interior i ara surten amb més llibertat. Ha passat que la democratització del país no ha anat acompanyada ni del silenci, ni de la reflexió ni de la contemplació sinó del soroll.

Si em permeteu ho diré des de la fe que professo i que molts lectors compartiu. Ens falta la referència (model a imitar) d’aquell Jesús que “no disputava, ni alçava la veu pels carrers. Que no trencava la canya esberlada ni apagava el ble que vacil·lava per acaba fent triomfar la justícia” (Mt 12,19-20). Hem mirat de apartar de la nostra vista aquella imatge d’un crucificat que va morir sense privilegis, sense poder i sense prestigi i que Déu ens l’ha tornat ressuscitat. L’eliminació de les imatges del crucificat (encara que les imatges no són més que imatges) ens dificultarà perquè no tindrem referències que ajudin a frenar l’impuls d’aquest dimonis interiors dels que parlava al començament,.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CARNESTOLTES SENSE QUARESMA .QUE EN SABEU DELS PRESOS?

La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.

La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.

Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.

Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.

Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES AJUDES DELS GOVERNS

No trobeu estrany si us dic que els països que van patir aquell psunami van rebutjar, en un primer moment, les ajudes que els oferia el nostre govern de l’estat. Per què? Perquè hi havia massa condicions. Que les obres de restauració les havien de fer les nostres empreses, que si el material s’havia de comprar ací o allà. Resultat: que dos anys després del psunami l’ajuda, canalitzada pel nostre govern, encara no els havia arribat. Es va maquillar el retard quan es va fer la gran comèdia anant-hi la mateixa reina a fer l’entrega, després que ja s’havien posat d’acord en la manera de fer-ho. Imagineu que poca cosa devia arribar un cop descomptades les despeses de les converses i el viatge reial. El mateix passarà a Haití, un cop transcorreguts els primers moments. Els països que voldran mantenir una ajuda permanent intentaran cobrar-s’ho. Com ho poden ser si el país està en la misèria? Molt fàcil. Per una banda fent les restauracions amb empreses d’altres països, prescindint dels seus arquitectes, dels seus empresaris (només amb la mà d’obra, que són els petits, del propi país afectat) de manera que els haitians continuïn essent els darrers. Però per altra banda amb un recurs molt pitjor que és captant i emportant-se la gent intel·ligent i els caps pensants cap el país que els ajuda i deixant el poble sense pensadors i sense científics. L’ajuda semblarà desinteressada i permanent perquè hauran deixat el poble sense els intel·lectuals, sense capacitat de reacció i depenent sempre de la benevolència exterior. Nosaltres restarem com espectadors astorats de tanta misèria i, si ens descuidem, encara lloarem la labor dels països poderosos que semblarà que, amb sacs de blat i d’arròs mantenen el poble, sense adonar-nos que el perpetuen pobre. Serà un miratge. La veritable ajuda la fan i l’han feta els missioners i la mateixa església establint escoles, hospitals i llocs d’acollida en els que els dirigents són els mateixos habitants de la població que se’ls promou primer a mestres o infermers i després a metges i professors. També els bisbes són autòctons. Per això aquesta labor amagada i permanent, que dóna fruits a llarg termini, no és casi mai apreciada pels països colonitzadors, ja que la promoció dels nadius és l’inici d’un compte enrere que acaba amb la vertadera autogestió del poble que, a la fi, es regirà amb els seus mateixos habitants. Aquesta és la vertadera ajuda, la que perdurarà i foragitarà els colonitzadors. En aquesta mena de coses passa allò que Jesús va denunciar amb tanta contundència dient que els que volen dominar els pobles els agrada fer-se anomenar benefactors (Lc 22,25). Ja he dit que la millor manera d’aparentar benefactor és deixar el poble sense dirigents amb gent agenollada als peus de la potència que els omple de farina i arròs. Aquesta mena de joc no fan només els països capitalistes. El fan tots aquells que poden perquè aquesta era la tàctica de la gran Unió Soviètica que va decapitar els dirigents de tota mena d’activitats de totes les seves regions. Tot anava a Moscou. Tots els poderosos, els capitalistes actuals del nostre món occidental (EEUU i Unió Europea) proven de fer les mateixes coses. Per això he insistit aquests dies passats, en altres escrits, que mireu bé on doneu les vostres ajudes cada vegada que els mitjans ens enlluernen amb una gran catàstrofe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES DONES AL CONGO

Parlo del Congo Kinshasa i de la part oriental d’aquest enorme país on hi ha les mines de l’or i diamants i on es troba darrerament un mineral anomenat coltan (molt cotitzat per elaborar components microelectrònics tan sol·licitats en l’actualitat).

Què els passa amb les dones?

- Que hi ha els “rebels hutus” de Rwanda escampats i exiliats per aquella zona des d’aquella guerra de fa una llarga dècada que no poden tornar al seu país; embrutits de viure del pillatge i marcats internacionalment amb l’etiqueta de “genocides” com si fossin els únics que van matar i assassinar. Aquests roben, envaeixen i malmeten les dones de la zona.

- També hi ha els soldats “regulars” de l’exèrcit del Congo que tenen la capital Kinshassa a centenars de quilòmetres que, a falta de sous dignes, han d’abastir-se igualment del pillatge i tampoc no respecten les dones del lloc.

- Més poderosos que aquests són els soldats de l’exèrcit regular de Rwanda, que han travessat la frontera i també patrullen per la zona, protegint els que s’aprofiten d’aquelles mines que són grans “lobbis” occidentals. Aquests soldats se senten guardians de la zona i poden “netejar” (matar) a tot aquell que no sigui de la seva corda.

- Encara no he acabat. En la zona hi patrullen els “cascos blaus” de la ONU, jovenalla d’extracció subsahariana que prové molt sovint d’una gran pobresa i ha descobert la possibilitat de fer negocis passant de contraban els minerals que es recullen en la zona. Aquests soldats, que haurien de defensar els pobres, s’obliden d’ells i deixen que els comerciants de minerals preciosos facin la feina bruta. També s’aprofiten de les noies dels poblats. Diuen els missioners que els habitants de la regió demanen que marxin aquests cascos blaus. Serà per alguna cosa.

- Darrerament s’han afegit a la festa els militars d’Uganda que han decidit sortir cap el país veí per aprofitar-se de les riqueses de la zona. Aquests entren creant pànic a la població per fer-se un lloc. Com? Assassinant les víctimes més innocents que son les noies i la gent del país. Tot exèrcit que vol fer-se pas necessita que els nadius els donin aliments i noies per subsistir, per això crea pànic a la població amb moltes morts. D’aquesta manera serà ben rebut pels pobres supervivents aterrits.

Imagineu les dissortades dones de aquest desgraciat territori envoltades de soldats de tota mena, de cinc exèrcits diferents, famèlics de femella, violant, matant sàdicament a tota fembra que se’ls resisteix.

La comunitat internacional les ha oblidat i ens fa mirar cap a Iran, Afganistan... i tanca els ulls als dos principals causants de tanta desgràcia: Les grans empreses occidentals (d’EEUU i dels grans capitals) que realitzen, sense haver-ne demanat permís als nadius, les extraccions d’aquests minerals tan cotitzats i l’injust govern de Rwanda que ha marginat la majoria hutu que deambula exiliada, formant escamots aterridors per terres del Congo, ja que no pot retornar al país.

I nosaltres què hi tenim a veure? Doncs que els nostres mòbils i ordinadors, els jocs electrònics dels nostres infants i multitud de peces de minerals més preciosos que lluïm en els anells o collarets, estan tenyits de tota aquesta sang i molls amb aquestes llàgrimes. Les dones torturades, assassinades i violades són el preu del nostre benestar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

REFLEXIÓ

Si tu fossis un pare/una mare que viu en una altra dimensió on tot és vida i felicitat, i per altra banda tinguessis en el país mes abandonat de la terra un fill segrestat, torturat, maltractat, humiliat, sense esperança de ser alliberat... no diries “Ja n’ hi ha prou, que me’l maltracteu així!”?

Tardaries molt de temps a fer servir tota la ¨màgia¨per alliberar-lo i portar-lo al teu costat?

Això passa tot sovint.

COMUNICAT DE CARITAS DIOCESANA , VIC

INMIGRANS

Aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació, i també la gent al carrer, han parlat molt de la decisió de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic sobre l’empadronament.

Hi ha comentaris i enfocaments molt diferents: polítics, econòmics, organitzatius, culturals,... que mostren valors ben contraposats, alguns força racistes.

És molt important el to que hi donem i hi hem de donar des de Càritas, des de l’Església. No hi podem fer el sord, ni deixar-nos portar per raons que passen per alt el centre del problema. Per això us fem aquestes ratlles. La nostra anàlisi ha de ser d’un altre tipus, davant d’aquest fet i d’altres de semblants:

- Al centre del fet hi ha el futur de les persones més pobres i necessitades, sovint sense feina, sense recursos, sense protecció, i aquest fet central s’oblida.

- Des de Càritas no podem mirar mai si tenen papers o no, si procedeixen d’una regió o d’una altra. No seria una mirada cristiana perquè no posaria al centre la persona i la seva necessitat.

- Aquesta polèmica endegada pot enfrontar grups socials, dividir les nostres comunitats, també la comunitat cristiana, i crear animadversió vers els nouvinguts. Ja ho ha començat a fer. No hi hem de col·laborar, sinó donar-hi un altre enfocament.

- Ha estat una declaració política, segurament de conseqüències greus, on s’accentua la desprotecció dels més necessitats.

- Una mirada des de Càritas i des de l’evangeli ens recorda allò que és central:

Veniu, beneïts del meu Pare perquè era foraster i em vau acollir (Mt, 25,34-35).

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre considereu-lo com un de

vosaltres. Estima’l com a tu mateix (Lv 19,33-34).

No ens oblidem d’aquest to, essencial per un creient en Jesucrist.

Us hem adjuntat el comunicat que vàrem signar diferents entitats.

LA NOVETAT DE JESÚS

Ens pot semblar normal que Jesús parli de Déu com a Pare però aquesta era la novetat. Quan moltes religions accentuen el compromís d’uns dejunis, d’unes pregàries en uns moments determinats, d’unes cerimònies i benediccions per obtenir el perdó o la gràcia Jesús va sorprendre els del seu temps dient una cosa tan senzilla com que Déu és el “seu Pare”. Aquesta mirada de Déu fa que comprenguem que res no alegra tan a Déu com que l’home se salvi segons diu un autor antic anomenat Gregori Nacianzè.

Això sembla molt simple però té moltes conseqüències.

Vol dir que si Déu és Pare el perdó el podem obtenir sense cerimònies en qualsevol moment; vol dir que si Déu és Pare no té cap mena d’importància que les noies portin o no portin un vel al cap o que un govern posi o tregui imatges de les escoles. El problema és cultural i no religiós, i els problemes culturals són importants.

La novetat de Jesús està en la importància que dóna a qualsevol persona sense mirar si és jueva, estrangera o pecadora. Tan li fa perquè, en tots i cada un, hi veu la imatge del Pare que se’ls estima. Mentre els seus contemporanis miren la religió (a veure si compleix el sàbat, a veure si és fidel a la raça, a veure si es purifica abans dels menjars,...) Jesús es fixa en la persona i la mira amb els ulls de Pare. Observa si és una persona fracassada i cal donar-li una mà o si té la més mínima possibilitat de salvació com aquell endimoniat de Gerasa que mentre tots el donaven per acabat, Jesús encara li pot dir que es vesteixi, que vagi amb els de casa seva i els expliqui el que Déu ha fet amb ell (Mc 5,15-18). El recupera i el fa missatger i apòstol.

Això que sembla tan senzill i que representa una religió que pot il·lusionar la gent no va agradar i els habitants d’aquella regió van demanar que Jesús se’n anés d’aquell territori. Per quê? Que tenien por? De qui?

No es estrany que Jesús ha de dir i repetir a la gent que no tinguin por, que Déu és un Pare que ens estima, que les infraccions que podem cometre en qualsevol religió no posen nerviós al Déu de la vida i que el que vol que siguem, en esperança hereus de la vida permanent i plena (Tt 3,7).

Això té conseqüències per la nostra vida actual. Imagineu-vos que un home/dona d’una altra religió s’interessa pel cristianisme. Què li hem de dir? Doncs lo principal: que descobreixi la bellesa de la vida de Jesús i que amb Jesús s’adoni que Déu és un Pare que ens estima. Si, un cop descobert això, vol continuar portant un vel al cap o fer les pregàries a les dotze del mig dia de cara a La Meca, tan és. Si per a ell era important fer una pregària amb els peus creuats a l’estil oriental o evitar menjar uns menjars determinats que té per impurs, tan és. N’hi ha prou que no escandalitzi ningú (Rm 14,15). Amb la descoberta del Déu que és Pare ja té allò que és principal de la novetat de Jesús.

Les nostres cerimònies (Misses, pregàries, temps del Nadal o de la Pasqua) ens han de servir per fer millor la descoberta d’aquest Jesús i del Pare que ell ens ha presentat. Per això ens trobem setmanalment . I la comunió freqüent, que val la pena que la redescobrim, ens ha de valdre per sentir-nos més a prop d’aquest Jesús i dels altres que són germans i que cerquen, com nosaltres, el mateix Déu Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL SÍNDROME D’ESTOCOLM

Tots el patim. Quan una persona porta molt temps segrestada arriba que s’identifica amb el pensament dels segrestadors fins a defensar-los i ajudar-los. Recordeu aquella pel·lícula el “Pont sobre el riu Kwai” en la que els mateixos presoners, capaços d’ingeniar i construir, basteixen un pont a favor dels que els retenen. El film acaba malament com podien haver-lo fet acabar bé.

El nostre país va ésser dominat a sang i a foc pels romans i al cap d’uns quants anys (bastants per cert) la cultura llatina l’hem considerat com a nostra. Tota l’època medieval estava impregnada del llatí. Ara ens trobem amb una agressiva entrada de la cultura anglesa i nordamericana i molta gent, sobre tot jove, la tenen com a pròpia en els cants, balls i en el món informàtic. No fa tants anys una ballada de sardanes reunia mig poble i ara, de vegades, hi ha feina a reunir una colla de balladors (entre la gent gran i prou). Estem en un canvi continu que es pot palpar només amb una generació. Ens convertim en amics dels que ens dominen.

En el nostre país hi ha els que voldrien mantenir les essències catalanes i els que es deixen arrossegar per la introducció dels dominadors. Tots tenen raó però cal veure on hi ha els joves que són els grans del demà.

Quan Sant Pau va intentar anunciar l’Evangeli als grecs (Èfes, Corint, Antioquia,...), tot i que ell era de cultura i raça jueva que havia mamat de petit, va adoptar una manera de parlar i fer dels grecs perquè ell sabia que tots formem un sol cos. Diu: Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,13). Per damunt de les races i dels pobles hi ha un sol Senyor i un mateix Déu i Pare. Deia també Sant Pau: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Quan arriben els deportats foren arossegats cap a Babilònia es trobaren desposseïts de tot (Sl 137,1-4) menys de les seves tradicions i de la fe en Jahvèh. Un profeta els diu que han de lluitar per la prosperitat del país, han de construir cases i cuidar camps perquè ells, a la llarga participaran d’aquest progrés: Els diu: «Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. (Jr 29,4-7). A més a més van mantenir el sàbat per renunir-se setmanalment llegint els rotlles que havien salvat i refent, amb la memòria, el que havien perdut en el trajecte. Encara que vençuts tenien a mirada posada en Jahvèh. Van fer les dues coses. Per una banda es van identificar amb el poble que els tenia dominats i d’ells van adquirir la llengua aramea (ells que abans parlaven l’hebreu) i per altra banda no van perdre el lligam amb el seu Déu Jahvèh en les reunions setmanals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PASTORETS

Molta gent del nostre poble ha vist els pastorets. Encara que repeteixin any rere any, tenen un encant i una tendresa que no fa res tornar a veure’ls i escoltar-los.

Vull remarcar dues coses: Per una banda el guió de qui en fou l’autor i la referències històriques que tenim i els elements simbòlics per l’altra.

- El guió accentua unes coses que molt segur que no passaren d’aquella manera. Maria i Josep hem d’imaginar-los com un matrimoni jove (molt jove) ja que les noies es casaven als dotze anys, que tota la relació que haurien tingut seria com la del personatge Jeremies que li han assignat la noia i es casen sense haver-se conegut abans. Per tant l’escena del temple i el sacerdot i la vara que floreix ja se sap que és un relat molt posterior (dels apòcrifs). Això no li treu que sigui una escena molt bonica. Maria molt probablement aniria com les altres noies del seu temps amb la cara tapada i a set passes darrere del marit.

L’escena del naixement, si és verídica la versió de l’Evangelista Lluc, seria a la part baixa d’una casa on hi ha els animals ja que al pis de dalt no hi havia lloc (pot ser per l’excés de gent que pernoctava). En aquest cas, per infantar, el lloc més adient (sense el brogit de la gent) seria en el silenci dels animals i amb una menjadora per posar-hi el bebe. La cova, que és una imatge molt entranyable, no té cap fonament ni en els evangelis ni en els apòcrifs. Això no vol dir que no l’haguem de continuar posant. La tradició també val.

El guió distingeix molt bé els dos pastors protagonistes que, en somni, s’endinzen dos mil anys enrere. Una ficció literària ben aconseguida.

- Elements simbòlics: Els àngels i els dimonis i l’espera del Messies. Quasi totes les representacions dels pastorets solen tenir dimonis i àngels en escreix. És un llenguatge imaginatiu (imatges d’àngels i dimonis) per dir el que els passava pel cap en aquell gent. És com si la presència d’un mateix es fes persona mig visible. Hi ha una cosa però, absolutament desproporcionada que és la gran condemna a les “calderes del Pere Botero” per un atac de gola (menjar l’entrepà d’un altre) o per un desig de cobdícia de diners. A la fi tot acaba com una novel·la rosa amb el triomf del bé sobre el mal que deixa l’espectador molt satisfet sobretot els infants que, casi hi participen quan el “Rovelló” els demana l’opinió.

L’expectació del Messies segur que hi era en aquell temps i en aquell indret pel que sabem però, com que el poble estava molt dominat i amb molt misèria, esperaven un Messies alliberador; una mena de Xe Guevara o un guerriller que es tirés a la muntanya i els salvés de les urpes econòmiques (impostos) i dels terribles càstigs (com la crucifixió) que imposaven els romans. Molt segur que els que van viure el naixement d’aquell infant pobre d’una família de pas, no es podien imaginar que aquell Nen seria un dels personatges que més marcaria la història i menys que seria l’Ungit de Déu.

L’escena final en la que els pastors, Maria Josep i l’infant es converteixen en estàtues d’un pessebre vivent és d’una gran bellesa i probablement una creació navarclina. Llàstima que l’aplaudiment final sigui per una figura que evacua en un racó del pessebre i fa distreure l’atenció al centre que és el coval amb les tres figures centrals. Tan bé com acaba i ens conformem amb la mitjania.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LES CONSULTES D’INDEPENDÈNCIA

No en parlaré a favor ni en contra encara que jo, naturalment, tinc una postura presa. Només vull fer veure com és d’important saber on anem i això, pel que a mi em sembla, no es veu per enlloc.

El nostre desgraciat poble per una banda fa consultes d’independència i per altra banda no sap què vol ésser quan sigui gran. Estem enviant un missatge subliminar a la capital de l’Estat dient-los que estiguin tranquils perquè els grans eixos de la nostra cultura son barallar-nos per saber si hem de prohibir curses de braus i en això el nostre parlament hi destina hores i hores amb la benedicció dels diaris. També els enviem un altra missatge tranquil·litzador per la importància que donem al nostre “caganer” al qual la nostra televisió, la que paguem entre tots, hi destina una dolça melodia cada estona: “hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi...”. I quan salta la notícia d’algun nou personatge honorat amb el títol de caganer, amplien en noticiari perquè no quedi la caca sense cobertura. Això ho fan en nom des laïcisme però no cregueu que és antireligiós el missatge; simplement és porc i senyal de manca de projecte. Si no n’hi hagués prou amb això ara la preocupació més repetida de la nostra societat és la descoberta de politics i personatges corruptes amb el diner, tan dels que ara estan al poder com dels que fa qui sap quants anys hi eren i, com que la cosa fa forat, els governants estan destinant molts funcionaris a controlar els controladors i a inspeccionar els inspectors. Res tan semblant a la fracassada antiga URSS.

Mentre aquests ens estan dient que ja toquem a fons i que ja arriba la recuperació, les nostres Càritas cada dia es troben més desbordades de peticions de menjar. No cal que es preocupi el govern perquè ja ho resoldrà Càritas. Els parlamentaris podran mirar cap un altre cantó i ampliar funcionaris o defensar els animalets.

Ens queda el sarcasme de programes com Polònia que denoten la impotència d’un poble que fa escarni de tota persona que pogués valdre una mica. Així, sense adonar-nos, anem destrossant els possibles líders. Una manera de dir que tot lo nostre és de riure i que els nostres governs i personatges són de fireta.

En fi, que no sabem que volem ésser quan siguem grans, per tant aquestes consultes no espanten a cap intel·lectual enemic del nostre poble que dirà en el seu interior: “Aquests rai, no saben on van”.

Voleu un missatge positiu? Farà riure als que no sou creients però la resposta de Jesús (ja assotat) a Pilat que el podia condemnar, i de fet ho va fer, és aclaridora. Li diu: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran.» (Jn 19,11). Pilat va quedar tant impressionat d’aquesta resposta que va anar al poble a dir-los que aquell home era de veritat un rei (Jn 19,14). Amb altres paraules que no tenim res de nosaltres mateixos perquè tot ho hem rebut. Per tant, la identitat ha de venir d’aquest reconeixement i no pas dels que accepten els honors els uns dels altres i no reconeixen la glòria que ve del Déu únic (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EL DÉU EXILIAT

Molts creients pateixen avui per l’exili a que ha estat sotmès Déu i les coses sagrades. Es queixen de les pel·lícules antireligioses, dels programes en els que es ridiculitza la mateixa figura del Papa i dels bisbes (alguns massa disposats a condemnar tot el que se’ls posa al davant, tot s’ha de dir). Podríem pregar com el salmista que diu: Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre (Sl 44,24). Sembla també que Déu mateix s’ha deixat atrapar i ha acceptat l’exili al que ha estat enviat.

Quan contemplem la imatge del crucificat ja tenim mitja resposta i quan ens aturem davant del pessebre en el relat de Betlem i els pastors tenim una altra mitja resposta. Observeu com Déu ja va ésser bandejat quan els dirigents del temps de Jesús el van agafar, jutjar, condemnar, burlar i executar com un delinqüent comú indesitjable. On era Déu? Doncs crucificat amb ell i patint amb ell. Els seguidors de Jesús, quan el veieren exposat a la burla de tothom i morint en aquell espectacle públic i execrable estarien amagats entre la multitud

Només un centurió se’n va adonar i ens ho va transmetre però el seu testimoni era insignificant perquè era un no-jueu. I en el naixement de Jesús? Rebutjada la mare embarassada per la gent de Betlem neix en l’anonimat i en la foscor. L’Evangeli de Lluc més amant de les imatges ens dóna una relat idíl·lic dels pastors (uns pobres) que, havent rebut la notícia s’acosten a veure aquell matrimoni foraster que tenien l’Infant en una menjadora d’animals. On era Déu? Ho repetim cada any: En el mateix pessebre.

Aquests dos exilis de Déu, el de la mort de Jesús i el del Nadal paradoxalment no van representar la fi de Déu sinó l’inici de la nova i purificada església primer a Judea, seguidament en el món grec començant per Antioquia i molt aviat en el món de l’imperi romà.

Que va passar que, després d’una humiliació com aquesta, tot tornés a neixer? Que Déu en aquell moment es va posar a caminar amb els exiliats, els deixebles desalentats i els fracassats que cercaven la justícia amb bona voluntat. Aquest Déu exiliat plorava amb els que ploren al costat dels pastors empobrits en el Nadal i caminant amb els deixebles desanimats per aquella mort de Jesús. Aquesta era la novetat.

Aquests exiliats (amb Déu caminant amb ells) van adonar-se d’allò que era principal: la descoberta de la Paraula de Déu, l’ajuda a cecs, coixos, pobres i menyspreats, i també en el reconeixement dels seus propis errors el principal dels quan hauria estat cercar culpables del que havien fet a Jesús mateix. Tot això en un ambient de pregària centrat en la presència del Crist en el menjar. És el secret de la resurrecció. Va resultar que el Déu exiliat d’aquell moment es va trobar més bé entre els petits i desaltentats que no pas entre els prínceps i els poderosos.

Avui ens trobem en situacions semblants però sense persecució. Simplement han condemnat el nostre Déu a l’exili i, amb ell, moltes manifestacions religioses. Però avui també aquest Déu camina amb nosaltres com va caminar amb els israelites a ple desert (1Co 10,4) i la seva llum ens fa veure que no hem de cercar culpables ni tampoc establir cap mena de rancor. El futur dels creients ha de passar per l’acceptació dels altres i per la joia de convertir-nos en servidors de pobres, fracassats i calumniats i això ens ha de convertir en portadors de pau.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS