LA PENITÈNCIA I ELS DEJUNIS

Vaig dir fa poc amb ocasió de la carnestolta que la disbauxa i la festa sense cap altra perspectiva és una postura adolescent que massa adults voldrien gaudir però també que creia que la festa per ella mateixa és un do de Déu i un aliment per l’ànima.

La penitència i el dejuni, en canvi tenen mala premsa excepte si els canviem el nom. Si, en comptes de dir-ne penitència i dejuni en diem entrenament ja hi estarem d’acord perquè l’entrenament suposa regular els menjars, esforçar-se per dominar el propi cos perquè pugui rendir i també suposa regular la ment. Els bons entrenadors no sols fan córrer els jugadors o fan caminar les models que han de lluï en la passarel·la sinó que els inculquen la mentalitat guanyadora i això és també controlar la ment. És la penitència i el dejuni amb un altre nom que tothom reverenciarà.

La mala premsa que encara tenen els mots de penitència i dejuni prové, al meu entendre, perquè se les veu com una mena d’imposició de l’església. És que la nostra pobra església encara es presenta a la societat com a portadora de valors imprescindibles que tothom ha de reconèixer.

Tan poc que costaria parlar amb el llenguatge de Sant Pau quan deia: Anunciem Jesucrist que és el senyor i proclamem que som servidors per amor de Jesús (2Co 4,5). I continua dient: Portem aquest tresor en gerros de terrissa perquè quedi ben clar que el poder incomparable ve de Déu i no de nosaltres (2Co 4,7). Som servidors i portem el tresor en vasos de terrissa.

Un anunci fet amb aquesta humilitat ens ajudaria a reconèixer els nostres errors i ens estalviaria el calvari que hem de passar cada vegada que, en algun lloc del món hi ha alguna acusació de pederàstria o d’enriquiment. Com que ens presentem com a perfectes qualsevol tara macula tota la institució. Podríem contestar als acusadors que ja hi comptàvem ambels gerros de terrissa però que creiem molt amb el missatge que portem.

Amb un llenguatge com el que he dit podrem tornar a anunciar a Jesucrist crucificat i no reconegut pels homes però honorat i ressuscitat per Déu mateix; i podrem dir, com Sant Pere, penediu-vos i convertiu-vos perquè siguin esborrats els vostres pecats i així el senyor farà venir el temps de consolació (Ac 2,19-20). Podríem anunciar la joia que ve darrere la conversió.

Mentrestant haurem de procurar amb molta cura no posar-nos com exemples, perquè no en som i evitarem de qualsevol llenguatge que tingui tuf d’imposició.

La penitència i el dejuni certament són mots que hem de recuperar però també hem de recuperar la humilitat de saber-los anunciar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL CLIMA DE TENSIÓ POLÍTICA I SINDICAL

El nostre país té la sort de tenir parlaments (tant a Catalunya com a l’Estat) jutges, sindicats reconeguts, i varietat de partits polítics (excepte al país basc on una part important de la població no pot estar representada). I en canvi hi ha un clima molt tens tan en el món polític com en el sindical.

Ens podem preguntar com és que hi ha aquesta tensió sovint més forta que no la que hi havia en el temps de la dictadura. En aquell temps els que no hi estaven d’acord eren poquets (més pocs del que sembla mirant-ho des d’ara) i amb lluita semiclandestina. Diguin el que diguin llavors la majoria de la gent callava.

Això és així, al meu entendre, perquè, quan es dóna a la gent la possibilitat de votar i opinar, quan tenim uns que ens representen surten els dimonis interiors a la vista. Ja hi eren però estaven amagats. El nostre esperit quan més té més demana si no sabem aturar-nos a veure on som. Dic que s’exterioritzen els dimonis interiors perquè els tres grans pecats de la nostra societat es fan més palesos.

El pecat de la recerca de privilegis ja hi era en altre temps (també en la dictadura) però el tenien uns pocs, els que estaven ben situats per la seva habilitat i ideologia. Ara estem en un moment en el que proclamem grans elogis per als que obtenen el diner fàcil (loteries i concursos), un temps en el que hi ha subsidis de tota mena, molt més que abans i com més n’hi ha més s’en vol. La corda no dóna per tant.

El pecat d’aprofitar-se del poder que en altre temps el tenien aquells que formaven part del règim però ara s’ha multiplicat per molt per la quantitat de funcionaris que poden disposar dels altres mentre mantenen el lloc de treball de moment assegurat. Quan a Jesús li pregunten quin poder té els contesta que ell es pot fer pa per als altres (Jn 6,30-35).

I tercer el pecat: la complaença amb el prestigi i l’aplaudiment. Mai havíem vist tantes multituds fanatitzades darrere els ídols intentant “tocar” el cantant o l’esportista i maldar per aconseguir una signatura en una pilota, samarreta o en un tros de paper. El medis encara ho afavoreixen i feliciten els que ho aconsegueixen. Quan una multitud de gent anaven darrere Jesús per convertir-lo amb ídol se’n va anar a la muntanya, lluny de tothom (Jn 6,15).

És que ens hem tornat bojos? No. Aquests dimonis ja els teníem en el nostre interior i ara surten amb més llibertat. Ha passat que la democratització del país no ha anat acompanyada ni del silenci, ni de la reflexió ni de la contemplació sinó del soroll.

Si em permeteu ho diré des de la fe que professo i que molts lectors compartiu. Ens falta la referència (model a imitar) d’aquell Jesús que “no disputava, ni alçava la veu pels carrers. Que no trencava la canya esberlada ni apagava el ble que vacil·lava per acaba fent triomfar la justícia” (Mt 12,19-20). Hem mirat de apartar de la nostra vista aquella imatge d’un crucificat que va morir sense privilegis, sense poder i sense prestigi i que Déu ens l’ha tornat ressuscitat. L’eliminació de les imatges del crucificat (encara que les imatges no són més que imatges) ens dificultarà perquè no tindrem referències que ajudin a frenar l’impuls d’aquest dimonis interiors dels que parlava al començament,.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

CARNESTOLTES SENSE QUARESMA .QUE EN SABEU DELS PRESOS?

La carnestolta, encara que algú se’n estranyi, és una festa d’origen religió i només té sentit si algú preveu i celebra la quaresma que ve al darrere. Recordo un home que, quan li van diagnosticar una malaltia mortal, va decidir viatjar i voltar món mentre pogués. Era la seva celebració de joia com una preparació per als moments difícils que li esperaven. Igualment l’inici de la primavera comença amb un desvetllament i color però hom es prepara pel temps de la sega i la verema que seran moments durs. Sense la perspectiva del que ve al darrere només se celebra una festa inconscient pròpia d’un món encara adolescent, com és el de la majoria dels ensenyants i regidors del nostre país. Tot amb tot la joia i els actes festius són aliment de l’ànima perquè els dies tristos ja venen sols. Només que ningú no els preveu.

La nostra comarca es va desvetllant perquè ara tenim la presó de Lladoners a prop i anem coneixent la realitat dels engarjolats. Ja han passat aquells temps en els que la majoria de la gent exhibia pancartes que deien “no a la presó”. També es van esfumant aquells altres que no fa pas gaire proclamaven que allà dintre els interns vivien com els rics. Les televisions ens van fer un flac favor amb els seus reportatges dels dies de la inauguració. Van fer un simulacre de presó d’un dia amb els periodistes i s’ho van passar la mar de bé perquè sabien que a l’endemà sortien cap a casa.

Com viuen allà dintre? Doncs amb uns horaris molt estrictes i passant moltes hores diürnes al costat d’uns altres, casi sempre desconeguts, sense saber de qui es poden fiar. Alguns hi seran per algun error però altres han delinquit i com ho han fet al carrer ho poden fer amb els mateixos companys de captiveri. Això durant el dia però les hores de la nit són llargues perquè han d’anar a retirar-se d’hora i passen moltes estones sols en l’habitació. Més faltaria que durant el dia no tinguessin estones per córrer pels patis i jugar algun joc com el futbol o el basquet.

Els voluntaris del nostre grup hi van i cada vegada es troben amb drames personals de molta envergadura. Hi ha qui encara no ha fet saber a la família que està allí dintre i els seus no saben on para, altres estan incomunicats perquè la seva família que sap que són allà no té recursos per telefonar-los i menys per visitar-los. Penseu que no és el mateix tenir la família aquí o al Marroc o a Rumania. Hi ha mares dels interns que no saben llegir ni escriure i que tampoc saben a qui adreçar-se per saber alguna cosa del seu fill. També hi ha els que no tenen esperança perquè, quan surtin, no sabran on anar ni com moure’s després d’haver estat molts anys sense cap iniciativa personal (sempre mengen el que els donen i van allà on els diuen). Com podran sobreviure als seus seixanta o setanta anys un cop fora de la presó en aquest món nostre competitiu si ningú no els espera a la sortida? N’hi ha que no esperen pas la fi de la seva condemna.

Hi ha estrangers que ja saben que, el dia que surtin, seran il·legals perquè els han pres els papers i, per tant, fàcilment, amb la nova llei d’estrangeria els poden enviar de retorn al seu país per més treball que haguessin tingut abans d’entrar. Els voluntaris dels nostres equips estan desbordats de peticions i, encara que escoltem aquelles paraules del Senyor que deia: Veniu benaurats ... perquè estava pres i em vareu visitar (Mt 25,36) no saben com fer-les realitat.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES AJUDES DELS GOVERNS

No trobeu estrany si us dic que els països que van patir aquell psunami van rebutjar, en un primer moment, les ajudes que els oferia el nostre govern de l’estat. Per què? Perquè hi havia massa condicions. Que les obres de restauració les havien de fer les nostres empreses, que si el material s’havia de comprar ací o allà. Resultat: que dos anys després del psunami l’ajuda, canalitzada pel nostre govern, encara no els havia arribat. Es va maquillar el retard quan es va fer la gran comèdia anant-hi la mateixa reina a fer l’entrega, després que ja s’havien posat d’acord en la manera de fer-ho. Imagineu que poca cosa devia arribar un cop descomptades les despeses de les converses i el viatge reial. El mateix passarà a Haití, un cop transcorreguts els primers moments. Els països que voldran mantenir una ajuda permanent intentaran cobrar-s’ho. Com ho poden ser si el país està en la misèria? Molt fàcil. Per una banda fent les restauracions amb empreses d’altres països, prescindint dels seus arquitectes, dels seus empresaris (només amb la mà d’obra, que són els petits, del propi país afectat) de manera que els haitians continuïn essent els darrers. Però per altra banda amb un recurs molt pitjor que és captant i emportant-se la gent intel·ligent i els caps pensants cap el país que els ajuda i deixant el poble sense pensadors i sense científics. L’ajuda semblarà desinteressada i permanent perquè hauran deixat el poble sense els intel·lectuals, sense capacitat de reacció i depenent sempre de la benevolència exterior. Nosaltres restarem com espectadors astorats de tanta misèria i, si ens descuidem, encara lloarem la labor dels països poderosos que semblarà que, amb sacs de blat i d’arròs mantenen el poble, sense adonar-nos que el perpetuen pobre. Serà un miratge. La veritable ajuda la fan i l’han feta els missioners i la mateixa església establint escoles, hospitals i llocs d’acollida en els que els dirigents són els mateixos habitants de la població que se’ls promou primer a mestres o infermers i després a metges i professors. També els bisbes són autòctons. Per això aquesta labor amagada i permanent, que dóna fruits a llarg termini, no és casi mai apreciada pels països colonitzadors, ja que la promoció dels nadius és l’inici d’un compte enrere que acaba amb la vertadera autogestió del poble que, a la fi, es regirà amb els seus mateixos habitants. Aquesta és la vertadera ajuda, la que perdurarà i foragitarà els colonitzadors. En aquesta mena de coses passa allò que Jesús va denunciar amb tanta contundència dient que els que volen dominar els pobles els agrada fer-se anomenar benefactors (Lc 22,25). Ja he dit que la millor manera d’aparentar benefactor és deixar el poble sense dirigents amb gent agenollada als peus de la potència que els omple de farina i arròs. Aquesta mena de joc no fan només els països capitalistes. El fan tots aquells que poden perquè aquesta era la tàctica de la gran Unió Soviètica que va decapitar els dirigents de tota mena d’activitats de totes les seves regions. Tot anava a Moscou. Tots els poderosos, els capitalistes actuals del nostre món occidental (EEUU i Unió Europea) proven de fer les mateixes coses. Per això he insistit aquests dies passats, en altres escrits, que mireu bé on doneu les vostres ajudes cada vegada que els mitjans ens enlluernen amb una gran catàstrofe.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

LES DONES AL CONGO

Parlo del Congo Kinshasa i de la part oriental d’aquest enorme país on hi ha les mines de l’or i diamants i on es troba darrerament un mineral anomenat coltan (molt cotitzat per elaborar components microelectrònics tan sol·licitats en l’actualitat).

Què els passa amb les dones?

- Que hi ha els “rebels hutus” de Rwanda escampats i exiliats per aquella zona des d’aquella guerra de fa una llarga dècada que no poden tornar al seu país; embrutits de viure del pillatge i marcats internacionalment amb l’etiqueta de “genocides” com si fossin els únics que van matar i assassinar. Aquests roben, envaeixen i malmeten les dones de la zona.

- També hi ha els soldats “regulars” de l’exèrcit del Congo que tenen la capital Kinshassa a centenars de quilòmetres que, a falta de sous dignes, han d’abastir-se igualment del pillatge i tampoc no respecten les dones del lloc.

- Més poderosos que aquests són els soldats de l’exèrcit regular de Rwanda, que han travessat la frontera i també patrullen per la zona, protegint els que s’aprofiten d’aquelles mines que són grans “lobbis” occidentals. Aquests soldats se senten guardians de la zona i poden “netejar” (matar) a tot aquell que no sigui de la seva corda.

- Encara no he acabat. En la zona hi patrullen els “cascos blaus” de la ONU, jovenalla d’extracció subsahariana que prové molt sovint d’una gran pobresa i ha descobert la possibilitat de fer negocis passant de contraban els minerals que es recullen en la zona. Aquests soldats, que haurien de defensar els pobres, s’obliden d’ells i deixen que els comerciants de minerals preciosos facin la feina bruta. També s’aprofiten de les noies dels poblats. Diuen els missioners que els habitants de la regió demanen que marxin aquests cascos blaus. Serà per alguna cosa.

- Darrerament s’han afegit a la festa els militars d’Uganda que han decidit sortir cap el país veí per aprofitar-se de les riqueses de la zona. Aquests entren creant pànic a la població per fer-se un lloc. Com? Assassinant les víctimes més innocents que son les noies i la gent del país. Tot exèrcit que vol fer-se pas necessita que els nadius els donin aliments i noies per subsistir, per això crea pànic a la població amb moltes morts. D’aquesta manera serà ben rebut pels pobres supervivents aterrits.

Imagineu les dissortades dones de aquest desgraciat territori envoltades de soldats de tota mena, de cinc exèrcits diferents, famèlics de femella, violant, matant sàdicament a tota fembra que se’ls resisteix.

La comunitat internacional les ha oblidat i ens fa mirar cap a Iran, Afganistan... i tanca els ulls als dos principals causants de tanta desgràcia: Les grans empreses occidentals (d’EEUU i dels grans capitals) que realitzen, sense haver-ne demanat permís als nadius, les extraccions d’aquests minerals tan cotitzats i l’injust govern de Rwanda que ha marginat la majoria hutu que deambula exiliada, formant escamots aterridors per terres del Congo, ja que no pot retornar al país.

I nosaltres què hi tenim a veure? Doncs que els nostres mòbils i ordinadors, els jocs electrònics dels nostres infants i multitud de peces de minerals més preciosos que lluïm en els anells o collarets, estan tenyits de tota aquesta sang i molls amb aquestes llàgrimes. Les dones torturades, assassinades i violades són el preu del nostre benestar.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

REFLEXIÓ

Si tu fossis un pare/una mare que viu en una altra dimensió on tot és vida i felicitat, i per altra banda tinguessis en el país mes abandonat de la terra un fill segrestat, torturat, maltractat, humiliat, sense esperança de ser alliberat... no diries “Ja n’ hi ha prou, que me’l maltracteu així!”?

Tardaries molt de temps a fer servir tota la ¨màgia¨per alliberar-lo i portar-lo al teu costat?

Això passa tot sovint.

COMUNICAT DE CARITAS DIOCESANA , VIC

INMIGRANS

Aquests darrers dies tots els mitjans de comunicació, i també la gent al carrer, han parlat molt de la decisió de l’equip de govern de l’ajuntament de Vic sobre l’empadronament.

Hi ha comentaris i enfocaments molt diferents: polítics, econòmics, organitzatius, culturals,... que mostren valors ben contraposats, alguns força racistes.

És molt important el to que hi donem i hi hem de donar des de Càritas, des de l’Església. No hi podem fer el sord, ni deixar-nos portar per raons que passen per alt el centre del problema. Per això us fem aquestes ratlles. La nostra anàlisi ha de ser d’un altre tipus, davant d’aquest fet i d’altres de semblants:

- Al centre del fet hi ha el futur de les persones més pobres i necessitades, sovint sense feina, sense recursos, sense protecció, i aquest fet central s’oblida.

- Des de Càritas no podem mirar mai si tenen papers o no, si procedeixen d’una regió o d’una altra. No seria una mirada cristiana perquè no posaria al centre la persona i la seva necessitat.

- Aquesta polèmica endegada pot enfrontar grups socials, dividir les nostres comunitats, també la comunitat cristiana, i crear animadversió vers els nouvinguts. Ja ho ha començat a fer. No hi hem de col·laborar, sinó donar-hi un altre enfocament.

- Ha estat una declaració política, segurament de conseqüències greus, on s’accentua la desprotecció dels més necessitats.

- Una mirada des de Càritas i des de l’evangeli ens recorda allò que és central:

Veniu, beneïts del meu Pare perquè era foraster i em vau acollir (Mt, 25,34-35).

Quan un immigrant vingui a instal·lar-se al costat vostre considereu-lo com un de

vosaltres. Estima’l com a tu mateix (Lv 19,33-34).

No ens oblidem d’aquest to, essencial per un creient en Jesucrist.

Us hem adjuntat el comunicat que vàrem signar diferents entitats.

LA NOVETAT DE JESÚS

Ens pot semblar normal que Jesús parli de Déu com a Pare però aquesta era la novetat. Quan moltes religions accentuen el compromís d’uns dejunis, d’unes pregàries en uns moments determinats, d’unes cerimònies i benediccions per obtenir el perdó o la gràcia Jesús va sorprendre els del seu temps dient una cosa tan senzilla com que Déu és el “seu Pare”. Aquesta mirada de Déu fa que comprenguem que res no alegra tan a Déu com que l’home se salvi segons diu un autor antic anomenat Gregori Nacianzè.

Això sembla molt simple però té moltes conseqüències.

Vol dir que si Déu és Pare el perdó el podem obtenir sense cerimònies en qualsevol moment; vol dir que si Déu és Pare no té cap mena d’importància que les noies portin o no portin un vel al cap o que un govern posi o tregui imatges de les escoles. El problema és cultural i no religiós, i els problemes culturals són importants.

La novetat de Jesús està en la importància que dóna a qualsevol persona sense mirar si és jueva, estrangera o pecadora. Tan li fa perquè, en tots i cada un, hi veu la imatge del Pare que se’ls estima. Mentre els seus contemporanis miren la religió (a veure si compleix el sàbat, a veure si és fidel a la raça, a veure si es purifica abans dels menjars,...) Jesús es fixa en la persona i la mira amb els ulls de Pare. Observa si és una persona fracassada i cal donar-li una mà o si té la més mínima possibilitat de salvació com aquell endimoniat de Gerasa que mentre tots el donaven per acabat, Jesús encara li pot dir que es vesteixi, que vagi amb els de casa seva i els expliqui el que Déu ha fet amb ell (Mc 5,15-18). El recupera i el fa missatger i apòstol.

Això que sembla tan senzill i que representa una religió que pot il·lusionar la gent no va agradar i els habitants d’aquella regió van demanar que Jesús se’n anés d’aquell territori. Per quê? Que tenien por? De qui?

No es estrany que Jesús ha de dir i repetir a la gent que no tinguin por, que Déu és un Pare que ens estima, que les infraccions que podem cometre en qualsevol religió no posen nerviós al Déu de la vida i que el que vol que siguem, en esperança hereus de la vida permanent i plena (Tt 3,7).

Això té conseqüències per la nostra vida actual. Imagineu-vos que un home/dona d’una altra religió s’interessa pel cristianisme. Què li hem de dir? Doncs lo principal: que descobreixi la bellesa de la vida de Jesús i que amb Jesús s’adoni que Déu és un Pare que ens estima. Si, un cop descobert això, vol continuar portant un vel al cap o fer les pregàries a les dotze del mig dia de cara a La Meca, tan és. Si per a ell era important fer una pregària amb els peus creuats a l’estil oriental o evitar menjar uns menjars determinats que té per impurs, tan és. N’hi ha prou que no escandalitzi ningú (Rm 14,15). Amb la descoberta del Déu que és Pare ja té allò que és principal de la novetat de Jesús.

Les nostres cerimònies (Misses, pregàries, temps del Nadal o de la Pasqua) ens han de servir per fer millor la descoberta d’aquest Jesús i del Pare que ell ens ha presentat. Per això ens trobem setmanalment . I la comunió freqüent, que val la pena que la redescobrim, ens ha de valdre per sentir-nos més a prop d’aquest Jesús i dels altres que són germans i que cerquen, com nosaltres, el mateix Déu Pare.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

EL SÍNDROME D’ESTOCOLM

Tots el patim. Quan una persona porta molt temps segrestada arriba que s’identifica amb el pensament dels segrestadors fins a defensar-los i ajudar-los. Recordeu aquella pel·lícula el “Pont sobre el riu Kwai” en la que els mateixos presoners, capaços d’ingeniar i construir, basteixen un pont a favor dels que els retenen. El film acaba malament com podien haver-lo fet acabar bé.

El nostre país va ésser dominat a sang i a foc pels romans i al cap d’uns quants anys (bastants per cert) la cultura llatina l’hem considerat com a nostra. Tota l’època medieval estava impregnada del llatí. Ara ens trobem amb una agressiva entrada de la cultura anglesa i nordamericana i molta gent, sobre tot jove, la tenen com a pròpia en els cants, balls i en el món informàtic. No fa tants anys una ballada de sardanes reunia mig poble i ara, de vegades, hi ha feina a reunir una colla de balladors (entre la gent gran i prou). Estem en un canvi continu que es pot palpar només amb una generació. Ens convertim en amics dels que ens dominen.

En el nostre país hi ha els que voldrien mantenir les essències catalanes i els que es deixen arrossegar per la introducció dels dominadors. Tots tenen raó però cal veure on hi ha els joves que són els grans del demà.

Quan Sant Pau va intentar anunciar l’Evangeli als grecs (Èfes, Corint, Antioquia,...), tot i que ell era de cultura i raça jueva que havia mamat de petit, va adoptar una manera de parlar i fer dels grecs perquè ell sabia que tots formem un sol cos. Diu: Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit (1Co 12,13). Per damunt de les races i dels pobles hi ha un sol Senyor i un mateix Déu i Pare. Deia també Sant Pau: M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus; tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells (1Co 9,20).

Quan arriben els deportats foren arossegats cap a Babilònia es trobaren desposseïts de tot (Sl 137,1-4) menys de les seves tradicions i de la fe en Jahvèh. Un profeta els diu que han de lluitar per la prosperitat del país, han de construir cases i cuidar camps perquè ells, a la llarga participaran d’aquest progrés: Els diu: «Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits; caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre. Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel: Que no us enganyin els profetes que hi ha entre vosaltres ni els vostres endevins o intèrprets de somnis. (Jr 29,4-7). A més a més van mantenir el sàbat per renunir-se setmanalment llegint els rotlles que havien salvat i refent, amb la memòria, el que havien perdut en el trajecte. Encara que vençuts tenien a mirada posada en Jahvèh. Van fer les dues coses. Per una banda es van identificar amb el poble que els tenia dominats i d’ells van adquirir la llengua aramea (ells que abans parlaven l’hebreu) i per altra banda no van perdre el lligam amb el seu Déu Jahvèh en les reunions setmanals.

Josep ESCÓS i SARSANEDAS

ELS PASTORETS

Molta gent del nostre poble ha vist els pastorets. Encara que repeteixin any rere any, tenen un encant i una tendresa que no fa res tornar a veure’ls i escoltar-los.

Vull remarcar dues coses: Per una banda el guió de qui en fou l’autor i la referències històriques que tenim i els elements simbòlics per l’altra.

- El guió accentua unes coses que molt segur que no passaren d’aquella manera. Maria i Josep hem d’imaginar-los com un matrimoni jove (molt jove) ja que les noies es casaven als dotze anys, que tota la relació que haurien tingut seria com la del personatge Jeremies que li han assignat la noia i es casen sense haver-se conegut abans. Per tant l’escena del temple i el sacerdot i la vara que floreix ja se sap que és un relat molt posterior (dels apòcrifs). Això no li treu que sigui una escena molt bonica. Maria molt probablement aniria com les altres noies del seu temps amb la cara tapada i a set passes darrere del marit.

L’escena del naixement, si és verídica la versió de l’Evangelista Lluc, seria a la part baixa d’una casa on hi ha els animals ja que al pis de dalt no hi havia lloc (pot ser per l’excés de gent que pernoctava). En aquest cas, per infantar, el lloc més adient (sense el brogit de la gent) seria en el silenci dels animals i amb una menjadora per posar-hi el bebe. La cova, que és una imatge molt entranyable, no té cap fonament ni en els evangelis ni en els apòcrifs. Això no vol dir que no l’haguem de continuar posant. La tradició també val.

El guió distingeix molt bé els dos pastors protagonistes que, en somni, s’endinzen dos mil anys enrere. Una ficció literària ben aconseguida.

- Elements simbòlics: Els àngels i els dimonis i l’espera del Messies. Quasi totes les representacions dels pastorets solen tenir dimonis i àngels en escreix. És un llenguatge imaginatiu (imatges d’àngels i dimonis) per dir el que els passava pel cap en aquell gent. És com si la presència d’un mateix es fes persona mig visible. Hi ha una cosa però, absolutament desproporcionada que és la gran condemna a les “calderes del Pere Botero” per un atac de gola (menjar l’entrepà d’un altre) o per un desig de cobdícia de diners. A la fi tot acaba com una novel·la rosa amb el triomf del bé sobre el mal que deixa l’espectador molt satisfet sobretot els infants que, casi hi participen quan el “Rovelló” els demana l’opinió.

L’expectació del Messies segur que hi era en aquell temps i en aquell indret pel que sabem però, com que el poble estava molt dominat i amb molt misèria, esperaven un Messies alliberador; una mena de Xe Guevara o un guerriller que es tirés a la muntanya i els salvés de les urpes econòmiques (impostos) i dels terribles càstigs (com la crucifixió) que imposaven els romans. Molt segur que els que van viure el naixement d’aquell infant pobre d’una família de pas, no es podien imaginar que aquell Nen seria un dels personatges que més marcaria la història i menys que seria l’Ungit de Déu.

L’escena final en la que els pastors, Maria Josep i l’infant es converteixen en estàtues d’un pessebre vivent és d’una gran bellesa i probablement una creació navarclina. Llàstima que l’aplaudiment final sigui per una figura que evacua en un racó del pessebre i fa distreure l’atenció al centre que és el coval amb les tres figures centrals. Tan bé com acaba i ens conformem amb la mitjania.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LES CONSULTES D’INDEPENDÈNCIA

No en parlaré a favor ni en contra encara que jo, naturalment, tinc una postura presa. Només vull fer veure com és d’important saber on anem i això, pel que a mi em sembla, no es veu per enlloc.

El nostre desgraciat poble per una banda fa consultes d’independència i per altra banda no sap què vol ésser quan sigui gran. Estem enviant un missatge subliminar a la capital de l’Estat dient-los que estiguin tranquils perquè els grans eixos de la nostra cultura son barallar-nos per saber si hem de prohibir curses de braus i en això el nostre parlament hi destina hores i hores amb la benedicció dels diaris. També els enviem un altra missatge tranquil·litzador per la importància que donem al nostre “caganer” al qual la nostra televisió, la que paguem entre tots, hi destina una dolça melodia cada estona: “hi ha d’haver-hi, hi ha d’haver-hi...”. I quan salta la notícia d’algun nou personatge honorat amb el títol de caganer, amplien en noticiari perquè no quedi la caca sense cobertura. Això ho fan en nom des laïcisme però no cregueu que és antireligiós el missatge; simplement és porc i senyal de manca de projecte. Si no n’hi hagués prou amb això ara la preocupació més repetida de la nostra societat és la descoberta de politics i personatges corruptes amb el diner, tan dels que ara estan al poder com dels que fa qui sap quants anys hi eren i, com que la cosa fa forat, els governants estan destinant molts funcionaris a controlar els controladors i a inspeccionar els inspectors. Res tan semblant a la fracassada antiga URSS.

Mentre aquests ens estan dient que ja toquem a fons i que ja arriba la recuperació, les nostres Càritas cada dia es troben més desbordades de peticions de menjar. No cal que es preocupi el govern perquè ja ho resoldrà Càritas. Els parlamentaris podran mirar cap un altre cantó i ampliar funcionaris o defensar els animalets.

Ens queda el sarcasme de programes com Polònia que denoten la impotència d’un poble que fa escarni de tota persona que pogués valdre una mica. Així, sense adonar-nos, anem destrossant els possibles líders. Una manera de dir que tot lo nostre és de riure i que els nostres governs i personatges són de fireta.

En fi, que no sabem que volem ésser quan siguem grans, per tant aquestes consultes no espanten a cap intel·lectual enemic del nostre poble que dirà en el seu interior: “Aquests rai, no saben on van”.

Voleu un missatge positiu? Farà riure als que no sou creients però la resposta de Jesús (ja assotat) a Pilat que el podia condemnar, i de fet ho va fer, és aclaridora. Li diu: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran.» (Jn 19,11). Pilat va quedar tant impressionat d’aquesta resposta que va anar al poble a dir-los que aquell home era de veritat un rei (Jn 19,14). Amb altres paraules que no tenim res de nosaltres mateixos perquè tot ho hem rebut. Per tant, la identitat ha de venir d’aquest reconeixement i no pas dels que accepten els honors els uns dels altres i no reconeixen la glòria que ve del Déu únic (Jn 5,44).

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EL DÉU EXILIAT

Molts creients pateixen avui per l’exili a que ha estat sotmès Déu i les coses sagrades. Es queixen de les pel·lícules antireligioses, dels programes en els que es ridiculitza la mateixa figura del Papa i dels bisbes (alguns massa disposats a condemnar tot el que se’ls posa al davant, tot s’ha de dir). Podríem pregar com el salmista que diu: Desperta't, Senyor! Per què dorms? Desvetlla't, no ens rebutgis per sempre (Sl 44,24). Sembla també que Déu mateix s’ha deixat atrapar i ha acceptat l’exili al que ha estat enviat.

Quan contemplem la imatge del crucificat ja tenim mitja resposta i quan ens aturem davant del pessebre en el relat de Betlem i els pastors tenim una altra mitja resposta. Observeu com Déu ja va ésser bandejat quan els dirigents del temps de Jesús el van agafar, jutjar, condemnar, burlar i executar com un delinqüent comú indesitjable. On era Déu? Doncs crucificat amb ell i patint amb ell. Els seguidors de Jesús, quan el veieren exposat a la burla de tothom i morint en aquell espectacle públic i execrable estarien amagats entre la multitud

Només un centurió se’n va adonar i ens ho va transmetre però el seu testimoni era insignificant perquè era un no-jueu. I en el naixement de Jesús? Rebutjada la mare embarassada per la gent de Betlem neix en l’anonimat i en la foscor. L’Evangeli de Lluc més amant de les imatges ens dóna una relat idíl·lic dels pastors (uns pobres) que, havent rebut la notícia s’acosten a veure aquell matrimoni foraster que tenien l’Infant en una menjadora d’animals. On era Déu? Ho repetim cada any: En el mateix pessebre.

Aquests dos exilis de Déu, el de la mort de Jesús i el del Nadal paradoxalment no van representar la fi de Déu sinó l’inici de la nova i purificada església primer a Judea, seguidament en el món grec començant per Antioquia i molt aviat en el món de l’imperi romà.

Que va passar que, després d’una humiliació com aquesta, tot tornés a neixer? Que Déu en aquell moment es va posar a caminar amb els exiliats, els deixebles desalentats i els fracassats que cercaven la justícia amb bona voluntat. Aquest Déu exiliat plorava amb els que ploren al costat dels pastors empobrits en el Nadal i caminant amb els deixebles desanimats per aquella mort de Jesús. Aquesta era la novetat.

Aquests exiliats (amb Déu caminant amb ells) van adonar-se d’allò que era principal: la descoberta de la Paraula de Déu, l’ajuda a cecs, coixos, pobres i menyspreats, i també en el reconeixement dels seus propis errors el principal dels quan hauria estat cercar culpables del que havien fet a Jesús mateix. Tot això en un ambient de pregària centrat en la presència del Crist en el menjar. És el secret de la resurrecció. Va resultar que el Déu exiliat d’aquell moment es va trobar més bé entre els petits i desaltentats que no pas entre els prínceps i els poderosos.

Avui ens trobem en situacions semblants però sense persecució. Simplement han condemnat el nostre Déu a l’exili i, amb ell, moltes manifestacions religioses. Però avui també aquest Déu camina amb nosaltres com va caminar amb els israelites a ple desert (1Co 10,4) i la seva llum ens fa veure que no hem de cercar culpables ni tampoc establir cap mena de rancor. El futur dels creients ha de passar per l’acceptació dels altres i per la joia de convertir-nos en servidors de pobres, fracassats i calumniats i això ens ha de convertir en portadors de pau.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

NADAL I LA GENEROSITAT

Aquests són dies per compartir, per regalar i per trobar-nos i reconciliar-nos.

Comencem per l’experiència dels israelites al desert. Fugits d’Egipte es van trobar amb una precarietat de tot, fins i tot d’aigua i no cal dir menjar. El “mannà” va ésser una trista experiència. Dic trista perquè, si bé va ajudar a que es repartissin el poc que tenien (quan ho van mesurar ni en sobrava als qui n’havien recollit molt ni en faltava al qui n’havien recollit poc) (Ex 16,18) aquella experiència va ésser nefasta perquè va produir molts morts (Jn 6,58; 1Co 10,7-8). El que no va funcionar és el projecte de repartiment obligatori.

El model de societat (Regne de Déu) que Jesús proposa és molt semblant al dels israelites al desert però sense la obligatorietat sinó des del manament de l’amor. Sant Pau ho diu en la segona carta als Corintis: no us ho mano (2Co 8,8).

Els cristians fem col·lectes i campanyes i generalment ens quedem molt curts. Fins que de la Missa, en la que hi participem una mica tots, no en surti una conversa per conèixer quins són els necessitats que tenim a la vora, fins que de la celebració cristiana no en surti algun compromís d’ajudar els necessitats que coneixem, les misses no seran atractives. Seran cerimònies més o menys ben fetes però no enganxaran. Seran arbres amb fullaraca com aquella figuera que Jesús va maleir ja que no donava fruit. Això no s’arregla posant-hi guitarres o cant gregorià ni tampoc fent més o menys solemne la celebració. Els pobres han d’ésser el centre de l’Eucaristia. Ara que les celebracions es van aprimant (ve menys gent) serà l’ocasió per fer dues coses que serien la marca cristiana: Una establir contacte amb els assistents demanant-los quins pobres coneixen (de prop de casa) que requereixin alguna mena d’ajuda. Sempre amb la condició de que l’ajuda sigui sense obligatorietat i la segona cosa és que haurem d’ésser més generosos, molt més, perquè fins ara les col·lectes serveixen per sufragar les despeses de l’església, llum, calefacció... i, encara que hi ha alguna caixeta per Càritas el que es recull és ridícul. I el que hem d’evitar és fer donatius sense saber on van a parar pensant que Càritas ja es cuidarà d’ells. Tots som Càritas i tots som un cos que ha de reconèixer els que tenim molt propers que passen necessitat.

I això es pot aconseguir sense obligatorietat? Els comunistes us diran que no perquè per això van establir les dictadures del proletariat que prenien la iniciativa a la gent i els capitalistes són tan amants del diner que donaran només del que els sobri pensant que ja fan prou, encara que les quantitats enlluernin.

Les grans campanyes que es munten (televisions i ràdios) al voltants del Nadal arrenquen alguna mena de generositat a les persones i contagien fins i tot als que no havien pensat donar res però no estan en la línia d’allò que hauríem de somniar els creients en Jesucrist, els falta la responsabilitat per mirar els que tenim a costat de casa. Els falta parlar-ne amb els altres que participen en la mateixa celebració.

Com veieu sovint estem molt lluny de l’Evangeli. Tampoc les celebracions multitudinàries ens serveixen per recordar-nos dels pobres.

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LES MIDES DE PRESSIÓ

           Quan a Mauritània uns homes han segrestat uns cooperants quedem perplexes pensant: "Si aquesta gent els anava a ajudar!".

Els segrestaments i els robatoris a mà armada són les armes dels pobres. Tristes armes, però armes. Quan tenen armament es converteixen ells mateixos en opressors i, si un dia assoleixen el govern ja ho demostren perquè solen tenir els mateixos defectes que els que acaben d'enderrocar.

Quan un país pobre se sent expoliat pels que el trepitgen pot fer dues coses: O bé acceptar les caritats dels poderosos i llepar-los les sabates amb mostres d'agraïment o bé intentar una protesta, sovint irracional, en forma de robatori o intentar apoderar-se d'hostatges.

Si us en recordeu quan el Paris-Dakar passava per Àfrica, aquesta organització tenia una ONG pròpia que anava oferint dàdives als pobles per on passava mentre ostentava cotxes sofisticats, vestimenta d'últim model i suports logístics aeris i sanitaris d'última generació per la cursa. De pas els deixava també per a ells, els esquelets dels cotxes de competició accidentats i les ferralles caríssimes abandonades prop dels poblats. Molts africans es donaven per satisfets i llepaven les sandàlies dels grans benefactors acceptant aquella violència psicològica que els humiliava. Uns altres, en canvi van recòrrer a l'altra arma que tenen els pobres que és l'amenaça d'atemptats i de violència. Si aquesta està acompanyada de la manca de por la mort fa temibles els segrestadors i els que poden posar-se al teu costat amb una bomba lligada a la cintura. L'organització de la cursa va optar per canviar d'escenari. 

No he justificat res fins ara. Només he enumerat les armes dels uns i les dels altres i encara no he mencionat l'expoliació de recursos naturals dels països africans per part dels nostres empresaris que ens diem civilitzats. Als ulls de Déu, tan indigne (per la natura humana) és una presa d'hostatges que és l'arma dels pobres, com l'apropiació d'una mina de diamants o dels arbres de fusta noble d'aquell territori que és l'arma dels rics.

En el temps de Jesús els pobres camperols, en anys de secada, havien de mal vendre els seus camps i vaques i lliurar-se ells mateixos i la família com esclaus. O també tenien un altre recurs que era tirar-se a la muntanya convertint-se primer en assaltadors de caravanes i després en carn de crucificats el dia que els enxampaven, ja que els donaven el mateix tracte que els sediciosos contra l'imperi.

Jesús mateix fou acusat de malfactor si us en recordeu (Jn 18,30) i va acollir un altre acusat de sedició, també crucificat (Mt 27,38) dient-li que hi havia lloc per a ell al paradís (al costat del Pare). En aquell moment no hi havia lleis que castiguessin els devoradors dels béns de les viudes i dels orfes (Mc 12,40).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

EL PROBLEMA NO SÓN LES LLEIS

              Els polítics es fiquen en camises d'onze vares quan decideixen coses tècniques per majoria de vots. Poso per exemple que si el país Valencià decideixen que la llengua que parlen no és la catalana el que aconseguiran és desviar les subvencions però no canviaran en cap cas el concepte que, com a menys, ho ha de decidir la comunitat educativa o algú coneixedor del problema. Quan es discuteix sobre la llei del valencià ens equivoquem de tema. El problema no és la llei sinó el problema és la llengua.

El mateix passa amb la definició del que és una nació. Els polítics aconseguiran subvencionar o negar el pa i la sal a qui cregui amb la pròpia nació o amb una altra però quan el debat es centra en les lleis ens equivoquem de tema. La llei és per indicar-nos qui té el poder en aquest moment.

Imagineu que el debat sobre la pena de mort es basa en el crim prou gruixut i ben demostrat. Tothom hi dirà la seva, però el vertader problema consisteix sempre en preguntar-nos si un home (ni que sigui jutge) té potestat per treure la vida a un altre. Mentre el discurs no se centri en allò que és principal el debat serà inconsistent i es discutirà si en aquest cas o en aquell altre es pot aplicar la pena de mort.. Serà un debat sense intel·ligència.

Si heu entès el que he dit no us costarà gaire entendre que el debat de l'avortament no s'ha de centrar en les lleis com estan fent ara defensors i detractors. Qui són els polítics per dir si la vida és a la primera o a la quarta setmana? Qui és el polític per decidir que una vida encara no té importància i quan ja en té. El problema no és la llei sinó que el problema és el mateix avortament. D'aquí uns anys s'esgarrifaran amb la lleugeresa amb que nosaltres hem tractat un tema tan important que consisteix en si la mare ha de promoure la vida del que té en el seu si o bé l'ha d'eliminar. D'aquí uns quans anys no entendran les xifres enormes de nadons eliminats en la societat del nostre temps. No és cosa de lleis sinó de sentit comú. El polític decidirà, en tot cas, la despenalització però mai ha d'entrar en el debat científic perquè no li correspon.

Imagineu que, a la fi, el governant imposa el concepte del dret a avortar. Molt bé. Doncs a la Xina tranquil·lament amb la nostra llei podran eliminar els nadons si són nenes perquè per raons que desconec els matrimonis tenen com a desgràcia parir nenes i no nens. El problema no és la llei sinó el mateix avortament i la pregunta intel·ligent és a veure com ha d'estimar la mare el fill que tot just ha concebut i guarda en el seu si.

Quan a Jesús li presenten una dona que ha comès adulteri la pregunta que li fan és sobre la llei: La nostra llei – li diuen-  ens mana matar aquestes tals(Jn 8,5). Ell prescindeix de la llei perquè el vertader debat està en la persona i no en el legislador i els fa la pregunta que els ajuda a anar a fons de la qüestió: El qui de vosaltres estigui sense pecat que tiri la primera pedra (Jn 8,7). Ve a dir-los "qui és un home feble o qui són uns homes febles per decidir sobre la vida d'una dona feble com ells?" Aquesta és la pregunta fonamental que ens ajuda a centrar el tema. No es tracta de veure què diu la llei ni tampoc de quina llei hem de fer sinó de preguntar on hi ha les persones i com les hem de estimar i salvar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

 

TENIM FIL DIRECTE AMB DÉU

         Un creient com ets tu sap, des de petit, que pot resar des de qualsevol lloc; més encara sap que aquest Déu de Jesús el té sempre a la vora caminant al costat teu. Un creient com ets tu, sap que el moble millor de qualsevol església són les persones: tu i els altres, que us trobeu per pregar junts i per constituir una petita (de vegades insignificant) comunitat.

Què fa l'Església si cada fidel ja té el fil  directe amb Déu?

El bisbe i els preveres, en nom de l'església, són ordenats (han rebut el sagrament de l'orde) per servir aquestes comunitats.

Com?

1.- El bisbe i els preveres serveixen ajudant a trobar i proclamar la Paraula de Déu present en mig nostre. Aquesta Paraula ens ve en forma de Lectures (per escoltar) i de Pa (el Pa Eucarístic) per alimentar. Aquest do de Déu ens ha vingut pel Baptisme que també ens han administrat els preveres ordenats. Junt amb això i com a conseqüència, han d'animar als fidels a trobar per ells mateixos la Paraula fent lectures bíbliques o grups de formació a fi de descobrir aquest Déu que ens parla i ens alimenta no només en les celebracions sinó en qualsevol lloc.

 

2.- El bisbe i els preveres estan ordenats per animar a descobrir, en l'altre, un fill de Déu necessitat i crear ambients litúrgics que ho afavoreixin. De la Celebració Eucarística n'han de sortir les visites als malalts i presos, l'ajuda als necessitats com la fa Càritas (que som tots) i el respecte i l'atenció a tot el que ens ho demana. Per això l'església ens ofereix, a més de l'aliment de la Paraula i el Pa (també pel que no en té per menjar), el sagrament del Perdó per aixecar-nos i aixecar tot aquell que necessita un cop de mà.

 

3.- El bisbe i els preveres estan ordenats per ajudar a descobrir l'Esperit que hi ha en l'interior de tots nosaltres. Per això promouen pregàries litúrgiques en les que hi hagi silencis, estones de contemplació i altres medis que fan descobrir l'Esperit, com un guerrer valent en el nostre interior que ens dóna força per superar tota mena d'adversitats. Per això, a més de la Paraula i el Pa; a més del sagrament de la Reconciliació; hi ha el sagrament de la Confirmació (confirmar la presència de l'Esperit en nosaltres).

 

Totes aquestes actuacions dels ministres ordenats (sacerdots i bisbes) que poden ésser excel·lents medis per trobar el Pare (en la Paraula i en el Pa) el Fill (en el servei al germà necessitat) i l'Esperit (en la força del nostre interior) en cap cas impedeixen que cada cristià tingui fil directe amb Déu. Són un servei que l'Església fa per ajudar i mai per posar cap mena obstacle entre cada creient i el Déu de la vida. Ens anirà bé recordar aquella actitud de Jesús envers Zaqueu que era tingut per impur pels jueus practicants i fidels. Recordareu com Jesús els va dir que aquell també era fill d'Abraham (és a dir, un bon jueu) per més que seguís cobrant impostos en favor dels romans (Lc 19,1-10). Ni tan sols aquest cobrador de l'impost dels romans no va quedar exclòs del projecte del Regne que tenia Jesús, ja que Ell ha vingut a crear nous lligams (on s'havien trencat) amb el Déu que ens vol salvar. Vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat (1Tm 2,4).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

LES PROHIBICIONS I EL PODER

                  Ho trobareu estrany però a l'Evangeli, a manca de poder no hi ha prohibicions. Aquell Jesús, home de Galilea va morir impotent (sense cap mica de poder) i només tenia la paraula per això parlava, increpava, insistia, demanava, invitava, però sobre tot presentava models a seguir, sigui de manera explícita dient: Ves i fes tu el mateix" (Lc 10,37) sigui presentant-los amb paràboles que dibuixaven una nova manera d'actuar. No prohibia. Només manava (donava ordres) als esperits immunds i als dimonis que posseïen la gent perquè deixessin lliures les persones.

La nostra església, seguidora de Jesucrist, ha passat èpoques de tot però, quan en temps medievals o en temps no tan llunyans ha tingut poder, massa sovint ha fet servir les prohibicions.

No fa tants anys hi havia els llibres prohibits, les pel·lícules prohibides, ... com si el mal ens vingués de fora. Tot el que entra de fora no fa mal a l'home (Mc 7,18) perquè (igual que el menjar) passa al ventre i es treu fora, el cos sa elimina allò que no convé i l'anima sana sap destriar entre tot el que veu o sent. El que fa mal no és pas el que ve de fora, el que podem veure o sentir sinó  la maldat que hi ha dins del propi cor d'on surten totes les intencions dolentes.... (Mc 7,20-23). Els que van viure el "maig del 68" recordaran allò que tan es repetia: "Prohibit prohibir"

Fixeu-vos en la diferència que hi ha entre proposar un model a seguir, com feia Jesús sabent que a molts no els interessarà (i els hem d'estimar igual), o bé manar o prohibir actes o celebracions.

Quan el jerarca de l'església prohibeix un acte o una celebració vol dir que ha perdut el sentit de l'Evangeli i se situa en la mateixa indignitat dels dictadors que volen controlar la vida i les activitats de tots els seus súbdits. Recordem allò que Jesús deia: No serà així entre vosaltres. El que vulgui ésser primer es farà el darrer de tots i el servidor de tots com el fill de l'home que no ha vingut a fer-se servir sinó a servir. (Mc 10,43-45). El que vol controlar la gent se situa en aquella església de l'Edat medieval.

Si no es pot impedir res què ens resta? Sempre ens queda el valor de la paraula que anima, increpa, denuncia, crida, proclama, protesta, invita... Totes aquestes coses es poden fer sense tenir cap mena de poder. Precisament la força dels cristians és i ha estat sempre la Paraula.

El qui prohibeix no és pas el fort, només ho sembla, sinó que és el feble perquè té por. Per por Pilat va fer assotar Jesús quan es va adonar que la multitud li cridava (Jn 18,40-19,1). Per por Pilat va fer crucificar Jesús quan va témer per la cridòria de la gentada (Jn 19,15-16); dos actes que semblen de poder, perquè va fer sentir la seva voluntat sobre un home condemnat, però només ho aparenten perquè realment són actes de feblesa. Pilat demostrava el seu desconcert quan va preguntar a Jesús què cosa era la veritat (Jn 18,38) retirant-se nerviós sense esperar contestació. La resposta li va donar Jesús mateix quan li va dir: No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt (Jn 19,11). Li diu, com veieu, que la veritat que Pilat vol indagar consisteix en adonar-se que l'únic poder ve de Déu i que el qui el suplanta es fa encara més culpable.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS 

ESTIMAR ÉS ESTAR A GUST PLEGATS

          De tant en tant, quan acompanyo alguna família per la mort d'un familiar algú em diu: "La mare ha estat un regal per a tots nosaltres". És una manera de dir que tots es trobaven a gust al seu costat. Vol dir que aquella persona sabia escoltar i sabia morir perquè els altres visquessin.

Estimar és donar i rebre. Aquests eren ben conscients del molt que d'ella havien rebut.

Un altre fet. És trist però és real. No és de Navarcles, que si ho fos, no el posaria. Una família tenen la mare velleta que s'ha posat malalta. L'home truca al seu germà i li comunica per si la vol venir a veure. La resposta el va deixar glaçat. "No hi ha un pont al vostre poble? Doncs tira-la daltabaix". Al cap de poc l'àvia va morir i aquest que havia dit això estava amb cara de commogut a primera fila rebent el condol dels presents. Com pot haver-hi tant d'odi acumulat amb el germà o pot ser amb la mare? Si hem dit que estimar és estar a gust plegats i que és "donar i rebre" aquí no hi ha cap de les dues coses.

Però ens podem confondre amb això de donar i rebre perquè no sempre rebem  en reciprocitat. Vull dir que no sempre ens tornen amor per amor, sinó que donem perquè hem rebut i hem rebut molt.

Per això és important saber discernir tot allò que hem rebut dels altres al llarg de la vida, que és molt més del que a primer cop d'ull albirem.

Que hem rebut? Primer de tot el sosteniment en la nostra infància, la llengua que parlem, les festes que celebrem, els amics que s'han preocupat per nosaltres, els mestres o catequistes que hem tingut, l'apreci dels nostres familiars. Tot això ja ho tenim. Com també les paraules d'ànim dels que ens aprecien i volen que ens en sortim. Hem rebut molt i no ens en adonem perquè tot allò que els altres ens han donat ens sembla normal. Si estimar és "donar i rebre"  no ens costarà gaire donar (encara que el receptor no s'ho mereixi) quan hem sabut contemplar tot el que els altres ens han ofert.

Amb paraules senzilles: Estimar és trobar-nos a gust amb els altres i alegrar-nos de tenir-los. Això suposarà molt sovint perdonar i aguantar però la força per poder-ho fer la trobem precisament a causa del que ja hem rebut. Ja tenim el cistell ple i podem estar  disposats a treure del nostre tresor coses noves i velles (Mt 13,52) per donar-les a qui les necessiti.

Mirant-ho des del cantó negatiu: Si no som capaços de veure el que ens han donat els altres la nostra vida serà un constant lament de les dificultats per conviure, del que ens exigeixen els altres. Si no sabem veure allò que ja tenim, la vida ens semblarà dura i, en moments de tensió, se'ns poden escapar respostes tan apres com la que he posat en l'exemple del començament.

Els seguidors de Jesucrist no som pas millors que els altres però quedem bocabadats quan llegim a l'Evangeli que Jesús donava gràcies al Pare perquè els petits i els senzills entenien aquestes coses. Deia Jesús: «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» (Mt 11,25-30)

 

Josep ESCÓS i SARSANEDAS