HEM DE SER MODERNS?

 

 

La veritat, no em va fer gens de gràcia el somriure amb que la ministra de sanitat (disciplina que com a mínim és dubtós li escaigués aquest títol en l'afer que l'ocupava) del govern central estatal presentava la setmana passada als mitjans de comunicació la nova llei referent a l'avortament (interrupció de l'embaràs en diuen eufemísticament) i a sobre ho donava com a una aposta per la modernitat.

 

                

                L'acepció comuna de modernisme - deixant de banda per exemple la molt lloable aportació artística d'un corrent que rep aquest mot -, de ser modern, l'entenem diria com a un estar al dia, anar d'acord amb els cànons dels corrents intel·lectuals, artístics, polítics, de modes, de diversions i esplais, i fins i tot religiosos que imperen al monent, per contraposició al passat de moda, del que encara està anclat en els capteniments d'antany, ni que siguin aquests d'un ahir ben pròxim, i també del futurista que alguns, en el cobdiciat art d'endevinar, pretenen avançar.

 

Ampliar els plaços per a poder eliminar impunement la nova vida humana que s'obre pas progressivament, fins a 12 o 22 setmanes segons els casos; poder decidir-ho les menors de 16 anys sense cap intervenció dels qui legalment encara són responsables d'elles i que encara les han de mantenir; posar a lliure disposició sense recepta mèdica l'anomanada píndola de l'endemà, avortiva, tot i els avisos científics i mèdics de la perillositat de la seva repetició que es dóna ben sovint degut a la freqüència de relacions genitals. Tot això és dissortadement ben actual i, per tant, modern, d'avui dia, vaja!

 

Ja ho sé que hi ha diferents visions i posicionaments, inclús en el món científic i sanitari, en aquest cas sobre l'inici de la vida humana, inclús dins d'una mateixa confesió religiosa. Però precisament dins aquest mateix pluralisme no es pot menysprear simplement com a retrògrada, la dels qui defensem la vida, tota vida, inclús des dels seus mateixos inicis.

 

I pregunto: és millor això o no? No és millor afavorir els drets de la nova vida que s'ha iniciat? No és millor afavorir els embarassos? Què es fa de positiu en aquest sentit en una població on per altra banda se sent la queixa de la baixa natalitat, i amb altíssim nombre de peticions d'adopcions?

 

Moderns? Servidor s'apunta a ser progressista. I què és veritablement progressista? Què és el que veritablement fa anar endarrera o endavant?

 

                                                                         Josep M. Mas Busqué

L’ASCENSIÓ I L’ASSUMPCIÓ

      Els cristians celebrem l'Ascensió del Senyor i l'Assumpció de la Mare de Déu.

Els artistes (pintors i escultors) ens presenten un Jesús flotant i Maria entre els núvols del cel però molta gent demana una explicació una mica més racional. Ja es veu que les versions que ens donen aquests artistes son massa imaginatives.

Per entendre això ens pot anar bé escoltar el que diu Jesús ressuscitat a Maria Magdalena: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,17) i Maria Magdalena va i diu als deixebles que ha vist el Senyor. No els diu pas que l'ha vist "flotar" sinó que ha endevinat quin és el secret:  Jesús ha estat i està encara amb "allò que interessa al Pare". Aquestes també són les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli de Lluc (Lc 2,49).

Qualsevol creient s'adona que això d'anar amunt és una manera de dir que Jesús s'ha acostat tant a fer el que era la voluntat del Pare que aconsegueix alliberar-nos de les nostres captivitats. Gràcies a Ell podem anar on està ell, com diu el prefaci del dia de la festa. O també com diu Joan en el discurs del darrer sopar: Allà on vaig jo us preparo un lloc perquè on estic jo hi estigueu també vosaltres  (Jn 14,3). Vol dir que també nosaltres podem mirar enlaire i anar amb el Pare.

Com s'hi va? Jesús ens obre un camí nou i viu que passa a través d'ell mateix (He 10,20) perquè ens alliberem de tot allò que ens pot atrapar, del pecat sobre tot. Aquest és camí que va cap el Pare. Diem que "puja enlaire" per entendre'ns. També ho diu la carta als efesis: Pujant al cel s'endú un seguici de captius (Ef 4,8) i ens deixa alliberats. Vol dir que a Jesús només li importa el que vol Déu i que nosaltres, al seu darrere, ens movem alliberats pel mateix camí. Amb tot això suposo que aneu endevinant que Jesús no va a un lloc sinó que va ben determinat cap al Pare, com va dir a Maria Magdalena. Vol fer la voluntat del Pare. Ho diem en el Pare nostre: Que es faci la teva voluntat. Perquè nosaltres també pugem i, com Jesús, ens asseiem a la dreta del Pare disposats a fer el que Ell vol per a nosaltres.

He dit abans que els artistes i els pintors ens el dibuixen "flotant enlaire" però Lluc, tant en l'Evangeli com en el llibre dels Fets dels apòstols, no diu això, sinó que explica "el testimoni dels creients" que el van veure com ell se'n anava enlairat fins que uns homes els digueren que aquest Jesús tornaria a nosaltres. És una manera de dir que ja era amb el Pare, anava al Pare i que torna a nosaltres.

Resumint, que en l'Ascensió celebrem que Jesús ja en vida (Jn 14,11) i també després ressuscitat, està fent i dient el que vol el Pare, és amb Ell, (Mc 16,19) perquè on és Ell també hi puguem anar nosaltres.

En la festa de l'Assumpció, en canvi contemplem una altra cosa molt diferent. L'Assumpció no és de Maria sinó de Déu. Déu "assumeix" (aquesta és l'assumpció) i dóna per bo tot el que Maria fa i diu, tot el que ella prega i tot el que mira; el que camina i el que ella plora o riu. Per això hauríem de dir amb propietat que celebrem que Déu assumeix tot el que és la vida de Maria, en el seu cos i en la seva ànima. Per això diem que és assumpta amb cos i ànima. Déu acompleix en Maria aquella promesa que va fer a tots els que escoltaven Jesús: que tot el que lliguem a la terra ell ho lligaria en el cel (Mt 18,18). Ho fa primer en Maria i després en tots nosaltres. Contemplant l'Assumpció de Maria ens omplim d'esperança perquè endevinem que allò que Déu va fer amb ella ho farà amb tot nosaltres: donarà per bona la nostra petita i vida i ens beneïrà.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TENIM NECESSITAT DE COMUNICAR-NOS

Només que us atureu a conversar amb algú veureu com la gent es posa a enraonar dels propis afers davant del primer que es presenta sense preocupar-se de saber si, allò que diu, interessa a l'altre o si no hi té res a veure.

Molta gent necessita xerrar només que algú es disposi a escoltar (o sembli que es disposarà).

Aquesta és una carga pesada per aquells que saben aturar-se i mirar amb una certa delicadesa. Pel qui escolta és una feina sovint empelagosa i, pel qui parla, és un exercici d'alliberament.

Ja devien passar coses semblants al temps de Jesús quan recomanava als setanta-dos que no anessin de casa en casa (vol dir que sapiguessin aturar-se al primer que els volia parlar) i que, en qualsevol casa (o grup de gent) on entressin mengessin i beguessin del que ells tenien (Lc 10,7); un manera de dir que estiguessin atents a allò que a ells els interessava.

Molta gent tenen aquest desig de comunicar-se sigui perquè algú els ha comès una injustícia, sigui perquè la vida sempre esdevé de molta duresa i s'han de poder relatar les dificultats amb les que hom es troba o perquè han descobert alguna novetat i tenen ganes de desvelar-la.

Si algun dia us trobeu amb algú que us parla llargament dels "seus problemes" no us feu il·lusions de poder-los explicar els vostres. No hi haurà espai ni temps. Us haureu de conformar en menjar i beure del que ells us presentin. Més aviat haureu de fer, si sou creients, com el Senyor a la vora del llac, que va dir als seus que s'acostaven amb una barca: "Porteu el que vosaltres acabeu de pescar mentre ell ja havia posat uns peixos amb pa en unes brases (Jn 21,9,10).

En altres llocs e l'Evangeli també veureu el "ressuscitat" prenent-se el temps en escoltar uns deixebles que anaven de Jerusalem cap a Emmaús. Va quedar-se a casa d'ells quan li insistien. Un cop es van adonar que era el Senyor es van desplaçar, de nit, a Jerusalem per comunicar als companys allò que havien vist i sentit (Lc 24,13-35). Ja no els importava parlar dels seus problemes i iniciaven una conversa espiritual.

Alguna vegada us podeu trobar amb una persona que vol tenir una conversa "espiritual". En que consisteix? Molt senzill. És aquella que la persona no parla d'ella mateixa ni dels seus interessos sinó del que ha contemplat i del que ha vist. Si teniu la sort de trobar aquell que no us parli d'ell mateix doneu-ne gràcies a Déu perquè això es dóna poques vegades i la conversa no cansa.

Hi ha un escrit antic (contemporani als evangelis) que en diuen "l'Evangeli secret de Marc" on diu que Jesús va passar tota una nit amb un jove mentre li anava ensenyant el projecte amagat del Regne de Déu. Com es fa? Doncs parlant i intentant endevinar el que Déu vol (Mt 6,33) tant per nosaltres mateixos com per als que ens envolten.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ENS PERDEM EN COSES INTRANSCENDENTS

        Quan a la nostra comarca es va parlar de la construcció d'una presó molts dels contraris es va fixar només en l'urbanisme (si aquest lloc o aquell altre, si hi ha o no permisos de construcció...) i no es van preguntar per què la nostra societat està generant més presos que les altres i per què el nombre dels interns augmenta de manera inversemblant. Tampoc no es van preguntar si algú aniria a veure els que tenim encartats. Em pregunto per què tanta preocupació per allò que no sembla important.

Quan han sorgit uns pocs (poquíssims fins ara en el món) casos d'una grip diferent els diaris omplen encara ara, planes i planes parlant de la mascari-la,del contagi... i es magnifiquen uns poques, poquíssimes, morts en el món occidental, mentre a diari hi ha milers i milers de mort per la fam, la sida i per les conseqüències de la guerres (refugiats, desplaçats...). com es que destinem tant de temps a uns malalts o morts (que són pocs) i tan poc als que són nombrosíssims.

Quan en un partit de futbol s'hi juga el premi d'ésser el primer en una temporada es fan servir paraules grandiloqüents  (partit transcendent,...) i també s'omplen planes i planes i espais de les televisions. Si ho considereu bé, penseu-hi una mica, veureu que no és un joc de vida o mort com ho és la desgràcia dels habitants del sud del Sudan.  Si no es guanya la competició aquest any es pot guanyar el següent i de totes maneres no afecta en casi res de la nostra vida.

Per què aquestes incongruències i desproporcions? No sabem distingir allò que és més important i, si ho sabem distingir, no tenim el coratge per triar-ho.

I què tenim per poder discernir?

La pregunta sobre la nostra escala de valors.

El més important de la teva vida és l'equip de futbol?

T'arrossegues en la veneració dels ídols que et presenta la societat?

Penses que la salut dels pobles occidentals (EE UU i Unió Europea) és molt més important que la mort de milions de subsaharians?

Fins on és important la vida d'aquells que nosaltres mateixos hem empobrit?

Totes aquetes preguntes poden tenir respostes molt diferents però certament si som capaços de contemplar tot això des de la mirada de Déu, que és Pare de tots, tot serà diferent. Contemplem, si més no, aquelles coses que Jesús considerava importants:

Salva una dona que volien apedregar per haver violat la llei, la dona adúltera (Jn 8,1-12).

Diu que ningú no faci caure els més petits perquè els seus àngels estan contemplant del Pare del cel (Mt 18,10).

Aquestes coses són transcendents perquè hi ha va la vida o la mort de la dona i la salvació dels petits. Aquestes coses són realment importants.

Si, en canvi, el criteri per discernir som nosaltres mateixos (el que ens sembli a nosaltres) i els nostres gustos, caurem en la trampa de tirar aigua al propi molí.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EMPESTATS

 

     Recordo que de petit es parlava sovint de les pestes de grip que hi havia hagut en temps passats però que la gent que aleshores em semblaven grans – i que de fet mirat des d'ara no ho eren pas tant – recordaven com a viscudes amb tota la tragèdia de tantes llars tocades per la desgràcia amb resultats d'un gran nombre de morts.

 

Avui dimarts - que és quan estic escrivint -, la notícia esfereïdora de la possibilitat d'una pandèmia – que recordem és una epidèmia a escala general, en aquest cas fins i tot mundial – de grip mortal, ocupa preferentment – com s'escau – els noticiaris dels mitjans escrits i audiovisuals.

 

Quan cada any està a punt d'arribar l'hivern, els responables de la sanitat pública s'afanyen a expandir milions de vacunacions de la gent gran i també dels qui, no essent-ho encara, són d'una situació de factor de risc per la seva tasca de contacte freqüentat amb persones malaltes o simplement xacroses sobretot per l'edat, preventives de grips que habitualment hi abunden, a vegades amb molta extensió i/o virulència. Molta despesa i tot per mirar d'evitar les saturacions dels serveis mèdics que s'acostumen a donar quan l'epidèmia gripal hivernal fa els seus efectes amb les consegüents molèsties personals, familiars i laborals. Però, tot i l'evident enrenou naturalment gens desitjable, la cosa no passa d'aquí.

 

Però el que ens ocupa i preocupa es tracta d'una grip nova, combinació de tres – la humana ja ancestral, l'aviària que fa uns anys va portar també molt enrenou, i la porcina – en una, que ha anat a fer niu a les entranyes d'aquesta raça animal que amb el mal nom que ja té – recordeu allò de dir-li a un el nom del porc? – ara només li faltava aquesta. I el pobre animaló – o animalàs, ja que pot arribar a aconseguir unes proporcions realment molt grandàriament greixoses – ja el tens respirant – clar!, com qualsevol ésser animat, sinó ja em direu… - i exhalant efluvis gens sans, afegint-se als que ja de natural té – i sinó digue-ho als "soferts" de ciutat quan els del camp hi escanpen els purins adobadors -, i ja la tenim muntada, amb l'afegitó de repercussions dramàtiques també, - per molt que s'avisi i s'insisteixi que menjar els productes porcins no té cap conseqüència perjudicial en quant a l'epidèmia en qüestió -, en les tantes vegades tocades economies dels porqueters, i de retop també de la de les cansaladeries – prou que els afecten tantes altres prohibicions d'ingeriment de tan gustosíssim menjar en les dietes prescrites pels professionals de tractaments de salut i bellesa -, i en el turisme cap aquí-cap allà amb morralet protector o sense.

 

Què ens està passant? Què fem i com que en ple segle XXI - el dels avanços vertiginosos -, ens passin coses així? ¿No serà que en el camp de la salut també estem fent bestieses en la línia del que està portant als daltibaixos en l'economia amb tant pèssimes repercussions en tants milions i milions de persones? Déu ens agafi ben confessats! Però, ai làs!, precisament ara en plena crisi també de confessions! Bé les sagramentals, que de tota altra mena bé n'abunden prou!

Mn. Josep Maria Mas

ARA QUE HAVÍEM TASTAT LA LLIBERTAT!

Un missioner de Rwanda explica que el que noten més els convertits del paganisme no són les escoles catòliques, obertes tanmateix a tots, ni tampoc en els hospitals que també acullen tota mena de malalts sense preguntar-los en què creuen, sinó que el gran canvi el troben en la llibertat.

Les religions paganes omplen de por a la gent, cerquen culpables dels mals (epidèmies, malalties o desgràcies) exigeixen ritus de compensació que, de vegades, són autèntics sacrificis.

El cristianisme en canvi (ara no el distingeixo dels protestants que també són cristians) els dóna la llibertat.

Els tranquil·litza dient-los que no és veritat  que les malalties o les desgràcies siguin càstigs de Déu, els informa que és mentida que resant es guariran de les desgràcies, no els exigeix sacrificis per tranquil·litzar la divinitat i no cerca culpables quan hi ha hagut un fet deplorable.

El Ressuscitat, des dels inicis, obre les portes tancades, transmet la pau als que el "veuen",  i els empeny a perdonar perquè no els retreu cap de les faltes que anteriorment haurien comès a fi que els mateixos creients siguin capaços de fer el mateix.  El Ressuscitat només mira endavant.

Tot ve del reconeixement de Déu com a Pare. Si contemplem d'aquesta manera el nostre Déu (el meu Pare com repeteix tantes vegades Jesús) no ens ha de preocupar ni el menjar ni el vestir ni tampoc ens han d'amoïnar gaire els nostres propis errors.

Avui no ens adonem que som fills d'una terra que ha estat cristianitzada ni veiem que la llibertat de la que gaudim, ens ve d'aquesta fe que ens ha fet lliures. Això val també pels que aquí es professen ateus.

Som lliures de menjar el que volem, de tenir els amics que vulguem encara que no siguin creients en la nostra fe, fins i tot de criticar de manera ferotge la mateixa església perquè sabem que, per damunt d'ella, sempre hi ha el Déu que és Pare de tots.

Aquells que, dintre de l'església tenen por pel que fan o pel que no han fet, s'acosten més al paganisme que la religió de Jesús (Col 2,20-23) per més que de vegades els que ens voldrien fer tremolar fossin alguns jerarques de la mateixa església que no han paït prou bé l'Evangeli.

Sant Pau ja havia fet entrar els habitants de Galàcia en el camí de la llibertat i, quan va veure que alguns tornaven als antics rituals i a l'antiga por que els venia del judaisme d'aquell temps, els recrimina que vulguin justificar-se per les pròpies obres i no per la fe en aquell Jesucrist que els havia fet lliures: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? Responeu-me només això: ¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? ¿Tan insensats sou? Havíeu començat rebent l'Esperit, ¿i ara acabareu fent les vostres pròpies obres? Els dons de l'Esperit, ¿els heu experimentat en va? Potser sí que ha estat en va! El qui us concedeix l'Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? (Ga 3,1-5).

Si heu descobert bé la fe en Jesucrist no tingueu por ni tant sols de poder deixar l'església o de tornar a acceptar-la perquè amb el Crist podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Endevinareu que, quan el cristianisme (o un rector de parròquia) us volen portar pel camí de la por, estem retornant al paganisme.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TESTIMONIS D’ALLÒ QUE HEM VIST

Cap animal, per molt amic de l'home que sigui, pot ésser testimoni de res. Els falta la imaginació i capacitat de pair el que han vist. Saben, això si, repetir el que els hem ensenyat o han après perquè tenen memòria.

Nosaltres podem ésser testimonis i aquesta és la nostra grandesa però alhora és la font de sofriment.

Quan hem vist morir un amic no sols el trobem a faltar (que això és la memòria) sinó que ens veiem venir la pedregada. Sabem dues coses: una, que no el veurem més i una altra, que també nosaltres tindrem la mateixa fi. I això passa amb tota mena de sofriment que patim el doble perquè endevinem que durarà per molt temps o que pot ésser no ens el traurem de sobre.

He dit també que la capacitat d'ésser testimonis es la nostra grandesa perquè som capaços de gaudir molt en veure una dona cuidant anys i anys un familiar malalt. Aquest gest és la bellesa de la vida i de la resurrecció. Només el podem captar els humans.

És el que Jesús diu a Nicodem: Parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist (Jn 3,11). O també el que diu l'inici de la Primera carta de Joan:  Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat (1Jn 1,1-2).

Però què ens passa?

Que quan hem vist alguna cosa que té molta grandesa ens falten paraules per poder-ho expressar. Com ho fem per dir que hem vist una dona cuidant el seu infant o vigilant la malaltia d'un avi?  Fem servir paraules que no són mai exactes però no en tenim d'altres. Diem que la dona és de pedra picada (molt forta) o que no es mou mai del costat d'aquell avi (quan en realitat estones se'n va a dormir i comprar). Tothom ens entén perquè, quan el llenguatge no arriba més enllà hi ha la capacitat de captar el testimoni per part del que ens escolta.

Això és el que van fer els apòstols quan van voler manifestar el testimoni de la seva experiència del ressuscitat.

Per explicar-nos que aquesta visió els va donar molta pau diuen que Jesús se'ls va aparèixer i els va dir: La pau sigui amb vosaltres (Jn20,21).

Per dir que, pel camí, mentre comentaven la desgràcia de la mort humiliant de Jesús i el fracàs que això va suposar van anar descobrint que darrere de tot hi ha la resurrecció, van explicar-nos que el mateix Jesús els acompanyava pel camí i que, partit el pa, els va desaparèixer (Lc 24,13-35).

Quan van experimentar que Déu no sols els perdonava sinó que els donava força per perdonar ells també va realatar-nos que el ressuscitat els va dir: Aquells a qui perdonareu els pecats els seran perdonat (Jn 20,23).

El seu llenguatge era un testimoni del que havien "sentit i vist" en el seu interior. No es van inventar una historieta sinó que ens van donar el millor que té qualsevol persona que és la capacitat de fer-se entendre en allò que va més enllà del que podem comprovar amb una màquina de fotografiar o de gravar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

QUAN LA VIDA REFLOREIX

 En la meva darrera intervenció en aquestes pàgines, presentava un panorama que n'hi havia per llogar-hi cadires. Tot i que el darrer paràgraf  menava a l'esperança i la confiança, avui, de ple en la celebració de la Pasqua, que és el triomf de la Vida sobre la Mort per la Resurrecció del Crist, i coincidint amb aquest esplet de la natura regada aquesta Primavera amb l'abundor de l'aigua de vida que fa reverdir i florir per tot arreu, vull presentar el contrast de la diguem-ne llista negra de la que feia menció:

 

* Quan saps d'un magribí sense el seu braç dret perdut essent infant, arribat en patera a les Canàries després d'altres tres intents fallits i arribar fins a punt de morir en l'intent i tot pel somni d'una vida millor, que afirmi que "pitjor era renunciar al somni: pots viure sense cotxe però no sense amor, sense braç però no sense cor; una victòria sense sofrir només és guanyar, no véncer", i que ara, obrint-se pas entre nosaltres, entrena com a atleta en el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat.

* Quan veus les reaccions solidàries davant les conseqüències de mort i destrucció a causa dels terratrèmols al centre d'Itàlia.

* Quan et trobes amb uns pares que no s'avergonyeixen del seu fill deficient i que el porten arreu on poden i ben arreglaat, al dia com tots els demés diguem-ne, amb perdó, "normals", i que te'n parlen amb emoció i agraïment per tot el que ell els va donant i no els parlis pas de que els falti.

* Quan pots comprovar la llarga llista de persones voluntàries en la solidaritat amb els més desfavorits, en la cultura, en el lleure, en l'esport, en l'àmbit religiós, en els valors nacionals, en el respecte a la natura, en l'agermanament entre els pobles, en l'art, en l'artesania, en les tradicions, en el folklore, etc.

* Quan hi ha esforços esperançats i fins i tot il·lusionats i sacrificats d'empresaris, treballadors i govenants per superar la crisi econòmico-social.

* Quan es troben donadors de sang i d'òrgans per a implantaments.

* Quan es donen investigadors-lluitadors contra les malalties respectuosos amb el cicle vital.

* Quan pul·lulen mestres herois que segueixen confiant en la tasca educativa davant nens i nens i nois i noies tocats per tants antivalors amb l'aquiescència paterna i/o materna.

* Quan veus néts que estimen llurs avis i àvies, pares i mares que estan pels seus fills i filles; que n'hi ha, certament.

* Que hi hagi una ben nombrosa colla d'adolescents i joves que passin un Dilluns Sant a Montserrat amb uns mossens, compaginant estones de gresca amb un Viacrucis per la muntanya i acabin amb una Celebració Penitencial amb confessions i tornin afirmant que s'ho han passat bé i que tenen ganes de tornar-hi.

* Que una filla amb els cinquanta i escaig a sobre deixi la feina i porti els pares vellets i malalts a casa per cuidar-los.

* Quan hi ha joves que segueixen fidels en la fe, vivint-la i testimoniant-la malgrat mofes i desprecis.

* Quan es pot parlar d'adults que pensen i actuen, sense amagar-se'n, de paraula i obra, en les pròpies responsabilitats i professionalitats.

* Quan home i dona assumeixen un fill o filla "sopresa" i tiren endavant.

* Quan arriba, per fi, distensió en els tòpics enemics ancestrals EEUU-Cuba.

* Quan s'anuncien millores en l'aplicació de la distribució d'ajudes a les persones depenents.

* Quan s'obre una escola de pastors a Catalunya per garantir el relleu generacional d'aquest ofici ramader i s'hi compta amb una bona colla de matriculats.

* Quan es fa un concert musical que, mitjançant signes, hi poden entrar persones sordes i així puguin fruir d'alguna manera d'aquest art celestial.

Quan…

 

La vida refloreix i és veritablement Pasqua!!

Mn. Josep Mª Mas

I QUAN NO HI HAGI CAPELLANS...

Molta gent es pregunta què passarà quan no hi hagi capellans o quan n'hi haurà tan pocs que no podran abastar la feina.

Els pobles que han quedat sense capellà, després d'un temps de només tenir-lo els diumenges i algun dia entre setmana, s'han anat fent càrrec de l'església (edifici) i molt sovint també de la catequesi. Es fan més responsables segons si el capellà, que els ve de fora, els dona autonomia o no (sobre tot l'econòmica). En aquests llocs es mantenen Misses dominicals i altres actes de pregària periòdics amb un nombre reduït de fidels i, en els pobles, els enterraments per l'església.

Tot amb tot es veuen venir unes noves maneres de funcionar que probablement aniran a més.

Segurament el que es notarà més és l'augment de les cofradies que fan processons (Setmana Santa, Corpus...) o els grups que fan pessebres vivents o altres actes més o menys teatrals al carrer. Són molt externes que no sols tenen gent entre els organitzadors sinó també entre el poble que li agrada anar de públic a l'espectacle. Això ja es veu que augmentarà tan si els capellans ho recolzen com no. Com que aquests actes públics poden esdevenir reclams per turistes (ni que siguin de la comarca) els periodistes els publicaran i les autoritats normalment els donaran suport. Amb el temps es poden desprendre del tot de l'església com ha passat amb la Patum o amb els teatres de la Passió de diferents pobles. Aquests actes religiosos de vegades poden ésser artísticament molt ben fets (com el pessebre de Fals o de Els Prats del Rei) i sovint aconsegueixen que molta gent del poble hi participi activament.

Una altra activitat més o menys lligada a l'església és la caritativa, que va més enllà de Càritas com són les grans campanyes a favor d'una necessitat determinada. Algunes amb gran ressonància com les campanyes del Vicenç Ferrer, la Marató de TV3, i altres. Aquestes activitats els pot passar el mateix que al diaca Felip que, quan Simó el Mag veié les "signes i prodigis" que feien els seguidors de Jesucrist, va voler comprar i fer-ho a base de més diners (Ac 8,18-19). Vull dir que si aquesta mena de campanyes funcionen, s'aniran desprenent de l'església (si és que hi han estat mai lligades) perquè tot allò que és mediàtic a la llarga no necessita ni la paternitat de Déu, ni la fe per mantenir-se. En tenen prou amb   un recolzament econòmic d'alguna institució. Cal recordar que el que ens ha de caracteritzar als cristians no són els "signes i prodigis" sinó la fe.

Però crec que hi ha alguna cosa nova que naixerà a manca de capellans: Els petits grups contemplatius a l'entorn d'un ermità, d'un convent de monges o de vegades a l'entorn d'algun capellà. Són gent que no fan soroll, es troben per contemplar, fan estones de silenci, visiten malalts o presos, no són mai gaires i bastanta gent que s'ho mira i es deixa caure a les tobades de tant en tant. D'aquests grupets cada dia n'hi haurà més (Santa Clara, comunitat de Natzaret, Mas Blanc, Sant Salvador, grups a l'entorn dels jesuïtes, claretians...) perquè serà el lloc idoni per tanta gent desconcertada  que sovint, com la samaritana canviava de marit (Jn 4,15-19), canvien de religió cercant experiències noves. Aquests grups, que són molts més del que sembla, marcaran el futur en aquest món tan canviant. I per què marcaran el futur? Perquè tenen allò que és fonamental: La descoberta del Déu que ens estima i la contemplació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

PASQUA DE RESURRECCIÓ

 LA JOIA DE LA RESURRECCIÓ

          Un gos sovint el veiem satisfet però no feliç. Molta de la propaganda que rebem invitant-nos a convertir-nos en consumidors de productes és per satisfer els desitjos de privilegi (tenir un cotxe determinat o uns dinerets guardats), de poder (disposarem dels altres com ens sembli) o de prestigi. Però aquetes coses només ens fan tornar satisfets com els gossos o els gats. La felicitat és una altra cosa.

La felicitat ens ve per la descoberta d'algú que ha passat al davant, ens ha estimat i ens té en compte; la felicitat ens ve també per haver-nos posat al servei dels altres com Jesús ho feu en el seu temps o per haver descobert que tenim més força interior del que ens pensàvem. Això ens omple de una altra mena de joia que no es compra ni es ven.

Contempleu aquest text preciós de José Antonio Pagola parlant de la bellesa de l'obra de Jesús, la que ens fa tornar agraïts i embedelits.

Diu que Jesús per més que irritava els dirigents del temple "continuarà acollint pecadors i exclosos. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat la seva vida sencera: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l'amor de Déu als últims, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l'imperi, per molt que molesti en els ambients propers al governador romà. Si un dia l'executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l'amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui sofreixen el mal i la malaltia: donarà «acolliment» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i a gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora que inspira la seva vida sencera, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atreu tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves últimes paraules... perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera". El rostre del crucificat és el mateix rostre que el ressuscitat..

La felicitat que ja podem trobar ara, passa per aquesta contemplació d'aquest Jesús que ens ha estat donat com un regal i testimoni de com pot ésser una vida (vida perdurable com diem en el "credo"). La d'ell per agrair-li i la nostra per apropar-nos a aquesta mena de felicitat que poc te a veure amb la satisfacció.

La Resurrecció ens ajuda a veure que ésser cristià no vol pas dir seguir les directrius de l'església sinó deixar-se seduir per Jesucrist. Si el seguim som ressuscitats, com ell (Col 3,1).

L'església ens ajuda reunint-nos, proclamant la bellesa d'aquest Rostre que ens ha estimat i regulant uns cerimònies perquè arreu del món ens puguem trobar amb els creients en la mateixa fe. No ens negarem a trobar-nos amb els altres que cerquen el mateix Crist i formen la mateixa església oi?

Però sempre, per damunt del Papa i dels bisbes i capellans, hi ha el seguiment d'aquest Ressuscitat amb el que hi trobem la joia i una altra manera de contemplar la vida.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EL SOFRIMEN

 En aquest dies de Setmana Santa és bo que parlem del sofriment. Alguns de vosaltres enguany, pot ser participant en cerimònies de la setmana sagrada o en la meditació del vostre silenci,  contemplareu la Creu de Crist on hi meditareu Jesús crucificat, burlat i humiliat pels dirigents, mentre el poble ho contempla indiferent i uns pocs s'entornen a Jerusalem donant-se cops al pit reconeixent el disbarat que s'havia perpetrat (Lc 23,48).

Mentrestant la majoria de la gent del nostre poble, sobre tot els infants, viuran la Setmana Santa com dies d'esbarjo, de festa i de menjar la mona. No sentiran ni a parlar de la Passió ni de la Resurrecció.

En realitat, però, molta gent esteu compartint el sofriment de Jesucrist en la vostra pròpia vida.

-          Fixem-nos en les dones maltractades i els homes humiliats per la pròpia esposa. Una cosa i l'altra.

-          Contemplem els malalts sols i abandonats, com aquell que em deia: "Tots esperen que em mori".

-          Els fracassats en el treball i els que se'ls acaba la prestació de l'atur i també els joves que ja no tenen el raconet per anar a les sales de festa el cap de setmana. També ho senten.

-          Molts altres que podríem afegir que també comparteixen el sofriment de la creu de Crist.

Però el sofriment és bo? De cap manera. No ens enganyem. És una situació absurda no volguda per Déu (Rm 8,20-21).

No ens havien dit sempre que Jesús ens redimeix sofrint? Pot ser si però no és manera de dir-ho. Va morir com va morir com a conseqüència de la vida que havia portat.

-          La seva valentia en defensar pobres i viudes (els més menyspreats del seu temps) va enfurismar aquells "purs" que ja els estaven bé les diferències. 

-          La seva mirada al Pare que aconseguia que els dirigents del temple se sentissin desplaçats perquè si ell tenia fil directe amb el Pare per què servia el temple?

-          La seva preferència per qualsevol home/dona per damunt de les lleis desconcertava els fariseus que veneraven lleis i preceptes i volien que es complissin.

-          La seva apertura envers els pagans (el centurió, la cananea, la samaritana, el pa repartit en territori pagà) molestava aquells puritans del judaisme.

Tots aquests ofesos el van portar a la mort. I els "seus" van fugir un per ací i l'altre per allà.

Dit això ens podem preguntar: el sofriment no té cap valor?

Ho hem de considerar al revés: El que té valor ens costa i sovint, molt sovint, va acompanyat de sofriment.

El que val (encara que costi) és la defensa de tot home/dona, l'acceptació de la parella, dels pares com son i dels fills amb els seus defectes. El que val també és l'acceptació de la pròpia feblesa, malaltia o poca capacitat.

Nosaltres no venerem a Jesús pel seu sofriment sinó per la seva vida consequent en defensa dels altres que li va comportar la creu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

LLEIS NO CRISTIANES CONTRA ELS IMMIGRANTS

En moments de crisi els governs es posen nerviosos i van promulgant tota mena de lleis sense ordre ni concert. Omplen el país de funcionaris per controlar més la societat i no s'adonen que no tindran amb què pagar-los. Ara el govern està preparant una llei que parlarà dels immigrants. Haurà de posar funcionaris per complir el que vol la llei.

Un grup important d'entitats cristianes i altres que s'hi ha afegit han fet un document per posar-nos alerta d'aquest projecte de llei.

Avui són ells la població immigrada però també ho van ésser els nostres pares o avis (o pot ser fa més temps) que van venir a viure en aquet país que és nostre i el nostre país és també dels que van arribant.  Qui ha dit que la terra és nostra? No hem d'oblidar allò que Jahvè digué a Moisès que: El ritual és el mateix, tant per als estrangers com per als nadius. (Nm 9,14). I allò altre del profeta Isaïes: El Senyor es compadirà dels descendents de Jacob. Els d'Israel seran encara els seus predilectes, i els farà tornar a la seva terra. Els estrangers s'ajuntaran a ells, s'uniran al poble de Jacob (Is 14,1).

Avui, doncs, juntament amb el full diocesà us ajuntem un escrit signat per moltes entitats. Aquest fou redactat per grups cristians però s'hi ha adherit altres entitats de diferent signe. Em sembla que nosaltres també ens hi podem adherir.

No podem fer pagar als immigrats els moments de crisi que vivim tots. No és culpa d'ells sinó d'aquells que s'han enriquit desmesuradament, els noms dels quals encara a penes coneixem.

Nosaltres haurem de dir com el profeta Isaïes: I als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor, per adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors, que guarden el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança,  jo els faré entrar a la meva muntanya santa, i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració (Is 56,5-7).

I també Ezequiel que deia: Aquests estrangers,els heu de tractar com si fossin nadius israelites. Participaran en la distribució de l'heretat igual que les tribus d'Israel. (Ez 47,22)

No oblideu que tots som fills d'estrangers que vam venir en aquesta terra.

No caiguem en la temptació d'acusar-los a ells dels mals del nostre poble perquè si be és cert que, entre ells, hi ha delinqüents, també n'hi ha entre els habitants del nostre país. Si alguns d'ells roben no oblideu que els nostres magatzems els compren el producte robat.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ES POT VIURE SOTA LA DOMINACIÓ D’UN ALTRE?

               Tot el temps de la meva escolarització fins que vaig acabar els estudis vaig haver d'aprendre totes les assignatures amb una llengua (el castellà) que no era la de casa meva amb uns mestres que o bé la imposaven o bé se sotmetien. Això ni ens va fer perdre la joia de la infància o de la joventut ni tampoc ens va fer gaire mal perquè no ens van pas robar la nostra identitat. Aquesta experiència de submissió cultural (igual passa amb la política o la militar) no fa mal si algú t'ajuda a pensar i te'n adones perquè el que fa mal i et fa esclau és la inconsciència. Aquesta si que et fa perdre la identitat i no el domini militar o econòmic. El Senyor no es complau en la força dels cavalls ni en els peus lleugers del guerrer (Sl 147,10). Els vertaders dominis no venen per aquest cantó.

Ni el Nepal, ni el Sàhara, ni la mateixa Catalunya perdran la identitat si la submissió només els ve de fora encara que sigui amb exèrcits i governs titelles mentre hi hagi que ajudi a reconèixer la situació de dominats, malgrat que algunes d'aquestes opressions sembla que van per llarg.

Mireu el que passava en temps de Jesús: Tan els fariseus com els saduceus, els zelotes i el poble estaven convençuts que, si es podien treure de damunt el domini militar, econòmic i polític dels romans, el poble seria lliure. Era l'únic esclavatge que endevinaven.

La sorpresa la va donar Jesús quan, desconcertant-los a tots, els assegura que hi havia uns lligams que els creaven una més forta dependència: el del temple (Mc 11,15-17) perquè marginava els pobres i el del pecat (Jn 8,34) perquè és un lligam intern molt més fort que els exteriors. Els fa veure que el problema no és que algú estigui a sobre d'ells (com els romans) sinó que l'esclavatge de veritat el portem a dintre nostre i en el nostre propi país.

I no tan sols això sinó que Jesús va més enllà i ens diu que cal estimar els romans i elogiar allò que tenen de bó (Mt 8,10), que cal acollir els publicans que eren els que col·laboraven amb els dominadors (Lc, 19,1-10). També Jeremies havia dit, uns quan segles abans, que els deportats de Babilònia farien bé de construir cases i fer prosperar el país que els havia extradit...

«Això diu el Senyor de l'univers, Déu d'Israel, a tots els qui jo he fet deportar de Jerusalem a Babilònia: Construïu cases i habiteu-hi; planteu horts i mengeu-ne els fruits;  caseu-vos i tingueu fills i filles; preneu mullers per als vostres fills i doneu les vostres filles en matrimoni perquè també tinguin fills i filles. Multipliqueu-vos aquí, no minveu! Procureu el bé de la ciutat on us he deportat i pregueu per ella al Senyor, perquè del seu benestar en depèn el vostre (Jr 29,4-7).

La vertadera submissió no ens ve de fora. No és quan ens neguin la nostra identitat (exercint poder sobre nosaltres) ni quan se'n burlen (desprestigiant el que és nostre) ni tampoc que ens obliguen a pagar més que els altres (quedant-se els privilegis del diner) ens prenen l'esperit sinó quan aconsegueixin que no ens en adonem. El qui s'adona que està esclavitzat ja ha fet el primer i principal pas cap a la llibertat perquè s'ha alliberat en el seu interior.

De totes maneres molt de compte perquè, a la que ens descuidem, nosaltres també ens tornem dominadors quan ni tan sols respectem la cultura dels altres o la seva fe, els ridiculitzem i ens deixem endur per la cridòria d'una manifestació sense saber perquè hem sortit al carrer.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

UN COMITÈ D’EXPERTS

"Un comitè d'experts han assessorat el govern sobre la llei d'avortament".
Què vol dir un comitè d'experts? Gent que assessora sobre algun
aspecte però ets tu el que tries qui decideixes el que has de fer.
Els experts només aconsellen segons els seus coneixements però les
decisions les prens tu. Posaré un exemple.
Una família veu que els diners no els arriben i decideixen consultar a
un expert.
Aquest sap molt d'economia (i només d'economia), fa els càlculs del
que guanya el marit i la dona i del que gasten nens i avis i decideix
que s'ha de reduir els infants i eliminar els vells. Econòmicament és
així. Ja es veu que l'expert no prendrà la decisió.
No us agrada el consell i ho pregunteu a un botiguer i us farà el
relat dels llocs on es compra més bé i com estalviar en menjar i roba.
Però la família optarà per comprar on vulgui.
Les decisions les preneu vosaltres i els experts us ajudaran a veure
les conseqüències del que voleu fer.
Si el que voleu és tenir un altre infant la decisió ja està presa i
els experts us diran el que us costarà (economistes), les atencions
mèdiques que requerireu (experts en medicina), el tipus de botiga en
menjar i roba on faríeu bé de comprar (comerciants) però sou vosaltres
que voleu un infant a la casa.
L'engany del "gobierno" no està en consultar els experts sinó en
fer-nos creure que són ells els que prenen decisions.
Quan el govern crea un grup d'aquests ja ha decidit el que vol fer i
tot depèn del tipus d'entesos que elegirà el poden decantar cap un
cantó o cap a l'altre però no gaire perquè la decisió ja està presa.
Si els tria molt tècnics les solucions que donaran seran menys
humanes. Tallaran ras i curt prescindint de la vida de les persones.
No ens han dit si han consultat cap expert en humanitat, capaç de
dir-los que un nen sense mà o un paralític, poden aportar molta més
humanitat que molts altres. No sabem si han consultat els que defensen
la vida (com els ecologistes) que els hauran de dir que cal salvar
tota vida, al menys aquesta seria la conseqüència de la seva
ideologia.
Sabeu si han consultat a aquells que poden calcular el creixement
espiritual d'aquells pares que ha decidit assumir alguna deficiència
d'un infant i això els converteix a ells en gent de molta més qualitat
humana que molts altres? Que no us heu fixat que sovint la millor gent
de molts pobles són aquells que han hagut de lluitar per salvar els
defectes innats d'un infant i l'han hagut de fer créixer amb molt més
esforç que altres famílies sense aquesta mena de problemes?
O pot ser només han demanat l'opinió en experts nazis pels que la cosa
més important del món és la presència física (la raça més pura) d'una
natura sense tara.
A mi m'agradaria que ens haguessin dit la veritat: que ja tenien presa
la decisió i que s'han triat experts a mida.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESIGNAR L’ENEMIC

Acabada l'etapa electoral (gallega i basca) tots ens quedem
una mica alleujats i no ho dic pels resultats sinó pels discursos i
els mítings que havíem d'aguantar, si no apagàvem els nostres
receptors. Tota la intoxicació de paraules anava adreçada als
indecisos perquè els altres (els que ja tenen pensat el vot) els
rellisca. I l'indecís normalment és el més feble.
I què es fa per entabenar el pobrissó que no sap a qui ha de votar?
Espantar-lo a base de "designar l'enemic" que és l'altre (el del
partit que no hauria de votar). I com es fa? Mentint, fent acusacions
genèriques de grans corrupcions, explicant les dolenteries que faria
si acabés governant, insinuant que alguns d'aquells estan a punt
d'ésser jutjats perquè el públic comenci a imaginar la cara del
malvat.
El poble (els que no saben de què va tot aquest engany) es posa molt
més al costat de l'acusador i es creu totes les denúncies, per
infundades que siguin. La cosa arriba a un límit tal que el dia abans
de les eleccions sembla impossible que ningú pugui ni tan sols parlar
amb els altres, ni que es pugui fer cap mena de coalició o pacte.
No val a dir que aquesta infame litúrgia forma part de les consuetuds
electorals perquè això no és veritat si ho mirem des dels pobres
enganyats acurrucats com gossets sota la taula en un dia de tempesta.
Aquestes maneres d'actuar poden ésser interessants i efectives com
estratègies o tàctiques per aconseguir el poder però hem de proclamar
que estan molt lluny de l'Evangeli.
Què en diu Jesús dels enemics? Que els hem d'estimar (Mt 5,43-45) i
desitjar que acabin tenint la mateixa imatge que, per a ells, vol el
Pare del cel.
Sant Pau que havia començat pel camí de la persecució i de les
delacions contra tot aquell que no respectava el temple i les seves
lleis, quan va veure el rostre del Crist pel camí de Damasc, va
convertir-se, que vol dir que va canviar la seva mirada. Pau convertit
deia:
Jo, que no era esclau de ningú, m'he fet esclau de tots per guanyar-ne
tants com pugui. M'he fet jueu amb els jueus per guanyar els jueus;
tot i no estar sotmès a la Llei, he viscut amb els qui hi estan
sotmesos com si jo també hi estigués, per guanyar-los a tots ells...
M'he fet feble amb els febles per guanyar els febles; m'he fet tot amb
tots per salvar-ne alguns, costés el que costés. Tot ho faig a causa
de l'evangeli, per poder-hi tenir part (1Co 9,19-23).
És mentida que "la política és la política i allà val tot" perquè un
creient ha d'eradicar la mentida i la sospita en qualsevol dels àmbits
en els que es mou. L'evangeli ha d'englobar tota la nostra vida, també
la política. L'insult i la mentida contra l'adversari és una ofensa a
Déu Pare que ens vol germans i més encara quan hi estan implicats els
pobres que no saben que tot plegat no és altra cosa que un joc entre
polítics. L'engany al pobre és una traïció al mateix Crist.

JOSEP ESCÓS I SARSANEDAS

DESPRÉS DE LES DISBAUXES

                Després de les disbauxes de la Carnestolta hem de compadir-nos i demanar perdó? Doncs no. Ni la disfressa, ni la joia de la festa tenen res a veure amb el pecat.

Això molta gent ho intueix però no saben com formular-ho i és quan es presenten les festes com una gran infracció. No va per aquí.

Ni la Quaresma és per redimir la Carnestolta ni la aquesta és per aguantar el cop d'aquella.

L'única diferència és que l'un (Carnaval) compta amb tots els aparells de propaganda i l'altre (la quaresma) ni se la mencionarà si no és per fer-ne la mitja rialleta.

Prou feina tindrem en recuperar la paraula (Quaresma) amb la joia de la conversió.

Les grans infraccions no venen  pas amb disfressa sinó amb aparences de normalitat.

Quines són les grans infraccions, aquelles que ens separen del Creador?

- Doncs quan vivim creguts que, tant com tenim, ens ho hem fet nosaltres, que no hem rebut res ni hem d'agrair res a ningú. Tanquem els ulls a la gràcia que ens ve per tot arreu. Ens tenim per déus i cometem el mateix pecat d'Adam i Eva que van decidir, temptats per la serpent, que el bé i el mal el triarien ells mateixos. Es convertien en centre del seu món. La conversió consistirà en reconèixer el que vas rebent i adorar el Senyor que és a l'horitzó de tots els béns (Jm 1,17).

- Una altra gran infracció, per la qual tampoc necessitem disfressa, és la ceguesa envers les necessitats del germà. Això s'entén més ara que hem entrat en la crisi del nostre sistema econòmic. Els que s'han enriquit desmesuradament a costa dels aturats i sobre tot a costa dels pobres del Tercer Món no han vista altra cosa que els seus guanys i s'han tornat insensibles als plors dels perjudicats. Només han vist que els afavoreix i no s'han adonat que els altres perden. La Quaresma ha d'obrir els ulls del creient perquè vegi el desgraciat que menja les engrunes del que li cauen de la taula (Lc 16,21) perquè no té res més per ficar-se a la boca. La conversió quaresmal consistirà en demanar a Déu que sapiguem descobrir els que requereixen la nostra ajuda que sempre són molts.

- Encara hi ha una tercera gran infracció, la que Karl Marx en deia alienació, que és perdre l'esperit i deixar-te portar pels altres. Tampoc no té res a veure amb la disbauxa. El que perd l'esperit diu el que li diuen que digui i pensa el que li dicten. Aquesta feblesa d'esperit es manifesta quan alguns (molts) segueixen els dictats del seu partit polític, o de la seva empresa, sense adonar-se que poden perjudicar els altres. Són els que no fan servir el seu cap per pensar i d'aquests també n'hi pot haver dins la mateixa església per això és tan important rebre una "formació" per poder entendre les coses per un mateix. La conversió consistirà en demanar a Déu una llibertat tal que ens il·lumini per aprendre a veure per nosaltres mateixos.

Com veieu la Quaresma no és, ni de bon tros, el contrari de les disbauxes de la carnestolta. Les prohibicions de menjar segons quins aliments no les trobem pas als inicis de la primera església. Sant Pau ens diu que el qui menja de tot que no menyspreï el que no menja (Rm 14,3). En canvi les invitacions a la conversió hi són des de les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli (Mc 1,15).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ARA HI HA FONAMENTALISTES ENTRE ELS EVOLUCIONISTES

                   Fins ara, en els últims temps, quan parlàvem de "fonamentalisme" tots miràvem cap els EEUU i cap a la gent més reaccionària de la dreta que són els que defensen que la creació del món va ésser feta tal com diu el relat bíblic amb set dies i donen per històric el relat de'Adam i Eva i del Paradís.

Tots estàvem tranquils perquè aquesta febrada del passat no ens havia d'arribar. Ara, però, amb el bi-centenari del naixement de Charles Darwin resulta que els que proclamen l'evolucionisme s'omplen la boca explicant-nos que la Bíblia diu que Déu va crear les coses una per una i donant per segur que els catòlics ens ho creiem a ulls clucs. Ara són aquests els que fan un lectura fonamentalista de la Bíblia que vol dir que són incapaços de destriar els gèneres literaris.

No saben (o al menys així ho sembla) que un "mite" és un relat amb forma històrica que intenta esbrinar com van ésser els orígens; tampoc no són conscients que els mites es perden en el temps i ningú no sap qui els va afaiçonar i que la gent els ha pres i acceptat perquè donen moltes pistes de com imaginaven aquells ancestres nostres la divinitat i un cop conegut el gènere literari del relat, a nosaltres ens serveixen per pregar i per parlar.

Anem al relat del primer capítol del Gènesi (el primer llibre de la Bíblia) que explica la creació del món en sis dies i que el setè dia Déu va reposar (Gn 1,1-2,4). Qualsevol científic sap que d'històric res de res i que els creients que el rememoraven adoraven un Déu ordenat, que havia creat home/dona per igual i que havia posat tot (animals, arbres, sol i estels...) a la disposició dels humans.

Ara resulta que els defensors de la nova progresia, entre els quals hi ha periodistes de la tele i molts mestres d'escola, que són els que es pensen que ells són els únics que creuen en l'evolucionisme, fan com els dels EEUU que donen per verídics uns relats (preciosos per altra banda) que es troben a la Bíblia i, a sobre, ens volen fer creure (i així ho van repetint) que els catòlics ens els empassem com si fóssim una colla de borregos.

No ens mereixem tanta ignorància de gent creguda que dogmatitzen contra la Bíblia.

Cap d'aquests no ens explicarà pas que les dones van sortir totes d'una capsa (la capsa de Pandora de la que va néixer la raça maleïda de les femelles) tot i que el "mite" de Prometeu ens ho relata d'aquesta manera. Saben distingir molt bé les virtuts d'aquest heroi capaç d'enfrontar-se amb els déus del desgraciat esdeveniment de la "capsa de Pandora" que el va anul·lar a ell i als mascles descendents enlluernats per les dones. Quan volen, saben llegir en clau de mite. I per què no fan el mateix amb la Bíblia?

Si us pot servir als creients em quedo amb un altre retall bíblic (que és poesia pura i s'ha de llegir en clau poètica) d'un salm en el que el poeta li diu al Senyor:

Quan miro el cel, obra dels teus dits,

La lluna i els estels que hi has posat

Jo dic: "Què és l'home perquè te'n recordis?

Què és un mortal perquè el tinguis present?" (Sl 8,4-5).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

L’ASSIGNATURA PER LA CIUTADANIA

         Ja s'està impartint però hi ha molta oposició. Tota assignatura de qualsevol escola pot manipular els alumnes. Si voleu en comptes de la paraula manipular podeu dir-ne "conduir". No fa pas tant un professor de música per introduir-los en una peça musical primer els deia que Déu no existeix i un altre professor amb la mateix melodia els feia veure la bellesa del Creador expressada amb aquella música.

Sempre influïm amb els nens i joves fins i tot quan el professor diu que és neutre. No és neutre celebrar la carnestolta destinant-hi hores i hores i no mencionar-los la Pasqua. No hi ha cap ensenyament neutre. Sempre manipulem i conduïm pel bé o pel mal.

El cas de l'assignatura per la ciutadania és especialment calent perquè pot servir molt més que les altres per "encaminar" els nens i joves. Només cal veure la gran varietat de textos que han sortit i fixar-se en quin d'aquests ha triat el professor que l'ha d'impartir.

Sorprèn que els polítics de la dreta en siguin tan contraris, quan tothom ha de saber que, si un dia governen ells, aprovaran els llibres text que estiguin en la seva línia. Llavors seran els de l'altre cantó que diran que aquesta matèria no hauria d'estar en el pla d'estudis.

Si aquesta és una matèria tan manipulable ha d'estar en el pla d'estudis?

Penso que és inevitable perquè no podem pas deixar els nens i joves a l'atzar. Algú els ha de orientar d'alguna manera.

Aquest algú qui ha d'ésser? L'error actual no és l'assignatura sinó el fet que els mestres hi tinguin massa a dir. Una matèria tan important pel futur dels educands ha de poder ésser consensuada com a mínim amb els mestres, els polítics i els mateixos pares. No els pares de tot Espanya sinó els pares de la mateixa escola. No pot quedar únicament en mans de mestres perquè de la mateixa manera que ara la majoria tenen una tendència molt remarcada, quasi tots de la mateixa faisó ens podem trobar, a no tardar gaire, que la majoria dels mestres (com a França) siguin emigrats llatinoamericans, àrabs o de qualsevol altre país i llavors no ens valdrà dir que no es veia venir. No els importarà quines són les nostres tradicions, ni la nostra terra perquè no han nascut aquí.

Si els pares han de poder intervenir també hauran de participar en l'elecció del col·legi per als seus fills. I no parlo només d'escola concertada sinó que, dintre de les públiques, igual com ara passa amb les concertades, hi haurà models diferents d'ensenyament i això serà senyal excel·lent perquè voldrà dir que mestres i pares (i polítics locals) han pensat un model per aquella escola.

En aquest moment hi ha, com he dit, llibres molt diferents per impartir aquesta assignatura. Alguns són impresentables i altres excel·lents. No es pot deixar en mans d'un sol mestre l'elecció. Encara que ho trobeu estrany l'escola no pot quedar en mans úniques dels mestres, ni tampoc la medicina en mans úniques dels metges. Cal que altres estaments de la societat els puguin controlar. Ara mateix hi ha un excés de mestres en els nostres Parlaments i, al revés del que podria semblar, els incapacita per fer lleis perquè, sense voler, tiren aigua al seu molí (no legislaran en contra del poder que ara tenen en excés).

Per tant cal plantejar bé el problema. No es traca de dir "assignatura si" o "assignatura no". Cal que, en cada escola, hi participin pares, polítics i no cal dir els mateixos mestres per definir el model que presentaran als alumnes i que ningú no es deixi enganyar si un mestre els diu que serà neutre. Encara ha de néixer el mestre neutre.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS