LA IGUALTAT

 

            Tota la gent d'esquerra la demana (la igualtat) com el talismà per salvar el món de la mateixa manera que els de dretes reclamen la llibertat que, per ells, també és el model per salvar la humanitat.

Qui té raó?

Ja es veu que es necessiten les dues coses (igualtat i llibertat) però no hi ha manera de compaginar-les.

Anem d'una banda a l'altra:

Els que volen conduir el poble cap a la igualtat acaben formant uns governs pleníssims de funcionaris i de delators que controlen cada individu, cada empresa i els detalls del trànsit. El fracàs econòmic acaba essent sonat. Hi ha més controladors que controlats.

I els que proclamen la llibertat propcien aquest capitalisme en el que el  més gros (lliurement, és clar) es menja el petit. Això últim és el que està passant en el món actual on ha predominat la llibertat sense gaire control. Mai no hi havia hagut fortunes tan grosses i multinacionals que dominen sobre els mateixos estats. L'augment dels pobres és superlatiu.

En cap dels dos models la gent (cada persona) no compta.

No hi ha cap altra alternativa?

Si posem l'exemple d'una família que vol viure unida, la solució s'entén molt fàcilment. En aquesta família tot serà igual per a tots? Ja es veu que no. Els petits, els avis i els malalts tenen un tracte especial i també el fill discapacitat. Tampoc la família unida pot donar a tots tota la llibertat perquè farien com els gossos que el més fort es menjaria el dinar del feble. En la família la solució no està, com veieu ni en els projectes d'igualtat ni tampoc amb els estudis de llibertat. No és un sistema de funcionament el que salva la família sinó l'amor.

La solució va pel camí de l'ètica com propugna Sant Pau que diu: contempleu la generositat de Nostre senyor Jesucrist que, essent ric es va fer pobre per nosaltres (2Co 8,9). La solució passa per la moral. El que té es fa pobre perquè estima, no perquè cap llei li obligui. Les lleis, per ben fetes que siguin, acaben burlades. Diu sant Pau: El qui té de sobres, compensi la falta dels altres, així arribarà la igualtat (2Co 8,14-15).

Molt bé. En una família s'entén aquesta solució i, gràcies a Déu, moltes ho practiquen; però qui pot fer entrar els governs i els estats pel camí de l'ètica i la moral?

Amb les armes segur que no, perquè el remei seria molt pitjor que la malaltia. Jo crec amb la taca d'oli: uns que comencin.  Qui ha d'ésser el primer? El qui ho veu clar! Allò que feu Jesús quan li van presentar al jove que tenia els cinc pans d'ordi i dos peixos: Va dir que els repartissin a la gent asseguda (Jn 6,7-9). En cap moment va manar que els altres que tenien menjar també el donessin. Va actuar amb autoritat i no amb poder. Ell dóna, invita a donar i vol que els altres segueixin, sense manar. I el pa arribà per tothom i en va sobrar. Cap govern no fa com la mare Teresa de Calcuta o com Vicenç Ferrer que donen i no reclamen res ni fan lleis entre els que ajuden. Cap govern no fa tampoc com Càritas però acaben reconeixen que és el vertader camí: l'ètica i l'amor als altres.

Us semblarà impossible però és el camí de salvació.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

Ultima carta del Dr Favaloro

Estimados Amigos

Un amigo me envió este email, el cual querí comartir con todos Uds., ya que se trata de un Gran Amigo de Jacinto Araúz que hoy ya no está con nosotros

Si nuestra clase Política tomara solamente un poquito de su ejemplo seguramente tuviéramos un país mejor

Les mando un gran abrazo

Ricardo Araque

El Juez liberó la nota que dejó el Dr. René Favaloro   (Del Dr. René Favaloro/ julio 29-2000 - 14,30 horas) Si se lee mi carta de renuncia a la Cleveland Clínica, está claro que mi regreso a la Argentina (después de haber alcanzado un lugar destacado en la cirugía cardiovascular) se debió a mi eterno compromiso con mi patria. Nunca perdí mis raíces.. Volví para trabajar en docencia, investigación y asistencia médica. La primera etapa en el Sanatorio Güemes, demostró que inmediatamente organizamos la residencia en cardiología y cirugía cardiovascular, además de cursos de post grado a todos los niveles. Le dimos importancia también a la investigación clínica en donde participaron la mayoría de los miembros de nuestro grupo. En lo asistencial exigimos de entrada un número de camas para los indigentes. Así, cientos de pacientes fueron operados sin cargo alguno. La mayoría de nuestros pacientes provenían de las obras sociales. El sanatorio tenía contrato con las más importantes de aquel entonces. La relación con el sanatorio fue muy clara: los honorarios, provinieran de donde provinieran, eran de nosotros; la internación, del sanatorio (sin duda la mayor tajada). Nosotros con los honorarios pagamos las residencias y las secretarias y nuestras entradas se distribuían entre los médicos proporcionalmente. Nunca permití que se tocara un solo peso de los que no nos correspondía. A pesar de que los directores aseguraban que no había retornos, yo conocía que sí los había. De vez en cuando, a pedido de su director, saludaba a los sindicalistas de turno, que agradecían nuestro trabajo. Este era nuestro único contacto. A mediados de la década del 70, comenzamos a organizar la Fundación. Primero con la ayuda de la Sedra, creamos el departamento de investigación básica que tanta satisfacción nos ha dado y luego la construcción del Instituto de Cardiología y cirugía cardiovascular. Cuando entró en funciones, redacté los 10 mandamientos que debían sostenerse a rajatabla, basados en el lineamiento ético que siempre me ha acompañado. La calidad de nuestro trabajo, basado en la tecnología incorporada más la tarea de los profesionales seleccionados hizo que no nos faltara trabajo, pero debimos luchar continuamente con la corrupción imperante en la medicina (parte de la tremenda corrupción que ha contaminado a nuestro país en todos los niveles sin límites de ninguna naturaleza). Nos hemos negado sistemáticamente a quebrar los lineamientos éticos, como consecuencia, jamás dimos un solo peso de retorno. Así, obras sociales de envergadura no mandaron ni mandan sus pacientes al Instituto. ¡Lo que tendría que narrar de las innumerables entrevistas con los sindicalistas de turno! Manga de corruptos que viven a costa de los obreros y coimean fundamentalmente con el dinero de las obras sociales que corresponde a la atención médica. Lo mismo ocurre con el PAMI. Esto lo pueden certificar los médicos de mi país que para sobrevivir deben aceptar participar del sistema implementado a lo largo y ancho de todo el país. Valga un solo ejemplo: el PAMI tiene una vieja deuda con nosotros, (creo desde el año 94 o 95) de 1.900.000 pesos; la hubiéramos cobrado en 48 horas si hubiéramos aceptado los retornos que se nos pedían (como es lógico no a mí directamente). Si hubiéramos aceptado las condiciones imperantes por la corrupción del sistema (que se ha ido incrementando en estos últimos años) deberíamos tener 100 camas más. No daríamos abasto para atender toda la demanda. El que quiera negar que todo esto es cierto que acepte que rija en la Argentina, el principio fundamental de la libre elección del médico, que terminaría con los acomodados de turno. Los mismo ocurre con los pacientes privados (incluyendo los de la medicina prepaga) el médico que envía a estos pacientes por el famoso ana-ana , sabe, espera, recibir una jugosa participación del cirujano. Hace muchísimos años debo escuchar aquello de que Favaloro no opera más! ¿De dónde proviene este infundio?. Muy simple: el pacientes es estudiado. Conclusión, su cardiólogo le dice que debe ser operado. El paciente acepta y expresa sus deseos de que yo lo opere. 'Pero cómo, usted no sabe que Favaloro no opera hace tiempo?'. 'Yo le voy a recomendar un cirujano de real valor, no se preocupe'. El cirujano 'de real valor' además de su capacidad profesional retornará al cardiólogo mandante un 50% de los honorarios! Varios de esos pacientes han venido a mi consulta no obstante las 'indicaciones' de su cardiólogo. '¿Doctor, usted sigue operando?' y una vez más debo explicar que sí, que lo sigo haciendo con el mismo entusiasmo y responsabilidad de siempre. Muchos de estos cardiólogos, son de prestigio nacional e internacional. Concurren a los Congresos del American College o de la American Heart y entonces sí, allí me brindan toda clase de felicitaciones y abrazos cada vez que debo exponer alguna 'lectura de significación. Así ocurrió cuando la de Paul D. White lecture en Dallas, decenas de cardiólogos argentinos me abrazaron, algunos con lágrimas en los ojos. Pero aquí, vuelven a insertarse en el 'sistema' y el dinero es lo que más les interesa. La corrupción ha alcanzado niveles que nunca pensé presenciar. Instituciones de prestigio como el Instituto Cardiovascular Buenos Aires, con excelentes profesionales médicos, envían empleados bien entrenados que visitan a los médicos cardiólogos en sus consultorios. Allí les explican en detalles los mecanismos del retorno y los porcentajes que recibirán no solamente por la cirugía, los métodos de diagnóstico no invasivo (Holter eco, camara y etc., etc.) los cateterismos, las angioplastias, etc. etc., están incluidos.. No es la única institución. Médicos de la Fundación me han mostrado las hojas que les dejan con todo muy bien explicado. Llegado el caso, una vez el paciente operado, el mismo personal entrenado, visitará nuevamente al cardiólogo, explicará en detalle 'la operación económica' y entregará el sobre correspondiente!. La situación actual de la Fundación es desesperante, millones de pesos a cobrar de tarea realizada, incluyendo pacientes de alto riesgo que no podemos rechazar. Es fácil decir 'no hay camas disponibles'. Nuestro juramento médico lo impide. Estos pacientes demandan un alto costo raramente reconocido por las obras sociales. A ello se agregan deudas por todos lados, las que corresponden a la construcción y equipamiento del ICYCC, los proveedores, la DGI, los bancos, los médicos con atrasos de varios meses.. Todos nuestros proyectos tambalean y cada vez más todo se complica. En Estados Unidos, las grandes instituciones médicas, pueden realizar su tarea asistencial, la docencia y la investigación por las donaciones que reciben. Las cinco facultades médicas más trascendentes reciben más de 100 millones de dólares cada una! Aquí, ni soñando. Realicé gestiones en el BID que nos ayudó en la etapa inicial y luego publicitó en varias de sus publicaciones a nuestro instituto como uno de sus logros!. Envié cuatro cartas a Enrique Iglesias, solicitando ayuda (¡tiran tanto dinero por la borda en esta Latinoamérica!) todavía estoy esperando alguna respuesta. Maneja miles de millones de dólares, pero para una institución que ha entrenado centenares de médicos desparramados por nuestro país y toda Latinoamérica, no hay respuesta. ¿Cómo se mide el valor social de nuestra tarea docente? Es indudable que ser honesto, en esta sociedad corrupta tiene su precio. A la corta o a la larga te lo hacen pagar. La mayoría del tiempo me siento solo. En aquella carta de renuncia a la C. Clinic , le decía al Dr. Effen que sabía de antemano que iba a tener que luchar y le recordaba que Don Quijote era español! Sin duda la lucha ha sido muy desigual. El proyecto de la Fundación tambalea y empieza a resquebrajarse. Hemos tenido varias reuniones, mis colaboradores más cercanos, algunos de ellos compañeros de lucha desde nuestro recordado Colegio Nacional de La Plata, me aconsejan que para salvar a la Fundación debemos incorporarnos al 'sistema'. Sí al retorno, sí al ana-ana. 'Pondremos gente a organizar todo'. Hay 'especialistas' que saben como hacerlo. 'Debes dar un paso al costado. Aclararemos que vos no sabes nada, que no estás enterado'. 'Debes comprenderlo si querés salvar a la Fundación' ¡Quién va a creer que yo no estoy enterado! En este momento y a esta edad terminar con los principios éticos que recibí de mis padres, mis maestros y profesores me resulta extremadamente difícil. No puedo cambiar, prefiero desaparecer. Joaquín V. González, escribió la lección de optimismo que se nos entregaba al recibirnos: 'a mí no me ha derrotado nadie'. Yo no puedo decir lo mismo. A mí me ha derrotado esta sociedad corrupta que todo lo controla. Estoy cansado de recibir homenajes y elogios al nivel internacional. Hace pocos días fui incluido en el grupo selecto de las leyendas del milenio en cirugía cardiovascular. El año pasado debí participar en varios países desde Suecia a la India escuchando siempre lo mismo. '¡La leyenda, la leyenda!' Quizá el pecado capital que he cometido, aquí en mi país, fue expresar siempre en voz alta mis sentimientos, mis críticas, insisto, en esta sociedad del privilegio, donde unos pocos gozan hasta el hartazgo, mientras la mayoría vive en la miseria y la desesperación. Todo esto no se perdona, por el contrario se castiga. Me consuela el haber atendido a mis pacientes sin distinción de ninguna naturaleza. Mis colaboradores saben de mi inclinación por los pobres, que viene de mis lejanos años en Jacinto Arauz. Estoy cansado de luchar y luchar, galopando contra el viento como decía Don Ata. No puedo cambiar. No ha sido una decisión fácil pero sí meditada. No se hable de debilidad o valentía. El cirujano vive con la muerte, es su compañera inseparable, hable de debilidad o valentía. El cirujano vive con la muerte, es su compañera inseparable, con ella me voy de la mano. Sólo espero no se haga de este acto una comedia. Al periodismo le pido que tenga un poco de piedad. Estoy tranquilo. Alguna vez en un acto académico en USA se me presentó como a un hombre bueno que sigue siendo un médico rural. Perdónenme, pero creo, es cierto. Espero que me recuerden así. En estos días he mandado cartas desesperadas a entidades nacionales, provinciales, empresarios, sin recibir respuesta. En la Fundación ha comenzado a actuar un comité de crisis con asesoramiento externo. Ayer empezaron a producirse las primeras cesantías. Algunos, pocos, han sido colaboradores fieles y dedicados. El lunes no podría dar la cara. A mi familia en particular a mis queridos sobrinos, a mis colaboradores, a mis amigos, recuerden que llegué a los 77 años. No aflojen, tienen la obligación de seguir luchando por lo menos hasta alcanzar la misma edad, que no es poco. Una vez más reitero la obligación de cremarme inmediatamente sin perder tiempo y tirar mis cenizas en los montes cercanos a Jacinto Arauz, allá en La Pampa. Queda terminantemente prohibido realizar ceremonias religiosas o civiles. Un abrazo a todos René Favaloro ¡Viví la mejor experiencia en la web! Descargá gratis el nuevo Internet Explorer 8 http://downloads.yahoo.com/ieak8/?l=ar ¡Viví la mejor experiencia en la web! Descargá gratis el nuevo Internet Explorer 8 http://downloads.yahoo.com/ieak8/?l=ar

ELS FAMILIARS DELS “TERRORISTES”

         Primer de tot sapigueu que costa més del que sembla definir qui són els terroristes. Quan  hi ha un cop d'estat, com ha passat a Hondures, qui és el terrorista, el que ha usurpat el poder o el que, des de fora vol entrar (per més corrupte que hagués estat).

Veureu que la cosa sempre es resol dient terrorista al que en el moment actual no és al poder. No ens valdria definir que els terroristes són els que tenen armes perquè els altres també en tenen.

Però anem als familiars.

Se'ls ha de castigar? En el nostre país els familiars reben el càstig de tenir moltes restriccions per visitar els seus presos. Va contra el dret internacional però hi ha qui fa coses més gruixudes. Nosaltres rai, diríem.

Els jueus ensorren la casa del palestí que ha comés algun acte contra Israel. Per tant els familiars són castigats molt fort ja que es queden sense casa.

Però sempre hi ha un pitjor. Aquesta setmana en venia la notícia del que fa el govern txetxè (per tant els russos) amb els familiars dels que estan amagats a la muntanya: el govern els crema la casa on hi viuen els familiars i els diuen que, si volen viure i tenir una altra casa primer han d'anar  a cercar el que està a la muntanya i portar-lo.  Això és delirant i tremendament injust perquè els culpabilitza.

En el nostre país hi ha molta gent sensible que fa manifestacions per protestar contra aquestes bestieses però s'aturen amb la protesta contra Israel i d'aquí no passen. Els russos poden malmetre i trencar tota mena de convenis internacionals contra la gent de Txetxènia perquè saben que la gent "progressista" de casa nostra i d'uns quants països occidentals encara els "adoren" i no diran "aquesta boca és meva".  No hi ha intel·lectuals capaços de discernir quin tracte contra els familiars és pitjor i es mouen més per consignes que no pas per pensament.

En els primers temps de la Bíblia els familiars rebien les conseqüències d'una guerra o d'una ocupació com podem trobar en el llibre de Josuè quan fa valer el dret de guerra contra les ciutats vençudes però la Bíblia és un llibre que està en camí. En llibres posteriors, com ara el profeta Jeremies veiem que el profeta fa un pas cap al Déu de la vida i diu que els fills no han de rebre el càstig pel pecat pels pares. Diu Jeremies Aquells dies ja no diran: "Els pares menjaven raïm verd, i als fills se'ls esmussen les dents"  Cadascú morirà per culpa d'ell mateix: a tothom qui mengi raïm verd, se li esmussaran les dents"  «Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que pactaré una aliança nova amb el casal d'Israel i amb el casal de Judà (Jr 31,29-31). La nova aliança de Déu amb el poble ja no consistirà en càstigs sinó en la descoberta de l'amor que Déu ens té. Diu: Posaré la meva llei en el seu interior i l'escriuré en el seu cor (Jr 31,33).

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

L’HORA DE LA NOSTRA MOR

LA MORT DEL BISBE DR. GUIX.

Diumenge passat ja pregàvem per ell en les misses perquè ja ens havien comunicat la gravetat de la seva malaltia. S'ha retirat en una residència d'avis vivint la situació dels que no tenen ningú que els pugui acollir a casa. En recordem la seva bonohomia i senzilla humanitat. Ha estat un do de Déu entre nosaltres.

 

L'HORA DE LA NOSTRA MORT

Compareu tres morts i entendreu moltes coses. La de Jesús, la del Vicenç Ferrer i la de Michael Jackson.

La de Jesús va ésser la d'un infidel. Expulsat de la ciutat, burlat i humiliat per part de les autoritats. Els seus, uns pocs, mirant-s'ho de lluny sense esma de dir res. Era una mort no temuda perquè Ell ja havia dit que si havia de morir algú ja seria ell que "es feia pa i vi" a fi que el seu cos i sang tinguessin valor per als que han cregut en ell. Ningú no es va aprofitar d'aquella mort perquè els seguidors, fidels al ressuscitat, no recriminen res a ningú. No es van buscar culpables. L'enterrament va ésser entre els seus i de les seves restes ningú no se'n ha preocupat. La tomba ha romàs buida: No cerqueu entre els morts aquell que és viu (Lc 24,5). Aquesta mort acaba impregnant la pau a tots perquè viu en mig de tots nosaltres.

La del cooperant de la Índia, el Vicenç Ferrer és una altra mort també anunciada perquè per la seva vellesa era d'esperar. Aquesta mort és especialment sentida pels que l'estimaven i pels que han rebut multituds de beneficis de la seva vida; però nosaltres, els occidentals l'hem instrumentada per recriminar-nos uns als altres l'assistència o no a l'enterrament i per tergiversar la fe d'aquell home. Quan l'entrevistava una conductora de telenotícies quedava perplexa si ell parlava amb naturalitat de la seva fe i de la vida i de la mort. Ella feia cara de desconcert ja que sembla que esperava respostes d'indiferència referent a la mort i a la fe. La gent d'Església s'han sentit incòmodes perquè aquest home primer havia estat missioner jesuïta i després va deixar l'orde religiosa (però no la fe). La mort s'ha magnificat per amagar coses de la vida. Uns per amagar la seva condició de creient (silenciant-la) i altres per amagar la seva condició d'ex-jesuïta. Com que hi ha recriminacions ocultes i massa desig de protagonisme en els funerals, aquesta mort portarà cua i no pas pau. Encara uns se la tiren en cara contra els altres.

La tercera de les morts, la del Michael Jackson, és molt diferent. Encara no fa un any els nostres mitjans retreien, d'aquest excel·lent cantant (al menys a mi m'agradava quan no li veia la cara), un munt de problemes personals, sentimentals i econòmics i ara, amb la seva mort sobtada, tot són elogis de la seva vida per una banda i per l'altra, uns i altres cercant responsables d'aquesta mort estranya. Furguen en la mort els que han estat incapaços de contemplar la vida i rumien de quina manera es podria fer grandiós funeral. Aquesta mena de vida i de mort porta incondicionals i també baralles.

Jesús parlava de la mort com un do que oferia als altres, sense por;  Vicenç Ferrer parlava de la mort com d'una germana, sense por, però Michael Jackson temia la mort i havia gastat un dineral en mantenir-se congelat (cosa que no ha estat possible) i prenia tota mena de substàncies que no li donaven pas la vida sinó alguna satisfacció i prou (Mt 16,25). Per aquell que ha viscut cercant desesperadament un gran protagonisme, la mort és una mena d'hecatombe de la que el món en cerca culpables; cosa que, a la fi, no serveix per res.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

CRIST DÓNA SENTIT A LA NOSTRA VIDA

       En el mateix començament de l'Evangeli de Marc quan tot just Jesús havia guarit un home posseït per un esperit immund (en diríem endimoniat) a la sinagoga de Cafarnaüm, les multituds es van aplegar al seu voltant per tocar-lo, per presentar-li malalts de malalties diverses i els que estaven endimoniats (Mc 1,32). El mateix llegim quan Jesús estava a la vora del llac que se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d'ell i cridaven: «Tu ets el Fill de Déu!» Però Jesús els manava molt severament que no el descobrissin. (Mc 3,10-11) El volien tocar de la mateixa manera que passa avui que les multituds volen tocar un actor, esportista o cantant per aconseguir un gargot ni que sigui en un paper o en una samarreta. Aquesta mena de gent que són molts, no viuen per ells mateixos sinó que van alienats darrere els models que cada dia els presenten els medis periodístics.

Què va fer Jesús després d'aquesta primera experiència? Es va apartar i va anar a pregar  cap un lloc desert (Mc 1,35). Va pregar al Pare per adonar-se del valor de cada persona. No havia pas de permetre que anessin darrere d'ell esclavitzats. No es tractava només de guarir-los sinó de salvar-los. Com ho havia de fer per donar sentit a la vida de cada un d'ells?

Doncs veiem que, després de la pregària en el lloc desert, Pere i els deixebles l'inviten a repetir l'experiència de les multituds. Què fa Jesús? Refusar-ho i dir-los: anem a les aldees properes i a les viles perquè també alí prediqui, que per això he sortit (Mc 1,38).

Què més fa? Torna a la tasca feixuga de promoure l'alliberament de cada una de les persones. Es troba amb un leprós que només cerca la purificació legal i ell li diu que "es tingui pur per ell mateix" i que vagi a fer-se reconèixer pels sacerdots (que feien la feina que avui en diríem inspecció de sanitat) com a persona deslligada del mal.

Si heu vist pel·lícules en les que Jesús es deixa tocar per la multitud tot complagut és que els directors del film no s'han llegit l'evangeli. Ens volen fer creure que Jesús és com un qualsevol d'aquests que signen autògrafs i es complauen en sortir com a benefactors en les fotos.

No. Jesús no és d'aquests sinó que dóna sentit a la vida de cada persona. Precisament perquè no va fer el joc als poderosos tots aquests van coincidir en eliminar-lo.

Fixeu-vos que, moltes vegades, Jesús no diu als que han acudit a ell que els guareix sinó que "la seva fe els ha salvat". Vol gent lliure i que no depenguin més d'ell. Vol que descobreixin el valor que tenen a dintre d'ells mateixos. La seva fe i no el seguiment de Jesús és el que els guarirà.

Dóna sentit a la vida perquè, al revés de la tendència que tenim tots de convertir-nos en "alienats" darrere qualsevol cantant, esportista o actor, seguint Jesús ens anem transformant en éssers lliures. Si Jesucrist no hagués viscut, la nostra vida seria absurda. Des de la fe contemplem la terra que ha estat digna de tenir un home com Jesús per més que els seus contemporanis, sense entendre'l, el van matar.

Els deixebles que el "veieren ressuscitat" van descobrir la grandesa del Déu de Jesucrist que no te res a veure amb el que nosaltres podem imaginar o inventar-nos.

Sense ell ens convertiríem en seguidors dels ídols que ens presenta las societat. Aquests ídols són igual de perniciosos si són esportius, artistes o religiosos. No ens hem de deixar atrapar per cap altre déu, sinó pel Déu de Jesús, el Crist, que ens fa més lliures.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TROBAR DÉU EN LES COSES QUE CONEIXEM

De petits se'ns va insistir molt en el Déu amagat que es manifesta en els temporals, els llamps i els trons i altres senyals del cel; o bé en el Déu que es revela en els miracles i en coses arcanes. Fins i tot l'Eucaristia se'ns ha explicat com una manifestació estranya de la divinitat que a penes es deixa veure. Llavors els capellans feien veure que ells ho entenien i la gent quedava contenta i enganyada. Déu ens era llunyà i no en sabíem res per això ens refiàvem dels que interpretaven en nom de l'església el que Déu volia. Ens posàvem a les mans d'algú ens donés interpretacions i ens expliqués el que havíem de fer.

Aquesta manera de presentar Déu ens ha fet mal, perquè ens ha creat complexes, ens ha allunyat  d'Ell quan hem tingut respostes físiques i químiques dels moviments dels núvols i de les tempestes i ens ha semblat que ens havien enredat quan hem conegut raons d'alguns dels miracles. Per altra banda els capellans han deixat de ésser els únics que saben totes les respostes (tampoc no les sabien abans). I aquí hi ha el desconcert: Com trobem Déu ara?

On hem de trobar Déu, doncs, els creients?

On sempre ha estat: a plena llum del dia: Allà on no hi ha secrets per amagar.

Déu vol ésser reconegut en la vida, en el somriure de l'infant, en el gest del voluntari que visita un malalt i resta hores al seu costat, en l'acolliment que Jesús feia de la dona pecadora sense demanar-li quins pecats havia fet (Lc 7,50), en la lloança que fa de la fe d'un foraster (Mt 8,10), en el gest senzill de la dona que li toca la borla del vestit (Mc 5,34).

Déu ha d'ésser reconegut per la gràcia dels amics que ens estimen, es acullen i ens escolten.  I també per tot el que hem rebut dels nostres propis pares encara que massa vegades en vida no els ho hem fet saber.

En canvi a Déu no el trobarem en el pensament i el raonament com feien els gnòstics dels primers temps que cercaven una saviesa que només ells posseïen o que només podien tenir ells mateixos. Quan raonem cercant Déu pensem des de nosaltres mateixos i ens tanquem en el petit món del nostre intel·lecte.

La vertadera saviesa és la de Jesús, que no ha trobat pas la manera de escapar ni del sofriment ni de la mort però que en tot moment va sentir que Déu l'acompanyava.

Ell sabia, i així ens ho va explicar, que Déu acull el fill pròdig sense demanar-li què n'ha fet dels diners o quines corrupteles havia tingut en la vida. El Pare només rep el fill i l'acull amb els braços oberts (Lc 15,20). Jesús sentia que el "seu Pare" (expressió que diu repetides vegades) estava sempre amb ell (Jn 14,10). Se sentia estimat i això li donava la joia de viure.

Jesús ens va descobrir un Déu que, quan el trobem, ens omple de joia i lloança; un Déu que ens fa germans de tal manera que fins i tot ens capacita per estimar també als que ens han fet mal. I si no arribem a tant, al menys ens anima a que preguem pels que ens han perjudicat de manera que ells, que també són fills  de Déu, un dia trobin el camí de la vida plena ja en aquest món. La joia per a tots, fins i tot per als pecadors.

L'idea mare d'aquest article l'he treta de D. Bonhoeffer en el seu llibre Cartes des de la presó.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

"SEREU COM DÉUS"

                      Aquests dies, celebrant el triplet guanyat per un equip de futbol hem vist, amb molts mitjans i pels carrers, una adoració i fins i to veneració de jugadors, tècnic i símbols d'aquest equip. Alguns ho han trobat molt exagerat però no s'adonen que aquesta actitud de les multituds s'ha anat repetint al llarg de la història. Fem el que sempre hem fet, que és posar uns ídols entre Déu i nosaltres que ens impedeixen veure el Déu que hi ha al damunt i ens impedeixen adonar-nos del que som nosaltres perquè els ídols no deixen veure ni amunt ni avall.

No fa pas tants anys les celebracions del dia 1 de maig, també amb assistència multitudinària, ens feien venerar els figurants que actuaven en grans representacions i la presidència que els mirava complaguda. En aquell moment la presidència era la del Generalíssimo.

Coses semblant hem fet amb els viatges del Papa sobre tot amb l'anterior. Sempre són multituds assedegades de signes grandiosos les que s'aturen amb el qui veuen i perden la transparència del Déu que hi ha al darrera perquè, el que estan veient és tan gran, que ja sembla la mateixa divinitat.

Va passar amb els jocs olímpics i sovint passa amb els títols no gaire evangèlics que donem a les autoritats eclesiàstiques, títols com excel·lentíssim, eminència...

Les autoritats civils fan el mateix amb uns altres títols honorífics que s'ha atribuït ells mateixos.

Tot plegat no ens ha de posar gaire nerviosos perquè, com he dit, s'ha anat donant en tots els temps. El mateix succeí amb els emperadors, tan els romans com els alemanys o el mateix Napoleó i amb els grans cantants de tots els temps. També s'han fet venerar pintors o escultors sobre tot aquells que han tingut el reconeixement de la població del moment (que no sempre ha coincidit amb els millors).

Però tot plegat ens pot ajudar a pensar.

Si heu llegit el primer dels llibres de la Bíblia, el Gènesi, recordareu que la temptació d'Adam i Eva a l'arbre del paradís era justament aquesta: El temptador els diu: "Si mengeu de la fruita de l'arbre prohibit sereu com déus" (Gn 3,4). Aquest llibre savi que parla dels orígens del món ja adverteix que sempre hi ha qui es posa al lloc de Déu.

Si sabeu entendre aquesta lògica comprendreu per què es tan important el primer i principal manament de la llei de Déu que diu: Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'anima i amb totes les forces (Lc 10,27).

Si Déu està al damunt ningú no ens farà esclaus, ni tampoc rendirem pleitesia a cap jugador de futbol, a cap autoritat ni eclesiàstica ni civil, ni tampoc a cap artista o cantant per més que les multituds hi vagin al darrere amb signes d'extasi . Però quan veurem les multituds bolcant-se en un d'aquests ídols tampoc els criticarem perquè prou feina tenim nosaltres mateixos en no convertir-nos també en divinitats per la nostra manera de tenir-nos per més del que en realitat som. Més aviat aprendrem dues coses que ens diu Sant Pau a la Carta als Romans: Una a no creure'ns més del que som i una altra en estimar els altres valorant el servei que cada un d'ells fa a la comunitat (Rm 12, 3-8). Llegiu aquest últim text que no té pèrdua que us animarà a estimar les paraules de l'apòstol Sant Pau.

Aquesta actitud ens ha de portar la pau en el nostre interior.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

SOLUCIONS AFRICANES ALS PROBLEMES AFRICANS

         Els nostres governs analitzen els nostres problemes i faciliten medicació i remei per les malalties i mancances que més afecten al món occidental: problemes de cor i sanguinis, diabetis, i, per part del jovent preservatius i facilitat d'avortament. No dic que facin bé. Només dic que aquests són els nostres problemes i els governs donen aquests remeis. Sovint ho fan sense una pedagodia. Llavors en comptes de solucions esdevenen tragèdies.

Però a l'Africa tenen uns problemes molt diferents. Un dels principals és l'expoliació de matèries precioses i de fusta que els occidentals els estem prenent sense demanar-ho als que passen fam. Contra això se'ns acut la solució del 0,07 % que és un retorn unes dues-centes vegades més petit del que els prenem. Pensem per ells i tan feliços! No ens els hem escoltat.

Un altra problema és la SIDA molt estesa pel masclisme de la població i per la manca de preparació que tenien davant un problema tan ingent. Generalment les dones africanes casades i no casades, no tenen la capacitat per negar-se i han de plegar-se als desitjos dels mascles. Sense pensar-nos-ho gens se'ns ha acudit enviar-los tonelades de preservatius (així ho ha publicat algun irresponsable del nostre govern espanyol). No els hem escoltat. Hem pensat per ells des dels nostres seients tan ben asseguts.

Què resolem amb això? Només estenem l'epidèmia. Per què? Parlo de l'Africa. Si sabeu que un territori com la comarca del Bages, a Rwanda, disposa només de dos o tres metges calculeu quanta gent entesa està preparada per explicar-los de què va la cosa. Unes monges arriben a dues-centes dones en un "foyer" de formació i alguns universitaris estaran al corrent mentre el noranta-tants per cent de la població rebrà el preservatiu com un regal del savi occidental que els diu: "Practica tan sexe com vulguis que aquesta és la solució de tots els mals". Evidentment l'epidèmia, que és molt estesa, s'expandirà.

Uns bisbes africans (Conferència Regional de l'Oest d'Africa) diuen això que trobo molt enraonat: "No es pot superar el problema del SIDA únicament amb slogans publicitaris. Si no s'inclou l'ànima, si no se'ls ajuda, no es pot pas resoldre aquesta plaga amb la distribució de preservatius. Tot el contrari: correm el risc d'augmentar el problema".

Els que han criticat el Papa per les seves paraules referint-se a l'Africa, no han visitat en aquest continent i no saben que la carència més gran és la de la formació. Però encara hi ha més: les ètnies més discriminades queden fora de l'escola i de les ajudes que els venen dels governs d'Occident que passen pels seus governs i no arriben als pobres que són majoria. Probablement el Papa només va errar oblidant un adverbi que després l'oficina de la Santa Seu va afegir al publicar les seva paraules. Havia d'haver dit que "generalment a l'Àfrica, la distribució massiva de preservatius fa més forta l'epidèmia". Penseu-ho i veureu que tenia molta raó.

Mentre estant nosaltres tanquem els ulls al gran i principal problema que és, com he dit al començament, l'apropiació de la riquesa i els recursos africans i que, per resoldre'l no se'ns ha acut altre remei que un misèrrim 0'07 %. I d'aquest problema, que genera la pobresa i bona part de tots els altres, no en parlem. El pontífex en va parlar però els titulars dels nostres medis el van silenciar i es van quedar amb el preservatiu.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

HEM DE SER MODERNS?

 

 

La veritat, no em va fer gens de gràcia el somriure amb que la ministra de sanitat (disciplina que com a mínim és dubtós li escaigués aquest títol en l'afer que l'ocupava) del govern central estatal presentava la setmana passada als mitjans de comunicació la nova llei referent a l'avortament (interrupció de l'embaràs en diuen eufemísticament) i a sobre ho donava com a una aposta per la modernitat.

 

                

                L'acepció comuna de modernisme - deixant de banda per exemple la molt lloable aportació artística d'un corrent que rep aquest mot -, de ser modern, l'entenem diria com a un estar al dia, anar d'acord amb els cànons dels corrents intel·lectuals, artístics, polítics, de modes, de diversions i esplais, i fins i tot religiosos que imperen al monent, per contraposició al passat de moda, del que encara està anclat en els capteniments d'antany, ni que siguin aquests d'un ahir ben pròxim, i també del futurista que alguns, en el cobdiciat art d'endevinar, pretenen avançar.

 

Ampliar els plaços per a poder eliminar impunement la nova vida humana que s'obre pas progressivament, fins a 12 o 22 setmanes segons els casos; poder decidir-ho les menors de 16 anys sense cap intervenció dels qui legalment encara són responsables d'elles i que encara les han de mantenir; posar a lliure disposició sense recepta mèdica l'anomanada píndola de l'endemà, avortiva, tot i els avisos científics i mèdics de la perillositat de la seva repetició que es dóna ben sovint degut a la freqüència de relacions genitals. Tot això és dissortadement ben actual i, per tant, modern, d'avui dia, vaja!

 

Ja ho sé que hi ha diferents visions i posicionaments, inclús en el món científic i sanitari, en aquest cas sobre l'inici de la vida humana, inclús dins d'una mateixa confesió religiosa. Però precisament dins aquest mateix pluralisme no es pot menysprear simplement com a retrògrada, la dels qui defensem la vida, tota vida, inclús des dels seus mateixos inicis.

 

I pregunto: és millor això o no? No és millor afavorir els drets de la nova vida que s'ha iniciat? No és millor afavorir els embarassos? Què es fa de positiu en aquest sentit en una població on per altra banda se sent la queixa de la baixa natalitat, i amb altíssim nombre de peticions d'adopcions?

 

Moderns? Servidor s'apunta a ser progressista. I què és veritablement progressista? Què és el que veritablement fa anar endarrera o endavant?

 

                                                                         Josep M. Mas Busqué

L’ASCENSIÓ I L’ASSUMPCIÓ

      Els cristians celebrem l'Ascensió del Senyor i l'Assumpció de la Mare de Déu.

Els artistes (pintors i escultors) ens presenten un Jesús flotant i Maria entre els núvols del cel però molta gent demana una explicació una mica més racional. Ja es veu que les versions que ens donen aquests artistes son massa imaginatives.

Per entendre això ens pot anar bé escoltar el que diu Jesús ressuscitat a Maria Magdalena: Pujo al meu Pare que és el vostre Pare, al meu Déu que és el vostre Déu (Jn 20,17) i Maria Magdalena va i diu als deixebles que ha vist el Senyor. No els diu pas que l'ha vist "flotar" sinó que ha endevinat quin és el secret:  Jesús ha estat i està encara amb "allò que interessa al Pare". Aquestes també són les primeres paraules de Jesús en l'Evangeli de Lluc (Lc 2,49).

Qualsevol creient s'adona que això d'anar amunt és una manera de dir que Jesús s'ha acostat tant a fer el que era la voluntat del Pare que aconsegueix alliberar-nos de les nostres captivitats. Gràcies a Ell podem anar on està ell, com diu el prefaci del dia de la festa. O també com diu Joan en el discurs del darrer sopar: Allà on vaig jo us preparo un lloc perquè on estic jo hi estigueu també vosaltres  (Jn 14,3). Vol dir que també nosaltres podem mirar enlaire i anar amb el Pare.

Com s'hi va? Jesús ens obre un camí nou i viu que passa a través d'ell mateix (He 10,20) perquè ens alliberem de tot allò que ens pot atrapar, del pecat sobre tot. Aquest és camí que va cap el Pare. Diem que "puja enlaire" per entendre'ns. També ho diu la carta als efesis: Pujant al cel s'endú un seguici de captius (Ef 4,8) i ens deixa alliberats. Vol dir que a Jesús només li importa el que vol Déu i que nosaltres, al seu darrere, ens movem alliberats pel mateix camí. Amb tot això suposo que aneu endevinant que Jesús no va a un lloc sinó que va ben determinat cap al Pare, com va dir a Maria Magdalena. Vol fer la voluntat del Pare. Ho diem en el Pare nostre: Que es faci la teva voluntat. Perquè nosaltres també pugem i, com Jesús, ens asseiem a la dreta del Pare disposats a fer el que Ell vol per a nosaltres.

He dit abans que els artistes i els pintors ens el dibuixen "flotant enlaire" però Lluc, tant en l'Evangeli com en el llibre dels Fets dels apòstols, no diu això, sinó que explica "el testimoni dels creients" que el van veure com ell se'n anava enlairat fins que uns homes els digueren que aquest Jesús tornaria a nosaltres. És una manera de dir que ja era amb el Pare, anava al Pare i que torna a nosaltres.

Resumint, que en l'Ascensió celebrem que Jesús ja en vida (Jn 14,11) i també després ressuscitat, està fent i dient el que vol el Pare, és amb Ell, (Mc 16,19) perquè on és Ell també hi puguem anar nosaltres.

En la festa de l'Assumpció, en canvi contemplem una altra cosa molt diferent. L'Assumpció no és de Maria sinó de Déu. Déu "assumeix" (aquesta és l'assumpció) i dóna per bo tot el que Maria fa i diu, tot el que ella prega i tot el que mira; el que camina i el que ella plora o riu. Per això hauríem de dir amb propietat que celebrem que Déu assumeix tot el que és la vida de Maria, en el seu cos i en la seva ànima. Per això diem que és assumpta amb cos i ànima. Déu acompleix en Maria aquella promesa que va fer a tots els que escoltaven Jesús: que tot el que lliguem a la terra ell ho lligaria en el cel (Mt 18,18). Ho fa primer en Maria i després en tots nosaltres. Contemplant l'Assumpció de Maria ens omplim d'esperança perquè endevinem que allò que Déu va fer amb ella ho farà amb tot nosaltres: donarà per bona la nostra petita i vida i ens beneïrà.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TENIM NECESSITAT DE COMUNICAR-NOS

Només que us atureu a conversar amb algú veureu com la gent es posa a enraonar dels propis afers davant del primer que es presenta sense preocupar-se de saber si, allò que diu, interessa a l'altre o si no hi té res a veure.

Molta gent necessita xerrar només que algú es disposi a escoltar (o sembli que es disposarà).

Aquesta és una carga pesada per aquells que saben aturar-se i mirar amb una certa delicadesa. Pel qui escolta és una feina sovint empelagosa i, pel qui parla, és un exercici d'alliberament.

Ja devien passar coses semblants al temps de Jesús quan recomanava als setanta-dos que no anessin de casa en casa (vol dir que sapiguessin aturar-se al primer que els volia parlar) i que, en qualsevol casa (o grup de gent) on entressin mengessin i beguessin del que ells tenien (Lc 10,7); un manera de dir que estiguessin atents a allò que a ells els interessava.

Molta gent tenen aquest desig de comunicar-se sigui perquè algú els ha comès una injustícia, sigui perquè la vida sempre esdevé de molta duresa i s'han de poder relatar les dificultats amb les que hom es troba o perquè han descobert alguna novetat i tenen ganes de desvelar-la.

Si algun dia us trobeu amb algú que us parla llargament dels "seus problemes" no us feu il·lusions de poder-los explicar els vostres. No hi haurà espai ni temps. Us haureu de conformar en menjar i beure del que ells us presentin. Més aviat haureu de fer, si sou creients, com el Senyor a la vora del llac, que va dir als seus que s'acostaven amb una barca: "Porteu el que vosaltres acabeu de pescar mentre ell ja havia posat uns peixos amb pa en unes brases (Jn 21,9,10).

En altres llocs e l'Evangeli també veureu el "ressuscitat" prenent-se el temps en escoltar uns deixebles que anaven de Jerusalem cap a Emmaús. Va quedar-se a casa d'ells quan li insistien. Un cop es van adonar que era el Senyor es van desplaçar, de nit, a Jerusalem per comunicar als companys allò que havien vist i sentit (Lc 24,13-35). Ja no els importava parlar dels seus problemes i iniciaven una conversa espiritual.

Alguna vegada us podeu trobar amb una persona que vol tenir una conversa "espiritual". En que consisteix? Molt senzill. És aquella que la persona no parla d'ella mateixa ni dels seus interessos sinó del que ha contemplat i del que ha vist. Si teniu la sort de trobar aquell que no us parli d'ell mateix doneu-ne gràcies a Déu perquè això es dóna poques vegades i la conversa no cansa.

Hi ha un escrit antic (contemporani als evangelis) que en diuen "l'Evangeli secret de Marc" on diu que Jesús va passar tota una nit amb un jove mentre li anava ensenyant el projecte amagat del Regne de Déu. Com es fa? Doncs parlant i intentant endevinar el que Déu vol (Mt 6,33) tant per nosaltres mateixos com per als que ens envolten.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

ENS PERDEM EN COSES INTRANSCENDENTS

        Quan a la nostra comarca es va parlar de la construcció d'una presó molts dels contraris es va fixar només en l'urbanisme (si aquest lloc o aquell altre, si hi ha o no permisos de construcció...) i no es van preguntar per què la nostra societat està generant més presos que les altres i per què el nombre dels interns augmenta de manera inversemblant. Tampoc no es van preguntar si algú aniria a veure els que tenim encartats. Em pregunto per què tanta preocupació per allò que no sembla important.

Quan han sorgit uns pocs (poquíssims fins ara en el món) casos d'una grip diferent els diaris omplen encara ara, planes i planes parlant de la mascari-la,del contagi... i es magnifiquen uns poques, poquíssimes, morts en el món occidental, mentre a diari hi ha milers i milers de mort per la fam, la sida i per les conseqüències de la guerres (refugiats, desplaçats...). com es que destinem tant de temps a uns malalts o morts (que són pocs) i tan poc als que són nombrosíssims.

Quan en un partit de futbol s'hi juga el premi d'ésser el primer en una temporada es fan servir paraules grandiloqüents  (partit transcendent,...) i també s'omplen planes i planes i espais de les televisions. Si ho considereu bé, penseu-hi una mica, veureu que no és un joc de vida o mort com ho és la desgràcia dels habitants del sud del Sudan.  Si no es guanya la competició aquest any es pot guanyar el següent i de totes maneres no afecta en casi res de la nostra vida.

Per què aquestes incongruències i desproporcions? No sabem distingir allò que és més important i, si ho sabem distingir, no tenim el coratge per triar-ho.

I què tenim per poder discernir?

La pregunta sobre la nostra escala de valors.

El més important de la teva vida és l'equip de futbol?

T'arrossegues en la veneració dels ídols que et presenta la societat?

Penses que la salut dels pobles occidentals (EE UU i Unió Europea) és molt més important que la mort de milions de subsaharians?

Fins on és important la vida d'aquells que nosaltres mateixos hem empobrit?

Totes aquetes preguntes poden tenir respostes molt diferents però certament si som capaços de contemplar tot això des de la mirada de Déu, que és Pare de tots, tot serà diferent. Contemplem, si més no, aquelles coses que Jesús considerava importants:

Salva una dona que volien apedregar per haver violat la llei, la dona adúltera (Jn 8,1-12).

Diu que ningú no faci caure els més petits perquè els seus àngels estan contemplant del Pare del cel (Mt 18,10).

Aquestes coses són transcendents perquè hi ha va la vida o la mort de la dona i la salvació dels petits. Aquestes coses són realment importants.

Si, en canvi, el criteri per discernir som nosaltres mateixos (el que ens sembli a nosaltres) i els nostres gustos, caurem en la trampa de tirar aigua al propi molí.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

EMPESTATS

 

     Recordo que de petit es parlava sovint de les pestes de grip que hi havia hagut en temps passats però que la gent que aleshores em semblaven grans – i que de fet mirat des d'ara no ho eren pas tant – recordaven com a viscudes amb tota la tragèdia de tantes llars tocades per la desgràcia amb resultats d'un gran nombre de morts.

 

Avui dimarts - que és quan estic escrivint -, la notícia esfereïdora de la possibilitat d'una pandèmia – que recordem és una epidèmia a escala general, en aquest cas fins i tot mundial – de grip mortal, ocupa preferentment – com s'escau – els noticiaris dels mitjans escrits i audiovisuals.

 

Quan cada any està a punt d'arribar l'hivern, els responables de la sanitat pública s'afanyen a expandir milions de vacunacions de la gent gran i també dels qui, no essent-ho encara, són d'una situació de factor de risc per la seva tasca de contacte freqüentat amb persones malaltes o simplement xacroses sobretot per l'edat, preventives de grips que habitualment hi abunden, a vegades amb molta extensió i/o virulència. Molta despesa i tot per mirar d'evitar les saturacions dels serveis mèdics que s'acostumen a donar quan l'epidèmia gripal hivernal fa els seus efectes amb les consegüents molèsties personals, familiars i laborals. Però, tot i l'evident enrenou naturalment gens desitjable, la cosa no passa d'aquí.

 

Però el que ens ocupa i preocupa es tracta d'una grip nova, combinació de tres – la humana ja ancestral, l'aviària que fa uns anys va portar també molt enrenou, i la porcina – en una, que ha anat a fer niu a les entranyes d'aquesta raça animal que amb el mal nom que ja té – recordeu allò de dir-li a un el nom del porc? – ara només li faltava aquesta. I el pobre animaló – o animalàs, ja que pot arribar a aconseguir unes proporcions realment molt grandàriament greixoses – ja el tens respirant – clar!, com qualsevol ésser animat, sinó ja em direu… - i exhalant efluvis gens sans, afegint-se als que ja de natural té – i sinó digue-ho als "soferts" de ciutat quan els del camp hi escanpen els purins adobadors -, i ja la tenim muntada, amb l'afegitó de repercussions dramàtiques també, - per molt que s'avisi i s'insisteixi que menjar els productes porcins no té cap conseqüència perjudicial en quant a l'epidèmia en qüestió -, en les tantes vegades tocades economies dels porqueters, i de retop també de la de les cansaladeries – prou que els afecten tantes altres prohibicions d'ingeriment de tan gustosíssim menjar en les dietes prescrites pels professionals de tractaments de salut i bellesa -, i en el turisme cap aquí-cap allà amb morralet protector o sense.

 

Què ens està passant? Què fem i com que en ple segle XXI - el dels avanços vertiginosos -, ens passin coses així? ¿No serà que en el camp de la salut també estem fent bestieses en la línia del que està portant als daltibaixos en l'economia amb tant pèssimes repercussions en tants milions i milions de persones? Déu ens agafi ben confessats! Però, ai làs!, precisament ara en plena crisi també de confessions! Bé les sagramentals, que de tota altra mena bé n'abunden prou!

Mn. Josep Maria Mas

ARA QUE HAVÍEM TASTAT LA LLIBERTAT!

Un missioner de Rwanda explica que el que noten més els convertits del paganisme no són les escoles catòliques, obertes tanmateix a tots, ni tampoc en els hospitals que també acullen tota mena de malalts sense preguntar-los en què creuen, sinó que el gran canvi el troben en la llibertat.

Les religions paganes omplen de por a la gent, cerquen culpables dels mals (epidèmies, malalties o desgràcies) exigeixen ritus de compensació que, de vegades, són autèntics sacrificis.

El cristianisme en canvi (ara no el distingeixo dels protestants que també són cristians) els dóna la llibertat.

Els tranquil·litza dient-los que no és veritat  que les malalties o les desgràcies siguin càstigs de Déu, els informa que és mentida que resant es guariran de les desgràcies, no els exigeix sacrificis per tranquil·litzar la divinitat i no cerca culpables quan hi ha hagut un fet deplorable.

El Ressuscitat, des dels inicis, obre les portes tancades, transmet la pau als que el "veuen",  i els empeny a perdonar perquè no els retreu cap de les faltes que anteriorment haurien comès a fi que els mateixos creients siguin capaços de fer el mateix.  El Ressuscitat només mira endavant.

Tot ve del reconeixement de Déu com a Pare. Si contemplem d'aquesta manera el nostre Déu (el meu Pare com repeteix tantes vegades Jesús) no ens ha de preocupar ni el menjar ni el vestir ni tampoc ens han d'amoïnar gaire els nostres propis errors.

Avui no ens adonem que som fills d'una terra que ha estat cristianitzada ni veiem que la llibertat de la que gaudim, ens ve d'aquesta fe que ens ha fet lliures. Això val també pels que aquí es professen ateus.

Som lliures de menjar el que volem, de tenir els amics que vulguem encara que no siguin creients en la nostra fe, fins i tot de criticar de manera ferotge la mateixa església perquè sabem que, per damunt d'ella, sempre hi ha el Déu que és Pare de tots.

Aquells que, dintre de l'església tenen por pel que fan o pel que no han fet, s'acosten més al paganisme que la religió de Jesús (Col 2,20-23) per més que de vegades els que ens voldrien fer tremolar fossin alguns jerarques de la mateixa església que no han paït prou bé l'Evangeli.

Sant Pau ja havia fet entrar els habitants de Galàcia en el camí de la llibertat i, quan va veure que alguns tornaven als antics rituals i a l'antiga por que els venia del judaisme d'aquell temps, els recrimina que vulguin justificar-se per les pròpies obres i no per la fe en aquell Jesucrist que els havia fet lliures: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu? Responeu-me només això: ¿vau rebre l'Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? ¿Tan insensats sou? Havíeu començat rebent l'Esperit, ¿i ara acabareu fent les vostres pròpies obres? Els dons de l'Esperit, ¿els heu experimentat en va? Potser sí que ha estat en va! El qui us concedeix l'Esperit i obra prodigis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? (Ga 3,1-5).

Si heu descobert bé la fe en Jesucrist no tingueu por ni tant sols de poder deixar l'església o de tornar a acceptar-la perquè amb el Crist podem entrar i sortir lliurement (Jn 10,9).

Endevinareu que, quan el cristianisme (o un rector de parròquia) us volen portar pel camí de la por, estem retornant al paganisme.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS

TESTIMONIS D’ALLÒ QUE HEM VIST

Cap animal, per molt amic de l'home que sigui, pot ésser testimoni de res. Els falta la imaginació i capacitat de pair el que han vist. Saben, això si, repetir el que els hem ensenyat o han après perquè tenen memòria.

Nosaltres podem ésser testimonis i aquesta és la nostra grandesa però alhora és la font de sofriment.

Quan hem vist morir un amic no sols el trobem a faltar (que això és la memòria) sinó que ens veiem venir la pedregada. Sabem dues coses: una, que no el veurem més i una altra, que també nosaltres tindrem la mateixa fi. I això passa amb tota mena de sofriment que patim el doble perquè endevinem que durarà per molt temps o que pot ésser no ens el traurem de sobre.

He dit també que la capacitat d'ésser testimonis es la nostra grandesa perquè som capaços de gaudir molt en veure una dona cuidant anys i anys un familiar malalt. Aquest gest és la bellesa de la vida i de la resurrecció. Només el podem captar els humans.

És el que Jesús diu a Nicodem: Parlem d'allò que sabem i donem testimoni d'allò que hem vist (Jn 3,11). O també el que diu l'inici de la Primera carta de Joan:  Us anunciem allò que existia des del principi, allò que hem sentit, que hem vist amb els nostres ulls, que hem contemplat, que hem tocat amb les nostres mans. Us parlem del qui és la Paraula de la vida, ja que la vida s'ha manifestat: nosaltres l'hem vist i en donem testimoni, i us anunciem el qui és la vida eterna, que estava amb el Pare i se'ns ha manifestat (1Jn 1,1-2).

Però què ens passa?

Que quan hem vist alguna cosa que té molta grandesa ens falten paraules per poder-ho expressar. Com ho fem per dir que hem vist una dona cuidant el seu infant o vigilant la malaltia d'un avi?  Fem servir paraules que no són mai exactes però no en tenim d'altres. Diem que la dona és de pedra picada (molt forta) o que no es mou mai del costat d'aquell avi (quan en realitat estones se'n va a dormir i comprar). Tothom ens entén perquè, quan el llenguatge no arriba més enllà hi ha la capacitat de captar el testimoni per part del que ens escolta.

Això és el que van fer els apòstols quan van voler manifestar el testimoni de la seva experiència del ressuscitat.

Per explicar-nos que aquesta visió els va donar molta pau diuen que Jesús se'ls va aparèixer i els va dir: La pau sigui amb vosaltres (Jn20,21).

Per dir que, pel camí, mentre comentaven la desgràcia de la mort humiliant de Jesús i el fracàs que això va suposar van anar descobrint que darrere de tot hi ha la resurrecció, van explicar-nos que el mateix Jesús els acompanyava pel camí i que, partit el pa, els va desaparèixer (Lc 24,13-35).

Quan van experimentar que Déu no sols els perdonava sinó que els donava força per perdonar ells també va realatar-nos que el ressuscitat els va dir: Aquells a qui perdonareu els pecats els seran perdonat (Jn 20,23).

El seu llenguatge era un testimoni del que havien "sentit i vist" en el seu interior. No es van inventar una historieta sinó que ens van donar el millor que té qualsevol persona que és la capacitat de fer-se entendre en allò que va més enllà del que podem comprovar amb una màquina de fotografiar o de gravar.

 

Josep ESCÓS i SaRSANEDAS