ARA QUE HAVÍEM TASTAT LA LLIBERTAT!

Un missioner de Rwanda explica que el que noten més els convertits del paganisme no són les escoles catòliques, obertes tanmateix a tots, ni tampoc en els hospitals que també acullen tota mena de malalts sense preguntar-los en què creuen, sinó que el gran canvi el troben en la llibertat.

Les religions paganes omplen de por a la gent, cerquen culpables dels mals (epidèmies, malalties o desgràcies) exigeixen ritus de compensació que, de vegades, són autèntics sacrificis.

El cristianisme en canvi (ara no el distingeixo dels protestants que també són cristians) els dóna la llibertat.

Els tranquil·litza dient-los que no és veritat  que les malalties o les desgràcies siguin càstigs de Déu, els informa que és mentida que resant es guariran de les desgràcies, no els exigeix sacrificis per tranquil·litzar la divinitat i no cerca culpables quan hi ha hagut un fet deplorable.

El Ressuscitat, des dels inicis, obre les portes tancades, transmet la pau als que el "veuen",  i els empeny a perdonar perquè no els retreu cap de les faltes que anteriorment haurien comès a fi que els mateixos creients siguin capaços de fer el mateix.  El Ressuscitat només mira endavant.

Tot ve del reconeixement de Déu com a Pare. Si contemplem d'aquesta manera el nostre Déu (el meu Pare com repeteix tantes vegades Jesús) no ens ha de preocupar ni el menjar ni el vestir ni tampoc ens han d'amoïnar gaire els nostres propis errors.

Avui no ens adonem que som fills d'una terra que ha estat cristianitzada ni veiem que la llibertat de la que gaudim, ens ve d'aquesta fe que ens ha fet lliures. Això val també pels que aquí es professen ateus.

Som lliures de menjar el que volem, de tenir els amics que vulguem encara que no siguin creients en la nostra fe, fins i tot de criticar de manera ferotge la mateixa església perquè sabem que, per damunt d'ella, sempre hi ha el Déu que és Pare de tots.

Aquells que, dintre de l'església tenen por pel que fan o pel que no han fet, s'acosten més al paganisme que la religió de Jesús (Col 2,20-23) per més que de vegades els que ens voldrien fer tremolar fossin alguns jerarques de la mateixa església que no han paït prou bé l'Evangeli.

Sant Pau ja havia fet entrar els habitants de Galàcia en el camí de la llibertat i, quan va veure que alguns tornaven als antics rituals i a l'antiga por que els venia del judaisme d'aquell temps, els recrimina que vulguin justificar-se per les pròpies obres i no per la fe en aquell Jesucrist que els havia fet lliures: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? Responeu-me només això: ¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? ¿Tan insensats sou? Havíeu començat rebent l'Esperit, ¿i ara acabareu fent les vostres pròpies obres? Els dons de l'Esperit, ¿els heu experimentat en va? Potser sí que ha estat en va! El qui us concedeix l'Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? (Ga 3,1-5).

Si heu descobert bé la fe en Jesucrist no tingueu por ni tant sols de poder deixar l'església o de tornar a acceptar-la perquè amb el Crist podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Endevinareu que, quan el cristianisme (o un rector de parròquia) us volen portar pel camí de la por, estem retornant al paganisme.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TESTIMONIS D’ALLÒ QUE HEM VIST

Cap animal, per molt amic de l'home que sigui, pot ésser testimoni de res. Els falta la imaginació i capacitat de pair el que han vist. Saben, això si, repetir el que els hem ensenyat o han après perquè tenen memòria.

Nosaltres podem ésser testimonis i aquesta és la nostra grandesa però alhora és la font de sofriment.

Quan hem vist morir un amic no sols el trobem a faltar (que això és la memòria) sinó que ens veiem venir la pedregada. Sabem dues coses: una, que no el veurem més i una altra, que també nosaltres tindrem la mateixa fi. I això passa amb tota mena de sofriment que patim el doble perquè endevinem que durarà per molt temps o que pot ésser no ens el traurem de sobre.

He dit també que la capacitat d'ésser testimonis es la nostra grandesa perquè som capaços de gaudir molt en veure una dona cuidant anys i anys un familiar malalt. Aquest gest és la bellesa de la vida i de la resurrecció. Només el podem captar els humans.

És el que Jesús diu a Nicodem: Parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist (Jn 3,11). O també el que diu l'inici de la Primera carta de Joan:  Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat (1Jn 1,1-2).

Però què ens passa?

Que quan hem vist alguna cosa que té molta grandesa ens falten paraules per poder-ho expressar. Com ho fem per dir que hem vist una dona cuidant el seu infant o vigilant la malaltia d'un avi?  Fem servir paraules que no són mai exactes però no en tenim d'altres. Diem que la dona és de pedra picada (molt forta) o que no es mou mai del costat d'aquell avi (quan en realitat estones se'n va a dormir i comprar). Tothom ens entén perquè, quan el llenguatge no arriba més enllà hi ha la capacitat de captar el testimoni per part del que ens escolta.

Això és el que van fer els apòstols quan van voler manifestar el testimoni de la seva experiència del ressuscitat.

Per explicar-nos que aquesta visió els va donar molta pau diuen que Jesús se'ls va aparèixer i els va dir: La pau sigui amb vosaltres (Jn20,21).

Per dir que, pel camí, mentre comentaven la desgràcia de la mort humiliant de Jesús i el fracàs que això va suposar van anar descobrint que darrere de tot hi ha la resurrecció, van explicar-nos que el mateix Jesús els acompanyava pel camí i que, partit el pa, els va desaparèixer (Lc 24,13-35).

Quan van experimentar que Déu no sols els perdonava sinó que els donava força per perdonar ells també va realatar-nos que el ressuscitat els va dir: Aquells a qui perdonareu els pecats els seran perdonat (Jn 20,23).

El seu llenguatge era un testimoni del que havien "sentit i vist" en el seu interior. No es van inventar una historieta sinó que ens van donar el millor que té qualsevol persona que és la capacitat de fer-se entendre en allò que va més enllà del que podem comprovar amb una màquina de fotografiar o de gravar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

QUAN LA VIDA REFLOREIX

 En la meva darrera intervenció en aquestes pàgines, presentava un panorama que n'hi havia per llogar-hi cadires. Tot i que el darrer paràgraf  menava a l'esperança i la confiança, avui, de ple en la celebració de la Pasqua, que és el triomf de la Vida sobre la Mort per la Resurrecció del Crist, i coincidint amb aquest esplet de la natura regada aquesta Primavera amb l'abundor de l'aigua de vida que fa reverdir i florir per tot arreu, vull presentar el contrast de la diguem-ne llista negra de la que feia menció:

 

* Quan saps d'un magribí sense el seu braç dret perdut essent infant, arribat en patera a les Canàries després d'altres tres intents fallits i arribar fins a punt de morir en l'intent i tot pel somni d'una vida millor, que afirmi que "pitjor era renunciar al somni: pots viure sense cotxe però no sense amor, sense braç però no sense cor; una victòria sense sofrir només és guanyar, no véncer", i que ara, obrint-se pas entre nosaltres, entrena com a atleta en el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat.

* Quan veus les reaccions solidàries davant les conseqüències de mort i destrucció a causa dels terratrèmols al centre d'Itàlia.

* Quan et trobes amb uns pares que no s'avergonyeixen del seu fill deficient i que el porten arreu on poden i ben arreglaat, al dia com tots els demés diguem-ne, amb perdó, "normals", i que te'n parlen amb emoció i agraïment per tot el que ell els va donant i no els parlis pas de que els falti.

* Quan pots comprovar la llarga llista de persones voluntàries en la solidaritat amb els més desfavorits, en la cultura, en el lleure, en l'esport, en l'àmbit religiós, en els valors nacionals, en el respecte a la natura, en l'agermanament entre els pobles, en l'art, en l'artesania, en les tradicions, en el folklore, etc.

* Quan hi ha esforços esperançats i fins i tot il·lusionats i sacrificats d'empresaris, treballadors i govenants per superar la crisi econòmico-social.

* Quan es troben donadors de sang i d'òrgans per a implantaments.

* Quan es donen investigadors-lluitadors contra les malalties respectuosos amb el cicle vital.

* Quan pul·lulen mestres herois que segueixen confiant en la tasca educativa davant nens i nens i nois i noies tocats per tants antivalors amb l'aquiescència paterna i/o materna.

* Quan veus néts que estimen llurs avis i àvies, pares i mares que estan pels seus fills i filles; que n'hi ha, certament.

* Que hi hagi una ben nombrosa colla d'adolescents i joves que passin un Dilluns Sant a Montserrat amb uns mossens, compaginant estones de gresca amb un Viacrucis per la muntanya i acabin amb una Celebració Penitencial amb confessions i tornin afirmant que s'ho han passat bé i que tenen ganes de tornar-hi.

* Que una filla amb els cinquanta i escaig a sobre deixi la feina i porti els pares vellets i malalts a casa per cuidar-los.

* Quan hi ha joves que segueixen fidels en la fe, vivint-la i testimoniant-la malgrat mofes i desprecis.

* Quan es pot parlar d'adults que pensen i actuen, sense amagar-se'n, de paraula i obra, en les pròpies responsabilitats i professionalitats.

* Quan home i dona assumeixen un fill o filla "sopresa" i tiren endavant.

* Quan arriba, per fi, distensió en els tòpics enemics ancestrals EEUU-Cuba.

* Quan s'anuncien millores en l'aplicació de la distribució d'ajudes a les persones depenents.

* Quan s'obre una escola de pastors a Catalunya per garantir el relleu generacional d'aquest ofici ramader i s'hi compta amb una bona colla de matriculats.

* Quan es fa un concert musical que, mitjançant signes, hi poden entrar persones sordes i així puguin fruir d'alguna manera d'aquest art celestial.

Quan…

 

La vida refloreix i és veritablement Pasqua!!

Mn. Josep Mª Mas

I QUAN NO HI HAGI CAPELLANS...

Molta gent es pregunta què passarà quan no hi hagi capellans o quan n'hi haurà tan pocs que no podran abastar la feina.

Els pobles que han quedat sense capellà, després d'un temps de només tenir-lo els diumenges i algun dia entre setmana, s'han anat fent càrrec de l'església (edifici) i molt sovint també de la catequesi. Es fan més responsables segons si el capellà, que els ve de fora, els dona autonomia o no (sobre tot l'econòmica). En aquests llocs es mantenen Misses dominicals i altres actes de pregària periòdics amb un nombre reduït de fidels i, en els pobles, els enterraments per l'església.

Tot amb tot es veuen venir unes noves maneres de funcionar que probablement aniran a més.

Segurament el que es notarà més és l'augment de les cofradies que fan processons (Setmana Santa, Corpus...) o els grups que fan pessebres vivents o altres actes més o menys teatrals al carrer. Són molt externes que no sols tenen gent entre els organitzadors sinó també entre el poble que li agrada anar de públic a l'espectacle. Això ja es veu que augmentarà tan si els capellans ho recolzen com no. Com que aquests actes públics poden esdevenir reclams per turistes (ni que siguin de la comarca) els periodistes els publicaran i les autoritats normalment els donaran suport. Amb el temps es poden desprendre del tot de l'església com ha passat amb la Patum o amb els teatres de la Passió de diferents pobles. Aquests actes religiosos de vegades poden ésser artísticament molt ben fets (com el pessebre de Fals o de Els Prats del Rei) i sovint aconsegueixen que molta gent del poble hi participi activament.

Una altra activitat més o menys lligada a l'església és la caritativa, que va més enllà de Càritas com són les grans campanyes a favor d'una necessitat determinada. Algunes amb gran ressonància com les campanyes del Vicenç Ferrer, la Marató de TV3, i altres. Aquestes activitats els pot passar el mateix que al diaca Felip que, quan Simó el Mag veié les "signes i prodigis" que feien els seguidors de Jesucrist, va voler comprar i fer-ho a base de més diners (Ac 8,18-19). Vull dir que si aquesta mena de campanyes funcionen, s'aniran desprenent de l'església (si és que hi han estat mai lligades) perquè tot allò que és mediàtic a la llarga no necessita ni la paternitat de Déu, ni la fe per mantenir-se. En tenen prou amb   un recolzament econòmic d'alguna institució. Cal recordar que el que ens ha de caracteritzar als cristians no són els "signes i prodigis" sinó la fe.

Però crec que hi ha alguna cosa nova que naixerà a manca de capellans: Els petits grups contemplatius a l'entorn d'un ermità, d'un convent de monges o de vegades a l'entorn d'algun capellà. Són gent que no fan soroll, es troben per contemplar, fan estones de silenci, visiten malalts o presos, no són mai gaires i bastanta gent que s'ho mira i es deixa caure a les tobades de tant en tant. D'aquests grupets cada dia n'hi haurà més (Santa Clara, comunitat de Natzaret, Mas Blanc, Sant Salvador, grups a l'entorn dels jesuïtes, claretians...) perquè serà el lloc idoni per tanta gent desconcertada  que sovint, com la samaritana canviava de marit (Jn 4,15-19), canvien de religió cercant experiències noves. Aquests grups, que són molts més del que sembla, marcaran el futur en aquest món tan canviant. I per què marcaran el futur? Perquè tenen allò que és fonamental: La descoberta del Déu que ens estima i la contemplació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

PASQUA DE RESURRECCIÓ

 LA JOIA DE LA RESURRECCIÓ

          Un gos sovint el veiem satisfet però no feliç. Molta de la propaganda que rebem invitant-nos a convertir-nos en consumidors de productes és per satisfer els desitjos de privilegi (tenir un cotxe determinat o uns dinerets guardats), de poder (disposarem dels altres com ens sembli) o de prestigi. Però aquetes coses només ens fan tornar satisfets com els gossos o els gats. La felicitat és una altra cosa.

La felicitat ens ve per la descoberta d'algú que ha passat al davant, ens ha estimat i ens té en compte; la felicitat ens ve també per haver-nos posat al servei dels altres com Jesús ho feu en el seu temps o per haver descobert que tenim més força interior del que ens pensàvem. Això ens omple de una altra mena de joia que no es compra ni es ven.

Contempleu aquest text preciós de José Antonio Pagola parlant de la bellesa de l'obra de Jesús, la que ens fa tornar agraïts i embedelits.

Diu que Jesús per més que irritava els dirigents del temple "continuarà acollint pecadors i exclosos. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l'imperi, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l'amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acolliment» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i a gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira la seva vida sencera, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes paraules... perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera". El rostre del crucificat és el mateix rostre que el ressuscitat..

La felicitat que ja podem trobar ara, passa per aquesta contemplació d'aquest Jesús que ens ha estat donat com un regal i testimoni de com pot ésser una vida (vida perdurable com diem en el "credo"). La d'ell per agrair-li i la nostra per apropar-nos a aquesta mena de felicitat que poc te a veure amb la satisfacció.

La Resurrecció ens ajuda a veure que ésser cristià no vol pas dir seguir les directrius de l'església sinó deixar-se seduir per Jesucrist. Si el seguim som ressuscitats, com ell (Col 3,1).

L'església ens ajuda reunint-nos, proclamant la bellesa d'aquest Rostre que ens ha estimat i regulant uns cerimònies perquè arreu del món ens puguem trobar amb els creients en la mateixa fe. No ens negarem a trobar-nos amb els altres que cerquen el mateix Crist i formen la mateixa església oi?

Però sempre, per damunt del Papa i dels bisbes i capellans, hi ha el seguiment d'aquest Ressuscitat amb el que hi trobem la joia i una altra manera de contemplar la vida.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EL SOFRIMEN

 En aquest dies de Setmana Santa és bo que parlem del sofriment. Alguns de vosaltres enguany, pot ser participant en cerimònies de la setmana sagrada o en la meditació del vostre silenci,  contemplareu la Creu de Crist on hi meditareu Jesús crucificat, burlat i humiliat pels dirigents, mentre el poble ho contempla indiferent i uns pocs s'entornen a Jerusalem donant-se cops al pit reconeixent el disbarat que s'havia perpetrat (Lc 23,48).

Mentrestant la majoria de la gent del nostre poble, sobre tot els infants, viuran la Setmana Santa com dies d'esbarjo, de festa i de menjar la mona. No sentiran ni a parlar de la Passió ni de la Resurrecció.

En realitat, però, molta gent esteu compartint el sofriment de Jesucrist en la vostra pròpia vida.

-          Fixem-nos en les dones maltractades i els homes humiliats per la pròpia esposa. Una cosa i l'altra.

-          Contemplem els malalts sols i abandonats, com aquell que em deia: "Tots esperen que em mori".

-          Els fracassats en el treball i els que se'ls acaba la prestació de l'atur i també els joves que ja no tenen el raconet per anar a les sales de festa el cap de setmana. També ho senten.

-          Molts altres que podríem afegir que també comparteixen el sofriment de la creu de Crist.

Però el sofriment és bo? De cap manera. No ens enganyem. És una situació absurda no volguda per Déu (Rm 8,20-21).

No ens havien dit sempre que Jesús ens redimeix sofrint? Pot ser si però no és manera de dir-ho. Va morir com va morir com a conseqüència de la vida que havia portat.

-          La seva valentia en defensar pobres i viudes (els més menyspreats del seu temps) va enfurismar aquells "purs" que ja els estaven bé les diferències. 

-          La seva mirada al Pare que aconseguia que els dirigents del temple se sentissin desplaçats perquè si ell tenia fil directe amb el Pare per què servia el temple?

-          La seva preferència per qualsevol home/dona per damunt de les lleis desconcertava els fariseus que veneraven lleis i preceptes i volien que es complissin.

-          La seva apertura envers els pagans (el centurió, la cananea, la samaritana, el pa repartit en territori pagà) molestava aquells puritans del judaisme.

Tots aquests ofesos el van portar a la mort. I els "seus" van fugir un per ací i l'altre per allà.

Dit això ens podem preguntar: el sofriment no té cap valor?

Ho hem de considerar al revés: El que té valor ens costa i sovint, molt sovint, va acompanyat de sofriment.

El que val (encara que costi) és la defensa de tot home/dona, l'acceptació de la parella, dels pares com son i dels fills amb els seus defectes. El que val també és l'acceptació de la pròpia feblesa, malaltia o poca capacitat.

Nosaltres no venerem a Jesús pel seu sofriment sinó per la seva vida consequent en defensa dels altres que li va comportar la creu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LLEIS NO CRISTIANES CONTRA ELS IMMIGRANTS

En moments de crisi els governs es posen nerviosos i van promulgant tota mena de lleis sense ordre ni concert. Omplen el país de funcionaris per controlar més la societat i no s'adonen que no tindran amb què pagar-los. Ara el govern està preparant una llei que parlarà dels immigrants. Haurà de posar funcionaris per complir el que vol la llei.

Un grup important d'entitats cristianes i altres que s'hi ha afegit han fet un document per posar-nos alerta d'aquest projecte de llei.

Avui són ells la població immigrada però també ho van ésser els nostres pares o avis (o pot ser fa més temps) que van venir a viure en aquet país que és nostre i el nostre país és també dels que van arribant.  Qui ha dit que la terra és nostra? No hem d'oblidar allò que Jahvè digué a Moisès que: El ritual és el mateix, tant per als estrangers com per als nadius. (Nm 9,14). I allò altre del profeta Isaïes: El Senyor es compadirà dels descendents de Jacob. Els d'Israel seran encara els seus predilectes, i els farà tornar a la seva terra. Els estrangers s'ajuntaran a ells, s'uniran al poble de Jacob (Is 14,1).

Avui, doncs, juntament amb el full diocesà us ajuntem un escrit signat per moltes entitats. Aquest fou redactat per grups cristians però s'hi ha adherit altres entitats de diferent signe. Em sembla que nosaltres també ens hi podem adherir.

No podem fer pagar als immigrats els moments de crisi que vivim tots. No és culpa d'ells sinó d'aquells que s'han enriquit desmesuradament, els noms dels quals encara a penes coneixem.

Nosaltres haurem de dir com el profeta Isaïes: I als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança,  jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració (Is 56,5-7).

I també Ezequiel que deia: Aquests estrangers,els heu de tractar com si fossin nadius israelites. Participaran en la distribució de l'heretat igual que les tribus d'Israel. (Ez 47,22)

No oblideu que tots som fills d'estrangers que vam venir en aquesta terra.

No caiguem en la temptació d'acusar-los a ells dels mals del nostre poble perquè si be és cert que, entre ells, hi ha delinqüents, també n'hi ha entre els habitants del nostre país. Si alguns d'ells roben no oblideu que els nostres magatzems els compren el producte robat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ES POT VIURE SOTA LA DOMINACIÓ D’UN ALTRE?

               Tot el temps de la meva escolarització fins que vaig acabar els estudis vaig haver d'aprendre totes les assignatures amb una llengua (el castellà) que no era la de casa meva amb uns mestres que o bé la imposaven o bé se sotmetien. Això ni ens va fer perdre la joia de la infància o de la joventut ni tampoc ens va fer gaire mal perquè no ens van pas robar la nostra identitat. Aquesta experiència de submissió cultural (igual passa amb la política o la militar) no fa mal si algú t'ajuda a pensar i te'n adones perquè el que fa mal i et fa esclau és la inconsciència. Aquesta si que et fa perdre la identitat i no el domini militar o econòmic. El Senyor no es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer (Sl 147,10). Els vertaders dominis no venen per aquest cantó.

Ni el Nepal, ni el Sàhara, ni la mateixa Catalunya perdran la identitat si la submissió només els ve de fora encara que sigui amb exèrcits i governs titelles mentre hi hagi que ajudi a reconèixer la situació de dominats, malgrat que algunes d'aquestes opressions sembla que van per llarg.

Mireu el que passava en temps de Jesús: Tan els fariseus com els saduceus, els zelotes i el poble estaven convençuts que, si es podien treure de damunt el domini militar, econòmic i polític dels romans, el poble seria lliure. Era l'únic esclavatge que endevinaven.

La sorpresa la va donar Jesús quan, desconcertant-los a tots, els assegura que hi havia uns lligams que els creaven una més forta dependència: el del temple (Mc 11,15-17) perquè marginava els pobres i el del pecat (Jn 8,34) perquè és un lligam intern molt més fort que els exteriors. Els fa veure que el problema no és que algú estigui a sobre d'ells (com els romans) sinó que l'esclavatge de veritat el portem a dintre nostre i en el nostre propi país.

I no tan sols això sinó que Jesús va més enllà i ens diu que cal estimar els romans i elogiar allò que tenen de bó (Mt 8,10), que cal acollir els publicans que eren els que col·laboraven amb els dominadors (Lc, 19,1-10). També Jeremies havia dit, uns quan segles abans, que els deportats de Babilònia farien bé de construir cases i fer prosperar el país que els havia extradit...

«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits;  caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre (Jr 29,4-7).

La vertadera submissió no ens ve de fora. No és quan ens neguin la nostra identitat (exercint poder sobre nosaltres) ni quan se'n burlen (desprestigiant el que és nostre) ni tampoc que ens obliguen a pagar més que els altres (quedant-se els privilegis del diner) ens prenen l'esperit sinó quan aconsegueixin que no ens en adonem. El qui s'adona que està esclavitzat ja ha fet el primer i principal pas cap a la llibertat perquè s'ha alliberat en el seu interior.

De totes maneres molt de compte perquè, a la que ens descuidem, nosaltres també ens tornem dominadors quan ni tan sols respectem la cultura dels altres o la seva fe, els ridiculitzem i ens deixem endur per la cridòria d'una manifestació sense saber perquè hem sortit al carrer.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UN COMITÈ D’EXPERTS

"Un comitè d'experts han assessorat el govern sobre la llei d'avortament".
Què vol dir un comitè d'experts? Gent que assessora sobre algun
aspecte però ets tu el que tries qui decideixes el que has de fer.
Els experts només aconsellen segons els seus coneixements però les
decisions les prens tu. Posaré un exemple.
Una família veu que els diners no els arriben i decideixen consultar a
un expert.
Aquest sap molt d'economia (i només d'economia), fa els càlculs del
que guanya el marit i la dona i del que gasten nens i avis i decideix
que s'ha de reduir els infants i eliminar els vells. Econòmicament és
així. Ja es veu que l'expert no prendrà la decisió.
No us agrada el consell i ho pregunteu a un botiguer i us farà el
relat dels llocs on es compra més bé i com estalviar en menjar i roba.
Però la família optarà per comprar on vulgui.
Les decisions les preneu vosaltres i els experts us ajudaran a veure
les conseqüències del que voleu fer.
Si el que voleu és tenir un altre infant la decisió ja està presa i
els experts us diran el que us costarà (economistes), les atencions
mèdiques que requerireu (experts en medicina), el tipus de botiga en
menjar i roba on faríeu bé de comprar (comerciants) però sou vosaltres
que voleu un infant a la casa.
L'engany del "gobierno" no està en consultar els experts sinó en
fer-nos creure que són ells els que prenen decisions.
Quan el govern crea un grup d'aquests ja ha decidit el que vol fer i
tot depèn del tipus d'entesos que elegirà el poden decantar cap un
cantó o cap a l'altre però no gaire perquè la decisió ja està presa.
Si els tria molt tècnics les solucions que donaran seran menys
humanes. Tallaran ras i curt prescindint de la vida de les persones.
No ens han dit si han consultat cap expert en humanitat, capaç de
dir-los que un nen sense mà o un paralític, poden aportar molta més
humanitat que molts altres. No sabem si han consultat els que defensen
la vida (com els ecologistes) que els hauran de dir que cal salvar
tota vida, al menys aquesta seria la conseqüència de la seva
ideologia.
Sabeu si han consultat a aquells que poden calcular el creixement
espiritual d'aquells pares que ha decidit assumir alguna deficiència
d'un infant i això els converteix a ells en gent de molta més qualitat
humana que molts altres? Que no us heu fixat que sovint la millor gent
de molts pobles són aquells que han hagut de lluitar per salvar els
defectes innats d'un infant i l'han hagut de fer créixer amb molt més
esforç que altres famílies sense aquesta mena de problemes?
O pot ser només han demanat l'opinió en experts nazis pels que la cosa
més important del món és la presència física (la raça més pura) d'una
natura sense tara.
A mi m'agradaria que ens haguessin dit la veritat: que ja tenien presa
la decisió i que s'han triat experts a mida.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESIGNAR L’ENEMIC

Acabada l'etapa electoral (gallega i basca) tots ens quedem
una mica alleujats i no ho dic pels resultats sinó pels discursos i
els mítings que havíem d'aguantar, si no apagàvem els nostres
receptors. Tota la intoxicació de paraules anava adreçada als
indecisos perquè els altres (els que ja tenen pensat el vot) els
rellisca. I l'indecís normalment és el més feble.
I què es fa per entabenar el pobrissó que no sap a qui ha de votar?
Espantar-lo a base de "designar l'enemic" que és l'altre (el del
partit que no hauria de votar). I com es fa? Mentint, fent acusacions
genèriques de grans corrupcions, explicant les dolenteries que faria
si acabés governant, insinuant que alguns d'aquells estan a punt
d'ésser jutjats perquè el públic comenci a imaginar la cara del
malvat.
El poble (els que no saben de què va tot aquest engany) es posa molt
més al costat de l'acusador i es creu totes les denúncies, per
infundades que siguin. La cosa arriba a un límit tal que el dia abans
de les eleccions sembla impossible que ningú pugui ni tan sols parlar
amb els altres, ni que es pugui fer cap mena de coalició o pacte.
No val a dir que aquesta infame litúrgia forma part de les consuetuds
electorals perquè això no és veritat si ho mirem des dels pobres
enganyats acurrucats com gossets sota la taula en un dia de tempesta.
Aquestes maneres d'actuar poden ésser interessants i efectives com
estratègies o tàctiques per aconseguir el poder però hem de proclamar
que estan molt lluny de l'Evangeli.
Què en diu Jesús dels enemics? Que els hem d'estimar (Mt 5,43-45) i
desitjar que acabin tenint la mateixa imatge que, per a ells, vol el
Pare del cel.
Sant Pau que havia començat pel camí de la persecució i de les
delacions contra tot aquell que no respectava el temple i les seves
lleis, quan va veure el rostre del Crist pel camí de Damasc, va
convertir-se, que vol dir que va canviar la seva mirada. Pau convertit
deia:
Jo, que no era esclau de ningú, m'he fet esclau de tots per guanyar-ne
tants com pugui. M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus;
tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan
sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells...
M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb
tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. Tot ho faig a causa
de l'evangeli, per poder-hi tenir part (1Co 9,19-23).
És mentida que "la política és la política i allà val tot" perquè un
creient ha d'eradicar la mentida i la sospita en qualsevol dels àmbits
en els que es mou. L'evangeli ha d'englobar tota la nostra vida, també
la política. L'insult i la mentida contra l'adversari és una ofensa a
Déu Pare que ens vol germans i més encara quan hi estan implicats els
pobres que no saben que tot plegat no és altra cosa que un joc entre
polítics. L'engany al pobre és una traïció al mateix Crist.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESPRÉS DE LES DISBAUXES

                Després de les disbauxes de la Carnestolta hem de compadir-nos i demanar perdó? Doncs no. Ni la disfressa, ni la joia de la festa tenen res a veure amb el pecat.

Això molta gent ho intueix però no saben com formular-ho i és quan es presenten les festes com una gran infracció. No va per aquí.

Ni la Quaresma és per redimir la Carnestolta ni la aquesta és per aguantar el cop d'aquella.

L'única diferència és que l'un (Carnaval) compta amb tots els aparells de propaganda i l'altre (la quaresma) ni se la mencionarà si no és per fer-ne la mitja rialleta.

Prou feina tindrem en recuperar la paraula (Quaresma) amb la joia de la conversió.

Les grans infraccions no venen  pas amb disfressa sinó amb aparences de normalitat.

Quines són les grans infraccions, aquelles que ens separen del Creador?

- Doncs quan vivim creguts que, tant com tenim, ens ho hem fet nosaltres, que no hem rebut res ni hem d'agrair res a ningú. Tanquem els ulls a la gràcia que ens ve per tot arreu. Ens tenim per déus i cometem el mateix pecat d'Adam i Eva que van decidir, temptats per la serpent, que el bé i el mal el triarien ells mateixos. Es convertien en centre del seu món. La conversió consistirà en reconèixer el que vas rebent i adorar el Senyor que és a l'horitzó de tots els béns (Jm 1,17).

- Una altra gran infracció, per la qual tampoc necessitem disfressa, és la ceguesa envers les necessitats del germà. Això s'entén més ara que hem entrat en la crisi del nostre sistema econòmic. Els que s'han enriquit desmesuradament a costa dels aturats i sobre tot a costa dels pobres del Tercer Món no han vista altra cosa que els seus guanys i s'han tornat insensibles als plors dels perjudicats. Només han vist que els afavoreix i no s'han adonat que els altres perden. La Quaresma ha d'obrir els ulls del creient perquè vegi el desgraciat que menja les engrunes del que li cauen de la taula (Lc 16,21) perquè no té res més per ficar-se a la boca. La conversió quaresmal consistirà en demanar a Déu que sapiguem descobrir els que requereixen la nostra ajuda que sempre són molts.

- Encara hi ha una tercera gran infracció, la que Karl Marx en deia alienació, que és perdre l'esperit i deixar-te portar pels altres. Tampoc no té res a veure amb la disbauxa. El que perd l'esperit diu el que li diuen que digui i pensa el que li dicten. Aquesta feblesa d'esperit es manifesta quan alguns (molts) segueixen els dictats del seu partit polític, o de la seva empresa, sense adonar-se que poden perjudicar els altres. Són els que no fan servir el seu cap per pensar i d'aquests també n'hi pot haver dins la mateixa església per això és tan important rebre una "formació" per poder entendre les coses per un mateix. La conversió consistirà en demanar a Déu una llibertat tal que ens il·lumini per aprendre a veure per nosaltres mateixos.

Com veieu la Quaresma no és, ni de bon tros, el contrari de les disbauxes de la carnestolta. Les prohibicions de menjar segons quins aliments no les trobem pas als inicis de la primera església. Sant Pau ens diu que el qui menja de tot que no menyspreï el que no menja (Rm 14,3). En canvi les invitacions a la conversió hi són des de les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli (Mc 1,15).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ARA HI HA FONAMENTALISTES ENTRE ELS EVOLUCIONISTES

                   Fins ara, en els últims temps, quan parlàvem de "fonamentalisme" tots miràvem cap els EEUU i cap a la gent més reaccionària de la dreta que són els que defensen que la creació del món va ésser feta tal com diu el relat bíblic amb set dies i donen per històric el relat de'Adam i Eva i del Paradís.

Tots estàvem tranquils perquè aquesta febrada del passat no ens havia d'arribar. Ara, però, amb el bi-centenari del naixement de Charles Darwin resulta que els que proclamen l'evolucionisme s'omplen la boca explicant-nos que la Bíblia diu que Déu va crear les coses una per una i donant per segur que els catòlics ens ho creiem a ulls clucs. Ara són aquests els que fan un lectura fonamentalista de la Bíblia que vol dir que són incapaços de destriar els gèneres literaris.

No saben (o al menys així ho sembla) que un "mite" és un relat amb forma històrica que intenta esbrinar com van ésser els orígens; tampoc no són conscients que els mites es perden en el temps i ningú no sap qui els va afaiçonar i que la gent els ha pres i acceptat perquè donen moltes pistes de com imaginaven aquells ancestres nostres la divinitat i un cop conegut el gènere literari del relat, a nosaltres ens serveixen per pregar i per parlar.

Anem al relat del primer capítol del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia) que explica la creació del món en sis dies i que el setè dia Déu va reposar (Gn 1,1-2,4). Qualsevol científic sap que d'històric res de res i que els creients que el rememoraven adoraven un Déu ordenat, que havia creat home/dona per igual i que havia posat tot (animals, arbres, sol i estels...) a la disposició dels humans.

Ara resulta que els defensors de la nova progresia, entre els quals hi ha periodistes de la tele i molts mestres d'escola, que són els que es pensen que ells són els únics que creuen en l'evolucionisme, fan com els dels EEUU que donen per verídics uns relats (preciosos per altra banda) que es troben a la Bíblia i, a sobre, ens volen fer creure (i així ho van repetint) que els catòlics ens els empassem com si fóssim una colla de borregos.

No ens mereixem tanta ignorància de gent creguda que dogmatitzen contra la Bíblia.

Cap d'aquests no ens explicarà pas que les dones van sortir totes d'una capsa (la capsa de Pandora de la que va néixer la raça maleïda de les femelles) tot i que el "mite" de Prometeu ens ho relata d'aquesta manera. Saben distingir molt bé les virtuts d'aquest heroi capaç d'enfrontar-se amb els déus del desgraciat esdeveniment de la "capsa de Pandora" que el va anul·lar a ell i als mascles descendents enlluernats per les dones. Quan volen, saben llegir en clau de mite. I per què no fan el mateix amb la Bíblia?

Si us pot servir als creients em quedo amb un altre retall bíblic (que és poesia pura i s'ha de llegir en clau poètica) d'un salm en el que el poeta li diu al Senyor:

Quan miro el cel, obra dels teus dits,

La lluna i els estels que hi has posat

Jo dic: "Què és l'home perquè te'n recordis?

Què és un mortal perquè el tinguis present?" (Sl 8,4-5).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

L’ASSIGNATURA PER LA CIUTADANIA

         Ja s'està impartint però hi ha molta oposició. Tota assignatura de qualsevol escola pot manipular els alumnes. Si voleu en comptes de la paraula manipular podeu dir-ne "conduir". No fa pas tant un professor de música per introduir-los en una peça musical primer els deia que Déu no existeix i un altre professor amb la mateix melodia els feia veure la bellesa del Creador expressada amb aquella música.

Sempre influïm amb els nens i joves fins i tot quan el professor diu que és neutre. No és neutre celebrar la carnestolta destinant-hi hores i hores i no mencionar-los la Pasqua. No hi ha cap ensenyament neutre. Sempre manipulem i conduïm pel bé o pel mal.

El cas de l'assignatura per la ciutadania és especialment calent perquè pot servir molt més que les altres per "encaminar" els nens i joves. Només cal veure la gran varietat de textos que han sortit i fixar-se en quin d'aquests ha triat el professor que l'ha d'impartir.

Sorprèn que els polítics de la dreta en siguin tan contraris, quan tothom ha de saber que, si un dia governen ells, aprovaran els llibres text que estiguin en la seva línia. Llavors seran els de l'altre cantó que diran que aquesta matèria no hauria d'estar en el pla d'estudis.

Si aquesta és una matèria tan manipulable ha d'estar en el pla d'estudis?

Penso que és inevitable perquè no podem pas deixar els nens i joves a l'atzar. Algú els ha de orientar d'alguna manera.

Aquest algú qui ha d'ésser? L'error actual no és l'assignatura sinó el fet que els mestres hi tinguin massa a dir. Una matèria tan important pel futur dels educands ha de poder ésser consensuada com a mínim amb els mestres, els polítics i els mateixos pares. No els pares de tot Espanya sinó els pares de la mateixa escola. No pot quedar únicament en mans de mestres perquè de la mateixa manera que ara la majoria tenen una tendència molt remarcada, quasi tots de la mateixa faisó ens podem trobar, a no tardar gaire, que la majoria dels mestres (com a França) siguin emigrats llatinoamericans, àrabs o de qualsevol altre país i llavors no ens valdrà dir que no es veia venir. No els importarà quines són les nostres tradicions, ni la nostra terra perquè no han nascut aquí.

Si els pares han de poder intervenir també hauran de participar en l'elecció del col·legi per als seus fills. I no parlo només d'escola concertada sinó que, dintre de les públiques, igual com ara passa amb les concertades, hi haurà models diferents d'ensenyament i això serà senyal excel·lent perquè voldrà dir que mestres i pares (i polítics locals) han pensat un model per aquella escola.

En aquest moment hi ha, com he dit, llibres molt diferents per impartir aquesta assignatura. Alguns són impresentables i altres excel·lents. No es pot deixar en mans d'un sol mestre l'elecció. Encara que ho trobeu estrany l'escola no pot quedar en mans úniques dels mestres, ni tampoc la medicina en mans úniques dels metges. Cal que altres estaments de la societat els puguin controlar. Ara mateix hi ha un excés de mestres en els nostres Parlaments i, al revés del que podria semblar, els incapacita per fer lleis perquè, sense voler, tiren aigua al seu molí (no legislaran en contra del poder que ara tenen en excés).

Per tant cal plantejar bé el problema. No es traca de dir "assignatura si" o "assignatura no". Cal que, en cada escola, hi participin pares, polítics i no cal dir els mateixos mestres per definir el model que presentaran als alumnes i que ningú no es deixi enganyar si un mestre els diu que serà neutre. Encara ha de néixer el mestre neutre.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA PAU DE MENTIDA

 

El sol fet d'aturar les armes només crea una pau de mentida perquè massa sovint el peix gros aplasta el petit. Quan aquest (el més feble) ja no pot ni aixecar el cap no podem parlar de pau sinó d'aixafament. Aquestes són situacions provisionals  però també són oportunitats.

És el cas de Palestina, Rwanda, Txetxènia i el cas de la mateix Catalunya en el temps de Felip V.

I això no té arreglo? Amb una nova guerra evidentment que no. Tot amb tot no hi ha cap situació que no es pugui esmenar perquè la vertadera pau prové de l'amor.

Hi ha solucions pobres i provisionals.

Per exemple quan un país (ajuntament o empresa) destina el 0'7 % del seus guanys a ajudar el Tercer món només concientitza alguns i fa una aportació realment minsa i quan alguna ONG promou el comerç just, compra i ven uns poquets productes però a la llarga no resol res. Ajuden a pensar i poca cosa més.

Hi ha altres camins que sovint no els vinculem amb la pau i són grans sortides fins i tot per els que han perdut una guerra.

Aquests camins passen per establir grans intercanvis comercials (comprar els seus productes sense fixar-nos si els seus treballadors cobren poc). El mercat ja es regula tot sol i quan un país prospera entra en el camí d'ajustar els preus de productes i salaris. També Espanya va competir en els anys cinquanta amb sous de misèria dels nostres treballadors i el mercat s'ha consolidat tot sol. Si ho vam fer nosaltres també ho poden fer els altres.

Un altre camí de pau són els intercanvis esportius que són les competicions en les que els esportistes d'un país i de l'altre es trobin, i els directius i el públic; Un altre camí passa per l'art i la literatura:que vol dir valorar els artistes i comprar-los les obres i traduir els bons llibres dels altres. Totes aquestes relacions comercials, esportives, artístiques... van creant una xarxa d'amistat que a la llarga fa que els països, d'enemics que eren, es tornin germans.

Espanya difícilment entrarà en conflicte armat amb els països de la Comunitat Europea amb els que té tants lligams comercials, ni amb Argèlia que li compra el gas. I si li compréssim l'aigua del Roine més raó per mantenir llaços de pau amb França.

Ni quan Rússia i Ucraïna, amb una mala educació supina, han deixat sense Gas Natural més de set països en el temps que més fred fa, ningú no ha parlat d'agafar les armes. Al final es resoldrà parlant-ne.

Quan li van preguntar els cristians a Sant Pau si podien comprar la carn a les carnisseries dels pagans (on la carn havia estat oferta als ídols) l'apòstol els contesta que és propi dels febles negar l'intercanvi comercial amb els pagans (1Co 8,7) perquè l'amor de Déu està per damunt (1Co 8,3). I afegeix que siguin lliures de comprar i menjar el que vulguin (1Co 8,8) i només tinguin en compte de no escandalitzar ningú. Això va ésser una novetat perquè els jueus mai no haguessin comprat carn als pagans ni tampoc els pagans als jueus. El cristianisme va introduir la llibertat i, a la llarga, va aconseguir que pagans i cristians es fessin amics.

Tot plegat vull dir-vos que, mentre Israel no compri productes manufacturats a Palestina, mentre no juguin les seleccions de futbol, mentre no es tradueixin i s'intercanviïn libres, no podem parlar de pau. Si els palestins només depenen de treballar en les fàbriques i la neteja d'Israel un poble es posa tant al damunt de l'altre que no es pot parlar de pau.

Les armes només porten una pau provisional i casi sempre injusta.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LA DIFÍCIL IMPARCIALITAT

 

          Hi ha la convicció primera, que per a mi també ho és, de que la violència no arregla els conflictes ans els agreuja i complica: és allò de l'espiral de la violència en boca del qui va ser bisbe de Recife, al Brasil, Helder Pessoa Cámara. Hi ha el principi evangèlic, aquell de parar l'altra galta, que equival a resistir-se a reaccionar violentament davant qualsevol tipus d'agressió, actitud ja més difícil de portar a terme, però que està aquí com a ideal per a arribar-hi; són els màrtirs. Hi ha també el dret a l'autodefensa legítima davant l'agressió a la pròpia persona, la família, els amics, el propi poble o nació.

 

Aquests dies, a més de les cada dia tristament abundants notícies que van agreujant les terribles conseqüències de la crisi a casa nostra, hi ha la greu crisi dels ja vells enfrontaments entre jueus i palestins. Ja des del primer moment que m'he anat sorprenent de les poques veus- i encara amb les conseqüències d'atacs que han rebut – que deplorin els atacs palestins, i que en general a Catalunya i també a la resta de l'Estat Espanyol, es carreguin les tintes exclusivament contra els jueus. Ja ho sé que aquests tenen la paella pel mànec amb la poderosa força militar que han demostrat gairebé sempre com a invencible i invasora. Però qui ha començat? D'on surten les gairebé unànimes protestes contra uns i callant envers els altres? Com és que només arriben imatges esgarrifoses de la destrucció i la mort a la part palestina? I les acusacions que arriben, tot i que amb veu baixa, referent a fer servir la població civil palestina com a escuts "protectors"? Com és que tants països àrabs callen i només una petita minoria d'aquests atiïn encara més les hostilitats en lloc de propiciar una parada del conflicte? Perquè s'evita qualificar de terrorista el grup palestí equivalent als que usen els mateixos mètodes per imposar la seva aquí i a altres parts del món? No seré jo qui em posi al costat dels qui van a aixafar l'enemic aprofitant tenir els més potents recursos i amb una ofensiva com a mínim clarament desmesurada. Però és que la reacció unilateral em fa ferum de reminiscències de l'ancestral antisemitisme que ha portat tants horrors en la història humana.

 

Els holocaustos són dels moments de la llarga trajectòria humana que més ens haurien d'avergonyir, i ja seria hora que n'aprenguéssim d'aquesta llarga i dramàtica experiència. Però, alerta!, cap d'holocaust, cap. Ni dels serbis, ni dels bosnians, ni dels hutus ni dels tutsis, ni dels blancs ni dels negres, ni dels palestins ni dels jueus.

 

La imparcialitat és tan difícil! Segurament que fins i tot hi haurà qui trobi parcial el meu punt de vista. És molt possible tot i voler-ho evitar d'entrada, i d'aquí els interrogants que m'ha provocat el veure les reaccions que s'han anat donant. Però és tan fàcil fer sortir de dins la part de dictatorial que tots portem dins pel pecat original. Generalitzar, imposar, marginar…, són verbs sempre de deplorable actualitat. Deprimeix sentir afirmacions com "L'Ésglésia sempre ha fet mal", o passar de les afirmacions sense fonament per evitar la masturbació, com aquella de que la seva pràctica portava a l'assecament de la medul·la, a l'altre extrem de dir que "qui no ho fa té un greu problema", per posar exemples d'afirmacions que he sentit aquests dies.

 

Tots hauríem de ser cada vegada més conscients de les pròpies limitacions, dels condicionants que ens influeixen, del nostre subconscient, de la nostra ignorància, de pòsits que ens fan mal endins, de prejudicis, de subtils manipulacions informatives…, en fi de tant i tant que ens impedeix tenir la visió de la realitat que correspongui a aquest mateix mot. 

Josep Mª Mas

LA FEBLESA DE LA FE

         La religió pot ésser forta i fins i tot poderosa sobre tot quan alguns parlaments estan dominats per religiosos. És el cas de l'Iran actual o d'alguns parlaments espanyols d'èpoques anteriors. Això no vol pas dir que hi hagi més fe sinó que pot obligar a la gent a practicar-la. També la religió pot ser senzilla i humil com ho és en molts pobles. Llavors no surt als medis i la gent no la identifica amb aquella de la que parlen els diaris.

Fins i tot quan la religió és perseguida i té màrtirs es fa forta (la religió, no la fe) als ulls dels que practiquen o dels que volen practicar, mentre els màrtirs siguin els altres.

La religió, com he dit, pot ésser forta i poderosa però la fe sempre és feble. Si creiem de veritat mai no acabem de tenir arguments per defensar-la. Els arguments dels creients són sobre tot els testimonis i aquests molt sovint passen desapercebuts.

Poso un exemple de fe. Una dona que aguanta el dia a dia de la seva família, que fa d'intermediària en els conflictes entre germans, que neteja, cuina i endreça la casa, és una dona que creu profundament amb els seus. I això és fe? I tant! Això és fe perquè se sent lligada amb amor amb els seus. Però molt sovint ningú no li agrairà res. No se'n adonen i es comporten com si el que ella fa, fos el més natural del món. Està fortament compromesa amb els seus i pot ser només li reconeixeran en cas d'una mort prematura quan la trobaran a faltar. Massa tard.

La fe és feble perquè no apareix en la propaganda (malament si ho fa) però dóna estabilitat a tots els que estan al voltant del que creu de veritat. Té una altra mena de fortalesa que irradia els que hi ha a la vora. No hi ha fe sense una mirada a tots els que t'envolten.

Contemplem un episodi significatiu que trobem en l'evangeli que ens pot ajudar a entendre això.

Quan Jesús baixa de la muntanya on Pere, Jaume i Joan l'havien vist transfigurat, es troba amb els altres deixebles que volen fer-se veure en la guarició d'un malalt (que l'evangelista en diu epilèptic) i només aconsegueixen fer aldarull.  El pare del noi suplica pel seu fill i Jesús li parla de la fe. Primer de tot es queixa de la manca de fe d'aquella generació (tota aquella gent) dient-los generació descreguda (Mc 9,19) ja que els apòstols van a la seva i cerquen la guarició vistosa envoltats de gent. Després i tot seguit suscita la fe del pare del noi malalt dient-li: Tot és possible per al qui creu (Mc 9,23). És que la fe és una altra cosa. La resposta d'aquell bon home és tan bonica que la podríem gravar en una placa de marbre perquè diu a Jesús: Crec, però ajudeu-me a tenir més fe (Mc 9,24). És a partir d'ací que s'inicia el procés de la guarició del noi evitant l'aglomeració de la gent.

Com veieu la fe és un servei que molt sovint passa desapercebut i per això sembla feble en el sentit que ningú no se'n adona i a penes és reconeguda.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

DÉU EXISTEIX ?

            En la màgica nit, per entremig de la gran moguda que ha portat l'arribada dels Reis Mags, amb la tradicional visita a la nostra església parroquial per a adorar l'Infant Jesús, m'he trobat amb uns adolescents que, entre anada i vinguda, movent-se amb crits i rialles per la plaça, atri i església, una noieta m'ha etizbat quan jo estava endreçant i em disposava a tancar l'església: "Em permet una pregunta: Déu existeix?". Aquests dies ha causat rebombori nacional i estatal la notícia de que uns autobusos de la capital catalana tenen contractats uns anuncis publicitaris en que es proclama: "Probablement Déu no existeix; per tant no et preocupis i sigues feliç".

 

Primer diria, amb tots els respectes, als promotors de la campanya, que són els components d'una associació catalana que aplega persones atees del nostre País - que per cert les estadístiques sempre indiquen que són una petita minoria –, que m'ha sorprès el poc originals que són. Copiar fil per randa de la iniciativa anglesa a Londres tant el lema com el sistema per propagar-lo, d'aquella que els noticiaris ens portaven fa uns dies que promovia una senyora amb les possibilitats pecuniàries que una  contractació així exigeix, no m'ha fet el pes. Em sembla que es podia esperar de la nostra gent posar en acte les capacitats d'inventiva pròpia que tenim en tots els camps.

 

També m'extranya que no hagin sigut més agosarats, amb una afirmació més contundent que denoti ben ferm convenciment. Hem de deduir, doncs, que són humils, i això d'entrada s'ha d'agrair. Davant la coneguda afirmació: "Déu no existeix!", més vella que l'anar a peu, han preferit deixar constància només de la possibilitat de veritat d'aquesta afirmació.

 

Realment creients i no creients hem de començar per la dosi d'humilitat corresponent a la nostra condició limitada de coneixements totals de la realitat. Tant els uns com els altres tenim raons per adduir a favor d'una i altra possibilitat. D'aquí la fe, entesa en aquest cas com a acte d'adhesió, amb una afirmació vital, a una veritat comprometent-hi la pròpia vida que queda basada en aquest salt afirmatiu davant els interrogants que ens proporciona la pròpia existència.

 

En el que no puc estar d'acord és amb aquesta proclamació invitant a passar-se a la irreflexió, amb aquesta renúncia a una de les qualitats que fan més alta la dignitat humana, portant a la despreocupació per les coses fonamentals de la vida. Si hi ha una probabilitat, tant sols una, el que cal no és tirar la tovallola, sinó posar-se en la línia imparable de la història humana que des de sempre s'ha preocupat per aquesta qüestió, no per a angoixar-s'hi, sinó per anar-ne traient l'entrellat fins on es pugui. I menys puc acceptar que s'insinuï  - i es fa tan clarament en aquest cas – el lligam entre Déu i infelicitat, quan precisament els qui hem optat per endirsar-nos en l'aventura de la relació amb Déu, és perquè en Ell, i només en Ell hi podem trobar, i hi trobem, la felicitat verdadera i completa i, a més, eterna.

 

Com a cristians no ens podem pas alegrar que hi hagi germans nostres que no tinguin aquest mateix do, però tampoc ens hem d'esverar com si això ja fos la fi del món. El fenomen de l'ateisme no es pas nou. Potser ara sigui més potent i certament es manifesta més diàfanament. El que ens cal a tots és respecte mutu dins la legítima pluralitat en la diversitat.

 

Acabem de celebrar la festa de l'Epifania del Senyor, que vol dir precisament de la Manifestació del Senyor. Els mags, els savis, els reis, diguem-ne com ens vagi més bé, adoren Déu en aquell Infant, el Nen Jesús, com a l'Estel lluminós on finalment ha desembocat la seva recerca vital constant. Adorar Déu és reconéixer-lo com a Déu. Si altres prefereixen adorar qualsevol ideologia humana, qualsevol altra manera d'entendre la vida, incluït el model basat en l'ateïsme, hi tenen tot el dret, el mateix que nosaltres a adorar Déu Pare manifestat en Jesucrist, el Fill de Déu fet home que ens mostra el verdader rostre de Déu fet Ell tot Amor entregat per nosaltres i per la nostra salvació, amb totes les conseqüències de testimoniatge que comporta el fet d'haver optat per aquest camí.

Josep Mª Mas